Em sembla que no ho havia escrit mai. Alguna vegada, diria (diria, no: segur) ho dec haver explicat. Parlant de literatura o de la vida o de qui sap: a mi, Pedrolo, em va ajudar a sobreviure. Dins d’una comissaria, ho va fer. En aquelles dependències rònegues de la Via Laietana.

Però no ho havia escrit mai.

Avui ho sento com una obligació. Un reconeixement. Particular, insignificant en el curs de la història, com totes les petites coses que ens passen i que en semblen tan importants perquè som nosaltres, però que no, és clar. Particular, però potser i a mesura, també significatiu.

Perquè si tens divuit anys i ja te n’has llegits molts, de Pedrolos, i l’Alba, verge i bruna o bruna i prenyada, i en Daniel Bastida i la Lilit descarada de l’Edèn i és molt senzill i caus i apòcrifs i anònims i tot, formen part de la teva vida, quan la policia espanyola et tanca en un calabós i et crida i no et deixa dormir i les hores dreta arran de paret (arran, sense tocar-la mai, arran i —No et repengis!) i aquella hòstia amb la mà oberta i les prestatgeries polsoses i els arxivadors polsosos amb les etiquetes polsoses que diuen comunistas anarquistas separatistas i que semblen un decorat, quan et passen aquestes coses i el món s’enfosqueix i tot es torna irreal i sense horitzó i un banc brut de ciment per arraulir-t’hi fins que et tornin a cridar de mala manera que ja no sabràs si és de dia o si és de nit ni quant de temps hauràs viscut fora del món, quan et passen aquestes coses i no hi ha manera humana de fugir, emergeix, des de dins de la closca on l’instint t’ha tancat, un tros de llibre que et salva.

Perquè arriba un punt en què la irrealitat d’això que vius, amb els policies tan… policies, i els passadissos estrets, la sala d’interrogatori, la cadira, les ditades a les parets, és tan semblant a la realitat que has llegit en forma de novel·la, que les confons i t’hi reconeixes.

I aquells que cridaven. I et deixen sola. I n’entra un de nou, que parla sense alçar la veu i t’ofereix una cigarreta i és que els altres són bèsties però és que estan cansats i és tard i també s’ha d’entendre, com dient que jo t’ajudaré, ara que no hi són, mentre no hi siguin. Si els dius això que volen et deixaran estar.

—Vas ingressar al partit l’any trenta-tres…

—L’any trenta-sis.

—Trenta-tres.

—Trenta-sis.

Però no hi té res a fer. Res. Perquè, automàticament, hi identifiques el teatre que ja has llegit i la retòrica impostada del policia bo i del policia dolent, tan de manual d’instruccions, i tan útil que els deu ser.

I així és com va passar: de sobte, com una finestra, un somriure sardònic que aparegués sota el bigoti, una força de mots enllaçats, vaig pensar Hòstia, és la novel·la del Pedrolo!

I ja va estar.

Ja no hi van poder fer res.

Dins de la closca hi tenia literatura. Crua. Tan ben escrita que ara es feia cosa material: el paio calb, el pèl-roig, el terra llardós, la sòrdida representació, tot esdevenia mer objecte de ficció entomològica. I aquesta distància donava l’aire imprescindible per mantenir el cervell a lloc, la consciència. Per continuar respirant.

****

Sempre hi ha algun mestretites que repeteix la cantarella: Pedrolo escrivia massa, o sobre massa temes, o massa gèneres o massa elquesigui però massa.

Massa impertinent. Massa bo. Però això no es pot dir tan descaradament, i descarnada. S’ha de revestir: cara de poma agra saberuda, posat displicent, pronunciar cosmopolita en castellà i dir que Pedrolo, ja se sap, escrivia massa.

Aquesta és una de les llufes que li van penjar, quan va arribar el temps del deixem-ho estar i ara no toca i sombra aquí, sombra allá: que escrivia per tapar forats, que sí, que bé, que feia novel·les de circumstàncies, però que ja està. Com un dit acusador, com un estigma que l’hagués per sempre de perseguir i que, passat el temps, tan sols retrata els tristos personatges que van participar en la maniobra. I que el temps, per cert, va posant al seu lloc, igual com s’esfuma el nom dels censors i roman l’obra que no van poder eliminar.

