Hi ha les lluites amb pedres i mandrons, que ara ja sé què són, partides de marro-titiu, pols de rial, la diferència entre ginesta…
De vegades, l’explicació més senzilla és la més fonda. La que conté, i no és contradicció, més complexitats. Quan s’acostava la commemoració dels tres-cents…
24 novembre 2018 […] Alt i prim sota la gorra. Alt com un Sant Pau i somrient. Hi ha una grandesa en les persones…
Hi ha el somriure i hi ha la força. Quina gosadia. He escrit somriure i volia dir rialla, també, oberta i clara i necessària,…
“I, des d'aquesta ermita, Caterina Albert va escriure Solitud” I què, que no sigui veritat? I què, que només hi hagués pujat una vegada? El mite tot ho supera, i
Parlant de literatura o de la vida o de qui sap: a mi, Pedrolo, em va ajudar a sobreviure. Dins d’una comissaria, ho va fer. En aquelles dependències rònegues de la Via Laietana.
Però no ho havia escrit mai.
És ordre i creació en acer corten. El crit de la Montserrat fet icona en color. Dues pistoles que ocupen tot un pany de paret. I que s’apunten. El burca. El burca i la vida que tapa. De colors, també, la roba i el llenç, en contrast. El tigre, a la gerra. Bicicletes amb banyes, amb paraigües, amb capses de cartró. El darrer sopar al corredor de la mort. Aquelles llances, reinventades. Un fal·lus daurat. Amb casc.