Quan vaig rebre la invitació per a aquest congrés, em vaig sentir, d’entrada, com aquell nen dibuixat que hi havia (que hi ha: encara deu córrer, oi, la primera edició d’«Els Grumets de la Galera»?) a la coberta del llibre d’en Joaquim Carbó, enfilat a la mena de mur i amb caparrons de dins que se’l miren estranyats i el títol: I tu, què hi fas aquí? Com aquell nen, però sense corbata. Sí, què hi faig?
Si he de parlar, diguem-ne, des del meu melic, com a escriptora que soc i que practico, perquè no goso (ni puc) fer anàlisi general, he de dir, d’entrada, que ell, el melic, no se’n considera pas, de postmodern o postmodernista. Primerament, per les llufes associades al concepte i que rebutja amb vehemència que puguin tenir res a veure amb la sòlida concepció que es dedica (ell sempre a ell mateix: no oblidem que és un melic): ni relativista, ni individualista, ni gens de ganes de transformar-se en un narcís autocontemplatiu; potser un bri de desesperança sí que s’hi troba, i poca (molt poca) tendència a la ironia. Segonament, perquè tampoc des d’una mirada més ponderada o més acostada a l’acadèmia no pensa que hi acabi d’encaixar: la pèrdua o la renúncia conscient o l’abjuració del gran relat, de les ganes d’abastar totalitat, de l’èpica; l’enfocament cap a conflictes de caire més personal, que no retraten col·lectius sinó individus característics i com a tals reivindicables o simplement dignes d’exposició; la negació de la veritat com a ens o realitat; etcètera. Tant com s’hi endinsi, ara sense estridència, més lluny se’n trobarà. O potser tampoc no del tot, perquè sí que voldrà identificar-se, posem per cas, amb la consciència dels límits, amb la fi de la idea occidental de la marxa possible, fins i tot lineal, cap al progrés.
Ben mirat, i meliquisme a banda (el melic, com a concepte, és post-modern?, postmodernista?; si fos així, el simple començament del paràgraf anterior ja en desmentiria la tesi de fons, el ben poc hi tinc a veure que d’entrada és alçat per bandera: quin cas), si he de parlar de «La narrativa catalana del meu temps», he de dir o confessar, d’entrada, que en llegir l’enunciat de seguida penso, ai las, automàticament, directament, en Víctor Català i Salvador Espriu.
Tan diferents.
I que potser, només potser, tal vegada, probablement, queden un pèl lluny d’aquest temps.
Però si comprenc que ni de bon tros no la puc pas abastar tota, la narrativa catalana del meu temps, i que per força caldrà que em centri en la-narrativa-catalana-del-meu-temps-amb-la-qual-diria-que-tinc-relació-o-a-la-qual-diria-que-dec-tant (que quedi estrany o lleig com a títol no significa que no pugui anar per aquí la cosa), incloent dins d’aquests «diria » totes les suspicàcies i les subjectivitats hagudes i per haver, aleshores potser ja m’hi encaixen una mica més. Sobretot si resulta que el tercer nom que em ve al cap, just després de pensar que això no pot ser i que fes-t’ho mirar i que centra’t, és Mercè Rodoreda: mig somriure davant de la màquina d’escriure, el colze a la taula, cigarreta a la mà, braçalet de serp cargolada, un ram de flors desenfocades i, a la paret, aquell cartell que diu «Patriots Stand Erect»: senyora i majora.
D’acord, entesos, no pot ser:
—Què em passa, doctor? Visc aquí o visc allà?
—Ja ho veurem.
Per salvar-me, m’arrapo a la boia-pregunta que llança, des de l’estudi exhaustiu de la cosa, Jordi Marrugat: de quina tradició ha partit la narrativa d’aquestes dècades? N’hi ha d’altres, de preguntes, però aquesta és la que vull, crec, i el meu melic es desarrufa: parlem-ne i vejam, per la part que em toca.
D’entrada, sempre, val a dir, hi ha el hàndicap de la perspectiva, aquella idea tan òbvia segons la qual costa mirar-nos a nosaltres mateixos perquè encara som. I hi som. Que sempre és més pràctica l’anàlisi quan el fet o el moment ja ha succeït: entendre un xoc bèl·lic amb l’esquema a vol d’ocell que en forneix un mapa (i les fletxes, dibuixets esquemàtics en formació, i la temporització marcada en colors) és infinitament més senzill que no pas saber què passa, i a qui, i com, si et trobes immersa al brogit de pols i de sang i de crits i de fum al bell mig del camp de batalla.
Però tampoc això no serà cap novetat, ni té, a hores d’ara, gran importància: que parli la subjectivitat i que després, si de cas, el temps i l’estudi la corregeixin, que també així avança el coneixement.
