Categoria

Contes

Categoria

És una bestioleta menuda, insignificant. I ara encara més, que ha perdut les ganes de tot, de sal i plàncton i la llum travessant la distància en raigs maragda, verd preciós, blau elèctric, negre de vellut sobre les castanyoles quan són grans i han sobreviscut als embats del temps que passa immisericordiós fins que prou.

Ha entrat més gent. La mamà. Madame Pingeon. Li descorden la cotilla. L’estiren al sofà, amb els peus enlaire, descalços, desemparats sobre una muntanya de coixins. La minyona ha dut un potet amb sals. Aigua. Un ventall gros.
Ella prova de dir-los que sí, que gràcies, que la deixin estar. Però és que no té paraules. O és que sí que hi són però fetes un garbuix. O és que s’amaguen. O no sap què li passa i només té ganes de plorar.

De bon matí, a l’estiu, de vegades, veia Sorolla passar per davant de casa, carregat amb el cavallet i les pintures, cap a la platja.
Pepica seu vora la finestra, sent el llevantet que li frega la cara i pensa que potser no era ella, que veia Sorolla, sinó la mare, i que de tant sentir com ho explicava ara ja ho té de record: des de la finestra, el veia, amb barret clar i jaqueta de lli, que avançava capficat, absort en la llum, immers ja en la sal i les onades.

S’observen de lluny. Més que mirar-se, és un impuls, això, un sentir-se atrets immediatament. És l’estranya força que els empeny, pur instint, natura humida.…