Hi ha el somriure i hi ha la força. Quina gosadia. He escrit somriure i volia dir rialla, també, oberta i clara i necessària,…
“I, des d'aquesta ermita, Caterina Albert va escriure Solitud” I què, que no sigui veritat? I què, que només hi hagués pujat una vegada? El mite tot ho supera, i la llum blanca que hi ha avui, llum de les primeres dècades del mil·lenni, neta i pulcra i optimista encara, la quitxalla que corre, caragols
Parlant de literatura o de la vida o de qui sap: a mi, Pedrolo, em va ajudar a sobreviure. Dins d’una comissaria, ho va fer. En aquelles dependències rònegues de la Via Laietana.
Però no ho havia escrit mai.
És ordre i creació en acer corten. El crit de la Montserrat fet icona en color. Dues pistoles que ocupen tot un pany de paret. I que s’apunten. El burca. El burca i la vida que tapa. De colors, també, la roba i el llenç, en contrast. El tigre, a la gerra. Bicicletes amb banyes, amb paraigües, amb capses de cartró. El darrer sopar al corredor de la mort. Aquelles llances, reinventades. Un fal·lus daurat. Amb casc.