Més d’un cop i més de dos ho devem d’haver comentat, amb amics i coneguts: això nostre és un miracle. Ho és en general…
Podríem arrufar el nas i dir que això dels anys dedicats és borumballa, que per què enguany sí i l’anterior no, que per què…
Hi va haver literatura, és clar. Molta. I de la bona. I música. De la bona també. Llibres. Gent que n’escriu i gent que…
Diu l’etiqueta i la convenció que són la companyia transgressora per excel·lència. Sang i fetge i crits i cossos pintats. Més que això, probablement, però…
La cultura està fatal. Ja ho sabem: la gent no llegeix, no va al teatre, no veu exposicions. ‘La gent’, ja ho sabem també, un sintagma que ens tranquil·litza en tercera persona. Com si nosaltres no fóssim gent. Com si no tinguéssim res a veure amb els índexs de lectura, amb les butaques buides, amb les sales que fan eco.