Des d’aquestes premisses, per tant, ja puc començar citant una font d’autoritat, i apuntar l’evidència que descrivia Virginia Woolf per a la literatura anglesa:
“Els llibres són descendents d’altres llibres de la mateixa manera que les famílies tenen una descendència. Alguns descendeixen de Jane Austen, altres, de Dickens. S’assemblen als seus pares, però són tan diferents entre ells com els fills, i es revolten de la mateixa manera.”
Ella emprava aquest ardit per tal d’aconseguir fer llum entre el fum de la contemporaneïtat i trobar-hi els «grups d’escriptors» que s’autonegaven com a tals («Potser sigui més fàcil entendre els escriptors contem-poranis si donem un cop d’ull a alguns dels seus antecessors»). Jo simplement he agafat la citació per fer-m’ho venir bé: com que els llibres no moren (o, més ben dit, n’hi ha que no moren: la majoria —avui anem d’evidència en evidència—, acaben esborrats pel pas del temps), segons com podríem considerar que seiem a taula amb els nostres referents.
Perquè a la narrativa catalana del meu temps hi ha, d’entrada, com a tota literatura, la tradició literària. Que és molt més que pòsit, i que perdura. Per negar-los, contradir-los, admirar-los, per seguir-los (perseguir-los!), per fer-ne tant com vulguem o puguem, ara amb un, ara amb un altre o per grups, hi ha els clàssics. Ja he citat la Víctor i l’Espriu i la Rodoreda. No ens hi posem pas per poc. En escriure, val a dir, i abans, quan vas remugant mentre no agafes el bolígraf o el teclat, compareixen tot d’altres influenciadors que se salten els compartiments cronològics, fins i tot les tírries o els amors que entre ells es poguessin o no tenir, que es comporten amb naturalitat com a contemporanis de la teva època fragmentada i postmoderna, i que t’esquitxen intencions, imatges i corrents de fons sense que els puguis, probablement, ni detectar: un gest ambiciós o resignat de Dona Obdúlia, de Rosa Trènor, viceversa; una croqueta de veïns; la sordidesa d’un interrogatori policíac; colzes aspres, cames obertes, pixats a l’escala: Villalonga, Sagarra, Calders, Pedrolo, Estellés (sí, la poesia també: la literatura és per força promiscuïtat): si ara me’ls imagino recitant que «florim quan menys ho esperen / cantem quan menys els plau», ja se me n’hi haurà esquitllat un altre. Però suposo que és això, també, al capdavall, la literatura: que escrius en el teu món i ets al seu alhora. Que ets amb ells. Perquè perduren.
Encara que els nostres colzes tinguin avui a l’abast tantes menes de cremes i potingues que n’hàgim oblidat el tacte raspós.
Si faig avançar el marcador diacrònic una mica més cap aquí, podria cercar, i de seguida trobaria, obres ja més del meu temps i que són de les que deixen estabornida. Literalment: després de llegir Jo confesso o Borja papa pot ser que tinguis, d’entrada, l’impuls de llançar el barret al foc, que et preguntis què fas en aquest món si algú ja ha escrit això… així. Pot ser que et passi i resulta que passa. Per sort, la cosa té efecte rebot i, un cop superat el trasbals, en queda el rau-rau que esdevé necessitat d’escriure. Però prou em temo que ni Jaume Cabré ni Joan Francesc Mira no acaben d’encaixar en els paràmetres postmoderns. Diria. No sé si em faran servei en la voluntat d’acostar-me a l’esperit del temps que m’ha parit. Que ens ha parit. (Perquè ho ha fet, ves, tant si ho volem com si no.)
Per bé que, per simple evidència cronològica, Mira i Cabré i tants d’altres sí que hi són, és clar, en allò dels paràmetres, i en formen part. En aquest sentit tots som o hem estat postmoderns, cert, si prenem el concepte com a gran calaix temporal. Si vivim ara i aquí i ens ha escomès la incertesa postindustrial. Si hem crescut bo i acceptant la diversitat que ens configura, els fragments de veritat que mai no la són tota, l’assumpció que no n’hi ha una de sola, de veritat, una d’absoluta, abassegadora com un cel de plom sense estrelles, com un pes al qual t’has de sotmetre. Per bé que si establim que no n’hi ha ni un bri enlloc, de veritat, ni mitja espurna, també convertim el relativisme en absolut, i aleshores ofega igual, tot ho deixata.
De tota manera, a l’hora dels referents o de les influències directament reconegudes, la literatura catalana actual i recentíssima també llança, evidentment, i amb quina potència, tota mena de coets al cel narratiu. Que pel mer efecte del poc temps que tenen encara no ens són tradició, i que precisament el temps que passi d’ara endavant (i la gent que el modeli, lectors, prescriptors, acadèmics) determinarà si n’esdevenen, però com que ja havíem establert que parlava el meu melic, ell, avui, diu que és impossible de fer-ne llista exhaustiva, que li agrada desfer el tòpic que afirma que els escriptors no llegeixen (gaire) els seus contempo-ranis (els seus contemporanis d’aquí), i que d’entrada, per dir noms, patam!, els primers que li vinguin al cap, ja pot citar Sebastià Alzamora i Carlota Gurt i Irene Solà i Raquel Ricart i Joan-Lluís Lluís, amb obres que impressionen i que sorprenen i que impregnen i que tot.
Al capdavall, a això que fem en aquest tros de temps i de món, també a aquesta postmodernitat que avui ens convoca (bé sigui com a categoria històrica, bé sigui com a corrent cultural o literari), i als coetanis que no pugui enquadrar, hem d’afegir-hi sempre un condicionant clar, si parlem del cas català: som una literatura en reivindicació constant d’existència i arrels. Tenim necessitat de col·lectiu, de comunitat, d’afirmació i de reafirmació, tenim fins i tot obligació de consistència i de potència precisament per allò que no tenim, que és l’empara i el suport i l’estímul i la projecció que atorga un estat.
Ara mateix escric i ja tinc ganes d’enllestir la feina per seure a la vora del foc i acabar La terra dura. Que si convenim que és assaig direm també que no és narrativa, però com que pren forma de dietari, i el dietari ja se sap que segons com no se sap i que hibrideja, l’incloc tranquil·lament en aquests apunts. Perquè, a més a més, el recentíssim volum (breu, sec, fondo) d’Anna Punsoda ens ofereix un punyent exemple literari de re-torn contemporani a la terra, un relat en primera persona (primeríssima: aquesta vegada sí que és el jo-Punsoda, qui escriu) de la cerca d’un espai propi on ser, i ser plenament. I és interessant, també, jo diria que fins i tot significatiu, que aquest començar de nou (i amb saba nova) a partir de les arrels, que aquest relat tan personal es basteixi, precisament, volgudament, també amb altres veus. Que ella (ella-escriptora, ella-filla pròdiga, ella-mirada crua sobre una realitat que no es permet d’idealitzar) és motor i batec i raó del dietari, però que es deu, alhora, als altres: a les converses amb els veïns, a la terra mateixa, al temps i la ma-tèria i la història que l’ha feta com és. L’individu ja no es difumina ni s’empetiteix, simple còdol de riera com n’hi ha tants, indistingible, intercanviable i a qui importa; tampoc no esdevé centre de tot i desentès del context com si això no el modelés, com si no hi hagués, enlloc, capacitat d’intervenció: ara s’afirma i s’aferma en la seva singularitat, i la reivindica, bo i reconeixent que som connexions i interconnexions, i retrobant-se, al mateix temps, com a part de la xarxa. Reivindicant-la. Amb color i textura i mida propis, ampliant-la. Reforçant-la. No hi ha desesperança sinó una altra cosa. Una consciència dura de les dificultats. Necessitat de ser útil. Necessitat o voluntat o totes dues coses.
Ara no sé per quins set sous tot plegat m’ha fet pensar en l’epíleg de Joan Fuster a la seva Literatura catalana contemporània, i corro al prestatge i el trobo de seguida i l’obro i sí:
“D’una literatura «normal» es pot parlar en termes plàcids i indiferents, amb un rigor i una objectivitat estrictes; d’una literatura com la catalana, la història de la qual és una lluita per sobreviure, i per sobreviure «materialment », és inevitable parlar amb una punta de passió, i, per tant, amb moltes confiances implícites. La cosa no té remei. Sobretot, per a un català.”
I al fil de Fuster, torno a Punsoda. El llibre és aquí al costat, que em mira com dient si en tens per gaire. No, ara vinc. El rostoll alineat en perspectiva, el cel blau-gris i el text de la contracoberta, que acaba així: «Teixeix un relat molt personal sobre la reconciliació amb un mateix i amb el país que trepitgem com l’única via per poder ser lliure i fer una aportació valuosa al món».
Potser és que ja ens comença a fer falta una etiqueta diferent, un compartiment nou, subcompartiment o derivat, per encabir-hi les obres que s’escriuen ara, o d’existència més recent, les que vindran. També les que no vulguin o no acceptin de ser-hi classificades: la cronologia, ja hi havíem quedat, sempre mana, i així troba la manera de donar al món una aparença d’ordre. Fins i tot al món literari.
O potser resulta que no, i això és tan sols l’expressió d’un desig.
ARTICLE PER AL LLIBRE “LA LITERATRA DEL NOSTRE TEMPS” – JORDI MARRUGAT, VÍCTOR MARTÍNEZ-GIL I NÚRIA SANTAMARIA (EDS.)
Els comentaris estan tancats.