La dona que escriu

“I, des d’aquesta ermita, Caterina Albert va escriure Solitud”

I què, que no sigui veritat? I què, que només hi hagués pujat una vegada? El mite tot ho supera, i la llum blanca que hi ha avui, llum de les primeres dècades del mil·lenni, neta i pulcra i optimista encara, la quitxalla que corre, caragols torrats, res no aconseguirà d’aclarir la imatge que pesa per sobre de la realitat, que pesa i que s’hi imposa: la pedra esmolada i llefiscosa de l’aigüera, els rostos aspres que envolten l’ermita, romagueres embullades i, a dins, desolació i buit.

Com en un film d’èpica i nissagues, el pare ha sortit al petit balcó que assenyala el mar, allà baix, lluny, lluent i inabastable. Col·loca suaument la mà sobre l’espatlla de la descendència. Escardalenca. Desmanegada. Deu tenir tretze o catorze anys. Fa aquell posat esmaperdut de qui s’encara massa aviat amb una transcendència que no comprèn, que sent baldera i no ho pot dir. Calla, per prudent o per simple inconsistència, i ben fet que fa.

L’home gira els ulls cap a la falda de la muntanya, que va baixant. La davallada no és tan abrupta com a la novel·la, però l’evidència no li malmena el fotograma. Si algú hi posés música de fons, una orquestra en technicolor, tindríem una escena de les d’agafar el grapat de terra i dir que a déu faig testimoni. O, encara millor, que algun dia, fill meu, tot això serà teu.

Filla.

És una filla.

*

“Les meves nines són els gats”

La joguina ha quedat mig tombada a la cadira de boga. Li agrada, la cadira. Molt. És blanca. Evoca històries de tròpics i d’indianes, un lloro, pirates, arbres estranys amb fulles més grosses i més verdes que les fulles més grosses i més verdes dels castanyers.

La cadira, sí.

La nina, no, encarcarada i plena de cintes i de randes i amb aquells ullets de tita que miren amb malícia i que diuen on vas tan malgirbada, cara-gruixuda, mig homenot? Això li diuen els ullets gèlids i blaus de mataparent que té la nina. I ella l’agafa per un peu i la sacseja enlaire, la fa giravoltar i la deixa caure finalment a la cadira pintada.

Ha perdut una sabateta. Té els cabells mig esperrucats. Encara fa més angúnia, així. Com si ordís una venjança.

Sort que la nena no s’hi fixa, que surt rabent cap a fora, esperitada, decidida a trobar els gats. Són molt millors que la nina enravenada.

L’àvia l’ha vista passar com una exhalació. Diu entre dents que no sé pas què en farem, d’aquesta criatura, i, sense moure ni un múscul de la cara, només amb la vivor llampegant de les ninetes, somriu.

*

“Vaig refugiar-me en aquest nom”

Hi ha un silenci a la casa. Des dels fonaments fins la punta de dalt, un silenci. I no és pas que la senyora Caterina parlés gaire, però ara s’ha fet aquesta quietud de pedra.

Quan enfilava històries amb la néta sí que se li sentia la veu: era un doll de paraules que no s’acabava mai. I gesticulava. Feia ganyotes. Cantava, fins i tot, de vegades. Però, de natural, no. Gens.

Per tant, no ve d’aquí, de l’absència, el silenci: ve de la pena. De la pena fonda perquè és morta.

I del dol.

Del maleït dol, paràsit que xucla alhora forces i enteniment.

És fàcil d’imaginar-se com va anar: tan bon punt que va sortir el gendre de la cambra, amb aquella cara llarga, fent que no amb el cap, la pell opaca i grisa com la cendra freda de la llar, devien tancar tots els porticons. I treure dels armaris roba negra. I proscriure festes i viatges i flors.

Així és com s’instaura el dol. Estricte. Visible. Sever.

Ja fa mesos que dura.

La senyora Carcassó puja l’escala amb l’aplom que li és característic, una barreja de nissaga i de conviccions i de la vida que passa i que bé s’ha d’aprofitar. Ha deixat l’home dins de la conversa circular amb l’advocat Albert, que a estones fa de batlle, a estones de terratinent, i ha enfilat cap al cau de la pubilla. El niu, en diu ella. Encara que ho sigui tot menys un pollet.

De seguida ho va saber, que aquesta noia mai no es casaria. No li’n veia voluntat ni ganes. Té uns altres interessos, li va dir un dia l’àvia Caterina sense ni mica d’alteració. I ho va reblar amb un mot com un punt final: pinta. Tothom ho va acceptar sense fer-hi escarafalls. Li van posar un professor de dibuix. Al capdavall, cadascú és com és, i per a les coses de totes ja hi ha la menuda, que farà el fet; ella té aquest altre caràcter. I escriu.