Sempre hi ha algun mestretites que repeteix la cantarella: Pedrolo escrivia massa, o sobre massa temes, o massa gèneres o massa elquesigui però massa.

Perquè amb Manuel de Pedrolo van fer com amb l’Ovidi Montllor, per posar l’exemple d’un altre imprescindible que la grisor de l’autonomia va voler-nos esborrar: decretar-li silenci, escampar la brama que ja no canta, que ja no escriu, que ja no es porta; que és un cantant antic, un escriptor d’abans, un rotllo, de negre dalt de l’escenari, envoltat de papers, les arrugues al front, llibres.

Ja va essent hora de repassar la misèria que es va escampar en aquest país quan es va decidir que la cosa consistia a encaixar-nos dins d’Espanya, no remoure el passat, difuminar-nos entre purpurines i frivolitats: igual com es va bandejar la gent de la Cançó, es va fer amb els escriptors: la modernor duia muscleres, era de la Barcelona cosmopotita i s’expressava en castellà.

La modernor: això que ara està de moda i que demà ja haurà passat. Simple ringo-rango. Mera banalitat.

I sí que va escriure molt, moltíssim. I sí que va fer de tot: poesia i teatre i contes i novel·les i assaig i traducció i gèneres i formes i tant com va voler o va pensar necessari. Va fer de tot a consciència igual com, per guanyar-se la vida, havia també fet de negre literari, de traductor sense firma, de pseudònim d’encàrrec. O de detectiu privat.

De vegades, m’imagino Pedrolo rosegat pel mateix neguit que sotragava Fuster, contemplant al seu voltant la devastació i clamant per l’aparició d’algun centaure que confegís les obres necessàries i que, de moment, ningú no escometia, un centaure empeltat d’escriptor i d’algun altre ofici ineluctable. La imatge ha fet fortuna des del pròleg de Nosaltres, els valencians: allà, el mateix Joan Fuster hi deia que, aquell llibre, “hauria d’haver-lo confeccionat un historiador o un sociòleg, o, millor encara, un oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg”.

Cap dels dos, ni Fuster ni Pedrolo, no va esperar, per fortuna, l’aparició de l’ésser mitològic, i es van posar mans a l’obra des de la pròpia i racional capacitat creativa. Gràcies a això tenim aquell text imprescindible que va ser base i espurna en el retrobament nacional del nostre sud. I també una obra magna com és La terra prohibida.

També de Vicent Andrés Estellés en deien que havia escrit massa, per cert. Amb idèntic aire mestretític, ho deien. Fins que la grandesa dels versos estellesians ha colgat definitivament els seus il·lusos i interessats soterradors.

Quan, Joaquim Maria Puyal, content de tenir al plató l’escriptor reticent a la borumballa televisiva (l’any 1983!, en una època d’entrevistes llargues amb escriptors a mitja tarda!) preguntava “Manuel de Pedrolo: qui ets tu?”, ell li responia amb una calma de xiprer: “Bé, en realitat, un escriptor. I algú que s’interessa per les qüestions polítiques referides a tota la humanitat, però concretament al seu país, degut a les condicions en què es troba.”

Degut a les condicions en què es troba.

Vet aquí el matís imprescindible i que mostra, sense fer-ne ostentació, la consistència del pensament. I la reticència ineludible: no hi ha ni bri de xovinisme, en l’atenció que Pedrolo dedica als afers del país, és sols una resposta necessària a causa de la situació: allò tan clàssic de la pràctica marxista: anàlisi concreta de la realitat concreta, de la situació. Un cop més, la coincidència amb l’altre reticent, el de Sueca, quan explicitava: “a tot estirar sóc ‘nacionalista’ en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió.”

És des d’aquesta consciència, i, des d’ella, amb la voluntat de servir el país, que Pedrolo escomet la immensa tasca de refer-nos la literatura, de connectar-la amb les literatures potents i vitals del món (o, en meravellosa expressió pedroliana, d’oferir per a la suma del conjunt una obra moderna “que no s’estanqués en aquesta petita bassa nostra de granotes”).

