M’han venut una pedra. No ho escric pas amb segones ni amb terceres ni amb res. M’han venut una pedra. Tampoc no és cap metàfora, l’enunciat de cap al·legoria, el trajecte de cap paràbola que inevitablement meni a l’ensenyament moral o filosòfic. No. És una pedra. Una mena de còdol ben llis, allargassat, quatre dits. I ara és meu perquè algú me’l va voler vendre i jo el vaig voler comprar.

Em va costar dos euros.

Un preu força just, em sembla. Dos euros per una pedra de riu. N’hi havia de més menudes i en demanaven la meitat. Però a mi em va agradar aquesta, qui sap per quins set sous. I ara me la miro, i és una emoció petita, tranquil·la, d’estiu. O, més exactament, d’aquells estius.

No passa res si de tant en tant ens deixem acomboiar per l’enyorança. Si no se’ns torna estat permanent, una visita a la nostàlgia pot ser, també, una passejada agradable. Senyal que tenim alguna cosa (un espai, un temps, les persones, altres animals) digna de ser nostalgiable. I a mi, la pedra, tan bon punt la vaig tenir al davant, em va traslladar, en segons, xiiiiuuuiiii…, a aquells estius. Aquells, quan ja no compten els dies que han passat ni els que falten perquè així són les vacances, així eren: arribar al poble, agafar les bicicletes, reveure la colla i tot el sant dia voltant sense més propòsit que aquest voltar perquè sí i perquè és estiu. Tornar a l’hora de dinar, parar taula i la sèrie de la tarda que ja sigui amb els amics. I després, fins al vespre, jugar. A la llima. A futbol-bici. A cavall fort. Verdad o acción. El telèfon. Els circuits fent botar la pilota, que no s’escapi i torna a començar.

Preparàvem obres per a representar. Titelles que fèiem amb mitjons. Cosíem coixinets amb retalls i els omplíem d’espígol o d’herba de pastor i servien per a perfumar els calaixos de la roba. Fèiem colònia, també: l’espígol, alcohol, un pot. Si hi afegies sabó de la rentadora ja tenies, màgicament, xampú.

Ho veníem.

Ho veníem! Vull dir que hi havia gent que ens ho comprava. A aquella caterva de quitxalla esvalotada, artesans de galindaines, comerciants de carrer. No recordo per a què volíem els diners. Per a la festa major, suposo, per al Roser. El ball de rams o el del fanalet. O per als polos: dràcula, frigopie, colajet.

Hi ha el perill, quan comences a tenir allò que se’n diu una edat, de pensar i creure que el temps que tu has viscut és el bo, que ara ja res no tal, que la mainada no sap jugar perquè abans sí que tot però avui dia pots comptar. Jo, per sort, he trobat l’antídot per a aquest mal.

La pedra, sí.

Eren un parell de marrecs que duien una capsa en un poble petit de l’Alt Urgell. Cosa de set o vuit anys la germana gran, cosa de sis el menut. D’entrada, no vaig entendre què em deien. Vaig pensar que era alguna mena de broma, una juguesca, jo què sé què, però el xiquet, molt seriós, m’ho va repetir: que venien pedres. Pedres? Sí. I a quant les veneu? Resposta d’expert: depèn. Evidentment, m’hi vaig rendir: aviam. I em van mostrar el tresor dins de la capsa, el secret. I eren pedres, certament, i totes pintades per ells. El preu variava segons la mida o el dibuix: aquest l’he fet jo, un pollet groc en pedra menuda, un euro, aquest la meva germana, un prat, el cel, pedra grossa, dos.

Vaig comprar el còdol que tinc, molt bonic amb el prat i el Cadí i les estrelles. A més a més, regalaven, si ho volies, un sobre fet a mà i decorat amb retoladors.

No me n’havia acabat d’anar i els petits venedors de pedres ja tenien nous clients. Vaig sentir una dona que preguntava, somrient, que per què volien tants diners. I la resposta, atropellada, entre tots dos: comprarem el llibre un regal del Paraulògic per a la mare.

I ja està. És només això. La petita història d’una pedra preciosa. La pedra pintada. El meu antídot contra el vertigen, la vanitat, de pensar que el món s’acaba. Perquè resulta que allò que fèiem, ho fan. Fins i tot pot ser que, ves quines coses, ho facin millor. Bon estiu!

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 15/08/2022

Els comentaris estan tancats.