La senyora Carcassó sent un calfred. No se n’ha recuperat encara, d’aquell conte. Amb la Dolors Paradís són amigues de fa temps, i li’l va fer llegir com qui passa tabac de contraban. O com qui mostra un tresor amagat. Més aviat això darrer. Perquè la Dolors n’està molt, de la seva filla gran. Diu que és un esperit lliure. Que farà coses. Que no et pots imaginar, Pepita, quin disgust això del premi, que no l’ha volgut anar a recollir i ben fet que ha fet, que què n’hauria tret sinó el posar-se en boca de tothom. Potser. Però la senyora Carcassó pensa que no ho poden deixar estar, que quan Déu t’atorga un do com aquest no ho fa pas perquè sí. I aquell conte és molt més que un simple passar les hores sense renou, la distracció amable d’una senyoreta de l’Escala. Ella, de fet, no se’l pot treure del cap. Només l’ha llegit una vegada i en té les imatges gravades amb burí, escrites dins del cap en un mur llarg, seguit, sense relleu ni pietat. Fins i tot hi ha tingut malsons: la Nela, la falç, la mola. És la història tremenda però, sobretot, és la manera com està escrita. I un fons de no sap què. Ningú no li hauria negat el premi i precisament per això, per l’evidència, els crits d’aquells homes del jurat van ser descomunals. Diuen que es van mig esbatussar, que n’hi havia un que només repetia que de cap manera no ho podia haver escrit una dona, allò, i, que si ho havia fet, de cap manera no li podien donar el guardó. Que de cap manera.

Que era immoral.

Després de l’escàndol, la noia es va tancar com una ostra. Després l’àvia se li va morir. Després hi va haver el dol. I això s’ha de tallar d’alguna manera.

La Caterina té la porta del niu oberta. La senyora Carcassó l’observa durant una bona estona sense que l’altra, dins la bombolla del seu escriptori, en detecti la respiració.

I de cop sent l’impuls de preguntar-li què fa, i la noia respon que versos, i que si els hi pot mostrar, i que és clar que sí. Mentre la dona llegeix que les donzelles i les roses són lo més hermós del món, la Caterina l’esguarda en silenci. No són pas fàcils de resistir, aquests ulls tan grossos, tan oberts, tan fondos, quan se’t claven com si se’t volguessin beure l’ànima: la senyora Carcassó va llegint que juliol té deliri destructor i parpelles escaldades i tot i així prefereix el conte però veu que aquí també hi ha el tremp del geni que té la Caterina Albert i Paradís, i decideix que això s’ha de conèixer i que ella hi pot ajudar.

Li demana si els hi deixaria, aquells poemes que dibuixen el cicle de l’any. Ella li respon que sí. No s’hi estenen més. No cal. Són gent ferrenya, totes dues. De vora mar, però ferrenya. I tenen aquesta manera de fer de qui s’ha d’obrir camí a cops sense que es noti. Potser no en són conscients, o potser sí, però avui, en el gest tan simple de canviar de mans un plec de papers, Josefa Carcassó i Caterina Albert han entrat de dret en la història.

Passat cosa d’un mes, arribarà una carta al número trenta-set del carrer Major. Tindrà cal·ligrafia ordenada i contundent. El to no admetrà peròs ni rèplica. Serà l’única manera de treure l’escriptora de la closca, de fer néixer el mite amb un nom inventat. Sonor. Significatiu. Perquè els barbuts puguin dir que Català té una prosa viril, una energia baronívola o mascla o poderosa.

Ell. La Víctor.

Això, però, encara ha de passar. De moment, d’entrada, hi haurà la carta. Un tros de paper on la senyora Carcassó hi ha escrit que Digui’m quin nom d’autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu, però sobretot, i en meravellós imperatiu, que Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners.

*

“He estat, i sóc, una gran observadora”

No li agraden les visites d’escola. Han anat a un celler, a un museu tot ple de pedres, al taller de reparacions del poble mateix: és per culpa de la mestra, que té idees. Ho diu la mare, això: té idees, i mou els ulls d’aquella manera, com fent el mig cercle del cel. La Maria és una criatura curiosa o distreta, segons com es miri, però el fet és que no li agraden gens les visites d’escola: avançar en fila índia, escoltar explicacions avorridíssimes, que el sostre fa tant d’altura i que hi caben tantes botes arrenglerades i que tal. Han anat amunt i avall, per tant, i avui són davant d’aquesta casa perquè hi viu una dona que escriu i que fa anys que és al llit.

—Que no pot ser.

—Que sí.

—Que t’ho inventes.

—Que no.

—Que sí.

—Calleu!

És la veu imperativa de l’altra mestra, la jove, que voldria tenir idees, també, i que tan sols embasta pretensions, i crida i talla i aviat se li escaparà un clatellot i a partir d’aquí ja estarà tot perdut.

Ara pugen l’escala gairebé en silenci. Al davant, una minyona que es diu Magdalena i que només d’obrir-los la porta els ha fet així amb el dit sobre els llavis, sssssst.