I avui li continuem agraint Dos Pasos i Kerouac i Faulkner, que ens va traduir directament (tantíssimes novel·les, tantíssimes traduccions, els dietaris, articles, contes: és que no dormia mai?!), o el conjunt esplèndid, mític, de La Cua de Palla. Ell, ja és sabut, va dirigir la col·lecció que ens va fornir els grans clàssics del negre, sobretot nord-americà. Com si fóssim lectors normals. Com si ho poguéssim arribar a ser.

Per això, perquè, a més a més, ho va saber fer bé, molt bé, amb puntes de grandesa, fa tanta ràbia la maniobra d’arraconament. No: l’obra de Manuel de Pedrolo no és qualsevol cosa que puguis etiquetar amb un desdeny a l’engròs. De fet, els silencis acadèmics o les displicències vàries parlen més de les incapacitats dels perpetradors, de les seves servituds i martingales, que no pas de les obres que pretenen marginar. I de la incapacitat de descobrir pregoneses i matisos. De llegir.

Igual com l’Ovidi en va tenir plena consciència, d’aquesta maniobra d’arraconament, i li va dedicar alguns versos, i cançons, com per no resignar-se a l’amargor, és fàcil d’imaginar-se en Pedrolo responent els mestretites amb algun dard literari enverinat. Com aquell que, entre l’Albert i el narrador, etziben al sogre tot just començar Les fronteres interiors:

“—Viviu en un món molt petit, perquè és fet a la vostra mesura”, li diu el protagonista.

I, per si no n’havia tingut prou, l’omniscient remata:

“L’altre va tardar una mica a entendre-ho i després es va enfadar.”

****

La Cua de Palla: quin nom magnífic per a una col·lecció de novel·la negra!

És possible, ben mirat, que Manuel de Pedrolo sigui un dels millors posadors de noms de la literatura catalana.

Caus a cada cantonada. Detall d’una acció rutinària. S’alcen veus del soterrani. Si són roses, floriran.

Pràcticament ens podem prendre els seus títols com un aforisme, un joc, un símbol o consigna. I aquesta és una altra característica de la seva literatura, condensada en títol o expressada com qui rega a manta tot al llarg dels textos més hermètics, dels que tenen doble o triple o qui sap quantes capes, dels que va pensar per al gaudi popular, per estendre la bona nova de la llengua literària més enllà dels límits impensables en temps de resistències i reductes.

És possible, ben mirat, que Manuel de Pedrolo sigui un dels millors posadors de noms de la literatura catalana. Caus a cada cantonada. Detall d’una acció rutinària. S’alcen veus del soterrani. Si són roses, floriran.

Manuel de Pedrolo estimava la llengua catalana. Encara que no el coneguéssim, que no sabéssim res de les seves vicissituds vitals, del seu compromís polític, de la seva decidida coherència, només de llegir els llibres que tenaçment superen el pas del temps, hi descobriríem aquesta seva passió dedicada (o capmassada, per fer servir una paraula seva) en cada pàgina.

Aquesta és una altra de les coses que li hem d’agrair: que ens tracti, a tots nosaltres, lectors fidels, reincidents ocasionals o arravatats, com a éssers intel·ligents. Capaços d’entendre el matís, vull dir. O de continuar llegint si no l’hem capit.

No hi ha artifici que no sigui volgut, als textos pedrolians, i normalment no n’hi vol. És capaç de passar pàgines i pàgines en aquesta seva impecable descripció realista, el bar del vell Cedó, la suor seductora de l’Eugènia, la porteria on Maristany cerca pistes del mig amor perdut, o deixat, com les mongetes, “ben verdes encara, si bé amb el posat marcit de tots els vegetals que han entrat en una cuina estreta i han estat abandonats en taules brutes de plats i gots, entre residus de tota mena”.

