Sempre he volgut escriure. Amb aquesta memòria fatal que tinc no recordaré quan en vaig tenir consciència. Potser no hi va haver cap moment. Segurament que no hi devia ser. I és una llàstima, perquè ara l’evocaria: una nit de tempesta en tancar Ulls de gat mesquer (que l’he perduda i que ja no es troba i que demostra fins a quin punt pot deixar senyal una novel·la juvenil tan ben parida: Eloïm i aquell bandoler i la bruixa i la maleïda inquisició espanyola); o abans, quan em van regalar La casa sota la sorra i en Joaquim Carbó hi havia posat que era per a mi, “perquè ho llegeixis quan siguis una mica més gran, i perquè siguis tan ferma com els teus pares”; o a l’escola, que escrivíem contes i endevinalles i ho compartíem amb tota la classe i després en fèiem còpies amb una mena de gelatina que ara no sé si va existir o me l’he inventada (era de colors? Pot ser que fos de colors? Una de verda i una de vermell cirera?).
Sempre he volgut escriure i sempre he llegit. Sempre: des que en sé. Ara no m’imagino sense escriure però és que tampoc no em sé veure, o encara me’n sé veure menys, sense llegir. De fet, llegir va abans: en un quadernet de lletra lligada i un nen disfressat d’indi que potser va ser la primera història que vaig entendre directament del paper, senzilla, sense cap gran mèrit llevat d’aquest, que va ser la primera: que juga, que veu un amic, que se n’hi va, que cau, que se li embruta el berenar i que l’amic l’ajuda: au, apa, el pa i el peu.
Llegir. Des d’aquell quadernet, llegir-ho tot. Desordenadament. Compulsivament. A taula, al llit, al lavabo, en aquell sofà del pis del Turó de la Peira que ocupava la cantonada del menjador sota la finestra, al metro, al tren, caminant pel carrer, a l’era de ca l’Escanya, que era la casa que llogàvem a Ger abans de tenir-hi la nostra, perquè una part de la família ve d’allà, que és a la Cerdanya, gent ferrenya i lluminosa també, tot alhora i barrejat, trumfes i ball de rams i contraban. Llegir Verne i Pedrolo i Calders i aquella fava de l’Enid Blyton, Astèrix i Obèlix fins que els puguis recitar, Tintín també, però no tant, Momo i La història interminable i després el món fantàstic de Terramar i El Segador i El señor del tiempo en trilogia i a favor del caos, llegir i quedar de seguida enlluernada per la Rodoreda, enlluernada per sempre: darrerament m’he adonat que no puc passar gaire temps sense tornar a obrir Viatges i flors. Em fa falta.
Ben mirat, resseguir així, pim-pam, els llibres que et vénen al cap per ordre si fa o no fa cronològic pot ser una manera com qualsevol altra de repassar-te la vida. Més fiable que algunes altres, fins i tot. Jo, ara, per continuar, hi posaria Solitud i els contes, tants contes com pugui, de la grandiosa Víctor, l’Espriu (en conte també: Tereseta-que-baixava-les-escales!), la forma i el fons de La cua de palla (i d’aquí, 1280 ànimes, és clar: mala llet reconcentrada en simple descripció del lloc, i dels fets, i de la gent que els fa, o que els diu i que els escampa), Cien años de soledad (i recordo perfectament aquella abassegadora sensació de grandesa que gairebé tallava la respiració) o la vida d’Isadora Duncan o La mujer habitada, sí, que quan estires un fil de seguida te’n surten d’altres, o Cap de turc, que aquest ja el vaig llegir a la presó, Martí i Pol i Pere Quart i un llibre de Brossa dedicat: Askatasuna. Les notes d’en Pla, els aforismes de Fuster, el Shakespeare de Sagarra. I Vida privada, també. Que bo. Els discursos de Ciceró. K. L. Reich. La trilogia de Primo Levi. Encara fa mal. La llarga vida de la Marianna Ucrìa, com la remor d’un riu. Alguns llibres, a més a més, tenen un moment concretíssim, una imatge, fins i tot, del lloc i del temps en què et passaven: Jo confesso té un migdia de sol a València, al Cabanyal, asseguda a la terrasseta de casa, plorant a sanglots i responent que no, que no em passa res però que deixa’m estar, que deixa’m i que ja dinaré després. Hi ha llibres que són fatals si pretens escriure, que t’enfonsen senzillament en la misèria de pensar que mai no aconseguiràs de fer res que s’hi assembli. Jo confesso em va deixar estabornida. Borja papa. Sol a Berlín. Frankenstein. De segur que n’hi ha més.
No ho sé, per què escric. Per les paraules. Per la llengua. Pels gegants. Pels llibres que he llegit. Perquè no sé fer res més. Per deixar constàncies. Una petjada. No sé per què escric ni des de quan.
Des de sempre, ja ho he dit.
[Text d’introducció a les pàgines centrals del número 85 de la revista Caràcters de la Universitat de València, dedicades a l’obra de la Núria Cadenes. La il·lustració és obra de l’artista Cristina Guzman Traver]
Els comentaris estan tancats.