De primer, però, han anat al jardí. La mestra (la bona) els ha dit que recordin bé aquest dia, que són dins del palau de la creació, que la més alta literatura i el parnàs i la mena de coses que deixa anar aquesta dona quan s’emociona i que ningú no entén. La Maria no se l’escolta. Ha vist una papallona, una d’aquelles reines enormes i grogues i negres i verdes que volten prop del fonoll, i li segueix el vol, i rere d’unes branques pelades de la pomera hi ha dues garses, dues, que sembla que visquin aquí i que observin la reunió amb gest altiu i que preguntin Què,i quan teniu pensat d’anar-vos-en?

Senseadonar-se’n, s’ha anat apartant del grup. Sempre bada. Li ha semblat veure un mussol, però no pot ser. Alça el cap al cel. Va reculant. Ara es fixa en el conjunt, que troba estranyament esblevenat: es pot fer un jardí amb males herbes?

Ha xocat amb la minyona, que se la mira amb severitat, i que li respon:

—Tot són plantes.

I ara, que la Maria enfila l’escala de puntetes darrere de les altres nenes de l’escola, encara hi pensa, en aquell tot són plantes, i té la sensació d’haver topat amb un misteri insondable, algun què important i irresoluble que avui se li esmuny i que tindrà durant anys escarbotejant per dins del païdor.

Però ja han arribat a la cambra. Hi ha un llit molt gran i llençols de fil i un finestral i una tauleta amb llibres i papers i una ploma. Però, sobretot, hi ha aquella dona gran que somriu, incorporada entre els coixins. La Maria ja no sentirà cap més explicació, ni els versos que recitaran les seves companyes amb els ulls clavats a les puntes de les sabates, ni el tros que li ha tocat a ella, ni res. El pronunciarà d’esma quan s’escaigui, Jo tinc un’ oca en mon jardí, un’ oca blanca com un cigne, però tindrà tots els sentits fixats en les arrugues fondes i en els ulls tan grossos de la dona que escolta i que escodrinya les ànimes. Això sembla que faci, exactament: que aprofiti la visita per omplir el seu magatzem de personatges, que sàpiga que el cor humà és com una casa a quatre vents, que per tres hi dóna ara el sol, ara l’ombra, però que el quart està reservat a l’ombra exclusivament, i que furgui en aquesta quarta banda, que trobi en la mestra vella un desig soterrat de revenja, que desgrani les enveges de la jove, la crueltat que ja congria la rosseta de cara pigada, que qui ho diria però que de gran amagarà el pernil dolç als prestatges més alts de la nevera només perquè sabrà que la sogra, cargolada com un cep i tan menuda, tan vella, per molt que maldi no hi podrà arribar.

Coses així.

Quan s’acabin els versos i li donin uns dibuixos que li han fet i la dama els regali un somriure poderós i els digui que moltes mercès i que sigui a cavall o sigui a peu, sapigueu sempre on aneu, quan les mestres i les criatures i tothom haurà sortit de la cambra, la Magdalena encara es tombarà per comprovar que tot sigui a lloc, i, abans de fer-la baixar amb les altres cap a fora, captarà la brevíssima conversa de l’escriptora amb la rosseta pigada del jardí:

—És veritat que t’estàs tot el dia al llit?

—No.

*

“Una dona ferida pel llamp del geni”

Hi ha la Caterina que pinta: que es retrata tota vestida de dama antiga, de roig vellutat amb polissó i, al fons, una porta oberta; que pinta les amigues nues, com un joc o una prova o una incitació; que pinta el pati de casa, amb la pomera i les flors; que pinta el pare mort.

HihalaCaterinaqueintercanviacartesambMaragall,iques’himodera,peròqueesmanté;laqueparlad’artideliteraturaidelmónamblaBertrana,ambl’OlleroelGuimerà.

Hi ha la Caterina que acull a casa les bestioles que ningú no vol, les gallines boges, un mussol, és la dona que plora quan recorda la desesperació en el crit del pollí que separen de l’euga, que escriu versos als quissos abandonats, que fa que la Mila es pregunti per la vida d’un grill.

Hi ha la Caterina de l’Escala, que repassa comptes amb masovers, que excava els camps que van conèixer els grecs, que se sap última supervivent de la indòmita tribu dels indigets, que se’n va a París i volta Europa, que té pis a Barcelona i és capaç, amb tot, de mantenir la llegenda del seu niu.

Hi ha la Caterina capaç de les històries més bèsties, més més vives, tenebroses, brillants, inoblidables, la que transcriu aquell “Ànimes mudes” que és, sí, el conte més trist del món.

Hi ha la Caterina que escomet un jove Triadú, a mig passadís de l’Ateneu, i que l’agafa fort amb la mà freda i que, amb veu potent, mirada fosca i rostre i mperatiu, li diu, patam: “Vetlleu el foc! Que és molt trist morir sense hereus!”

Totes són la Caterina que escriu. Que és la Víctor. Escut d’ella mateixa. I fona també.

ESCRIT PER AL NÚMERO ESPECIAL DE LA REVISTA DE CATALUNYA DEDICAT A ‘‘ LA REPÚBLICA DE LES LLETRES’ (2018)