Les imatges són potents. De vegades passen sense renou, com una pluja fina que cala encara que no te n’adonis, de vegades colpegen directes al nas, un sotrac a les temples, una línia inoblidable. El resultat és una prosa inimitable, una construcció tan versemblant que sembla que sigui veritat. Quan vol, força la ficció fins la distropia, juga amb els mites i amb la història que no saps si t’explica una contalla o la interpreta o se la inventa o la projecta o què hi fa, però t’enganxa, et crida, et mira i t’insta a pensar. D’altres vegades, com ara, simplement retrata.

Simplement, que és una manera de dir.

Perquè això que aconsegueix Pedrolo en aquesta tetralogia es pot condensar i descriure en una frase, un paràgraf o explicació breu: un retrat de la postguerra, de la repressió franquista, de l’ofec i de l’exili, de la llosa sinistra que ens va colgar el país, i la gent que hi vivia, durant dècades. És el quadre en retaule d’una societat reprimida. La descripció realista d’un món que, tanmateix, no es pot dir en blanc i negre simplificador (i, sovint, tranquil·litzador). És la brutalitat i el matís que ens mostra la vida complexa. Literatura.

De vegades passa, davant d’un quadre, que et preguntes què té: l’has vist potser mil vegades en reproducció o t’assalta per sorpresa en un museu, i et dius que total, és un cardenal salvatge del renaixement, el retrat d’una cortesana, el mite del descendiment, Judit i Holofernes, etcètera. Però et deixa sense alè. Et fa nus a la gola. I no saps per què, però aquells ulls o les ombres o la humanitat o la pena o la ràbia o no t’ho explicaràs mai et sotraguen i se t’enganxen per sempre. I qui diu un quadre, diu una melodia. Un vers. Una novel·la. O quatre que en facin una.

És l’art. El fons i la forma i la intenció i al punt d’inabastable que depassa la tècnica, encara que n’hi hagi, que depassa l’autor, encara que hi sigui, que depassa el moment i que perdura.

****

I ja està. Si has arribat fins aquí no caldrà que te’n digui res més perquè ja ho sabràs i hi posaràs paraules pròpies i ajustades. Però no me’n puc estar: quina gran novel·la que t’has llegit, quin quadre precís, quanta tristesa i quanta llum, també, sobre les foscúries imposades! Quina gran novel·la, així, en singular, encara que en siguin quatre.

I quina exhaustiva repassada que ens hi fa el Pedrolo implacable! En el doble o múltiple sentit: per a nosaltres, futurs lectors intuïts o desitjats o causats, i a nosaltres, també. La repassada, vull dir. Tant si has viscut l’època que descriu com si toques d’oïdes, si en tens referència documentària o li n’has perdut el rastre, aquests llibres, aquesta novel·la múltiple i general i autocentrada que es desplega en tetralogia t’assenyala, directament. Ens assenyala.

Aquests llibres, aquesta novel·la múltiple i general i autocentrada que es desplega en tetralogia t’assenyala, directament. Ens assenyala

Aquesta era la seva intenció, o una de les seves intencions, precisament, en escriure: el sotrac. “L’art està inscrit en una societat”, raonava en aquella entrevista televisiva de l’any 1983, “i, per tant, d’una manera o d’una altra, has de voler fer forat en aquesta societat”. Les celles espesses, les ulleres enormes, els braços prims: parapetat rere els llibres, la màquina d’escriure, els papers, la cigarreta, Pedrolo bastia estructures literàries amb voluntat de sacsejada. I ens les oferia per al gaudi i la perseverança. Des de la més alta ambició, sempre: “L’autèntica novel·la, per a ser-ho, ha de tenir ambició”, escrivia, ens prescrivia, “i el novel·lista ha de saber que més val fracassar per intentar massa que reeixir una insignificança”.

Pedrolo es va posar al servei d’aquest país, de la literatura. Com Estellés en la contundent invocació al sant Vicent més terrenal:

“Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbècils de les paraules, ara
que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.”

Això va fer.

“Les capacitats que tinc jo, petites o grosses, les he destinat a ajudar el meu país”, explicava, senzillament, amb aquella contundència del gest que no crida. I, igual com el poeta de Burjassot, va aconseguir sumar a aquesta voluntat una altíssima qualitat literària. Per això perdura.

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca