Set-cents cinquanta anys no es fan cada dia. I, encara que el número rodó no tingui relació amb el naixement sinó amb el jorn del darrer alè, per dir-ho si fa o no fa a la manera dels temps que l’efemèride evoca, podríem convenir que és una data important. Sobretot si resulta que afinem l’apunt i hi afegim que aquest set-cents cinquanta fa referència a un personatge clau de la nostra història. No, més que això: a un dels personatges més importants. Vinga, clarament: al més important.
Que entenc i sé que la qüestió no són els rànquings i que la història és molt més que el dibuix d’una línia cronològica amb la seva llista de noms i de fets, però que si haguéssim de confegir-la, la llista, amb tota probabilitat ens hi sortiria ell al capdamunt.
Ell, en Jaume I.
Jaume I el Conqueridor si ens posem transcendents, el rei En Jaume si l’esment recull també la proximitat popular. El monarca-símbol, l’home que ens va fer possible la nació que som.
Personalment, m’és molt difícil pensar Jaume I i que no em soni dins del cap l’aclamació musical del cor, “El rei! El rei! Mil veus criden al vent”, la dicció perfecta i la veu preciosa de la Guillermina Mota que canta “De petit, petit, que sap defensar-se sol, és el més valent i és amorós” des d’un disc gros de vinil que encara deu córrer per casa els pares (Història de Catalunya amb cançons, de l’any 1971, lletres de Jaume Picas, música d’Antoni Ros-Marbà: el recordeu? El teniu?). De fet, la meva idea era dedicar el darrer article del curs a repassar alguns dels records i referències que se’m lliguen al rei ros: el dia que, a l’Aplec del Puig, algú em va mostrar la marca que el seu cavall hi va deixar l’any 1238 (perquè, evidentment, va quedar gravada a la pedra, de la qual evidentment en va brollar aigua per als soldats i per la qual l’indret rep el nom de muntanyeta de la patà); la primera vegada que vaig fotografiar l’estàtua de gest ufanós que hi ha al Parterre; l’emoció de ser davant la seva tomba, a Poblet; el trasbals de saber que a dins hi ha dues calaveres; quan la mare m’explicava la rondalla del niu d’orenetes.
Per exemple.
Volia compartir aquesta mena de coses i preguntar després quines són les vostres i obrir així un petit meló de contarelles amb la idea de refrescar-nos una mica l’estiu. Volia fer-ho però ho deixo en l’enunciat. Perquè és que jo em pensava que arribaríem a aquestes dates, als dies que envolten el 27 de juliol de l’any 2026, enfarfegats de Jaume I, pensava que ja hauríem viscut mesos de 750 anys amunt i 750 anys avall i 750 anys fins a la sopa, i que per això l’article hauria de ser més personal o lleuger o comsedigui.
Però resulta que no.
Resulta que l’aniversari ja ha passat i que ho ha fet amb una estranya discreció. Estranya i gens adequada ni al personatge ni a l’esdeveniment. I aquesta mena de sordina o de silenci és inquietant. O significativa.
Objectivament, històricament, la figura de Jaume I és important. Molt important i des de molts punts de vista. És el fundador del Regne de Mallorca i del Regne de València, entitats jurídiques i polítiques que van perviure cinc-cents anys (des de Jaume I fins als decrets de nova planta borbònics). En el cas valencià, a més a més, a partir d’ell tenim fins i tot consignada la creació de la comunitat humana que avui anomenem poble valencià (l’historiador Enric Guinot, al seu monumental treball Els fundadors del Regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval, ens n’ordena les dades i les analitza i ens explica amb rigor aquell procés de colonització feudal). Des del punt de vista del conjunt de la Corona Catalana, en va estendre territori, poder i influència, i va posar les bases per a l’expansió mediterrània posterior. I des del punt de vista nacional contemporani, és l’artífex de l’àmbit lingüístic de la llengua catalana i de la configuració territorial dels actuals Països Catalans (perfectament resumida en aquesta Pissarreta d’en Partal) que el seu nét, Jaume el Just, acabaria de completar.
És ben bé el nostre rei fundacional.
Parlar de Jaume I és parlar d’història, evidentment, dels fets i de les interpretacions que el coneixement hi aporta, de les complexitats del seu moment i de les contradiccions del nostre quan se’l mira. Parlar del dolor i de la guerra terrible, és clar, i posar-los en context. I és també parlar de l’ara mateix, d’això que som i dels colors que ens configuren, de com pervivim, sí, malgrat tantes negacions. Parlar de Jaume I és alhora parlar de llengua i de cultura, del seu Llibre dels Fets com a llegat literari (també), del diàleg que des de fa segles establim amb els mots que ell va dictar per a la seva posteritat autobiogràfica, és parlar de creació, de renovació i modernització, és celebrar una cultura tan antiga i tan viva i amb referents ahir i avui, sí, de primer nivell. Perquè la cultura dialoga amb la cultura i amb el poble que la fa, perquè expressa maneres i sentiments i voluntats. Voluntats de ser.
Per això sobta que la commemoració sigui tan minsa. Que hi ha hagut alguns actes culturals, sí (les associacions, amb la Federació Llull o amb l’ACV Tirant lo Blanc, per exemple), i que se’n preparen alguns d’acadèmics (des de la Universitat de València, amb el professor Antoni Furió, destacadament), però les institucions, ai, les institucions no sé on són: alguna declaració retòrica, algun si ho busqueu de segur que ho trobareu, una mena de programa tristíssim de la Generalitat valenciana, un encara menys tot de la Generalitat d’amunt.
He escrit que, sabent la importància de la figura de Jaume I, la importància històrica i simbòlica també, fundacional, sobta que la commemoració sigui tan minsa? No, no sobta: retrata.
PUBLICAT A VILAWEB – 29/07/2026
Els comentaris estan tancats.