Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha convertit en matèria literària les vicissituds d’una xarxa d’evasió dels anys 1940 a la Cerdanya. Els detalls els coneixia prou bé, doncs la història està inspirada en un besoncle seu que era mossèn. Durant la II Guerra Mundial, el nazisme fa que milers de persones es vegin obligades a fugir d’Europa i ho han de fer en moltes ocasions a través dels Pirineus, per accedir a ports i abandonar el continent per salvar-se de l’extermini. La Catalunya Nord es converteix en escenari d’un moviment de solidaritat integrat sovint per persones corrents. Aquests són els protagonistes que poblen ara les pàgines del llibre Qui salva una vida (Proa) de Cadenes, amb el qual ha obtingut el VII Premi Proa de Novel·la. En aquesta entrevista amb ElNacional.cat, l’autora reivindica la història de la seva novel·la com un homenatge a la bondat d’unes persones que no van fer el que van fer pensant en rèdits personals sinó empesos per un esperit lloable d’humanitat, la mateixa que en el món actual pot semblar que va de baixa. Cadenes es resisteix a pensar que això sigui així.
‘Qui salva una vida’ parteix d’una història familiar. Com vas arribar a aquest projecte?
És una història que coneixia de casa, que és coneguda i que han explicat els historiadors. Sempre havia tingut damunt la taula la carpeta de mossèn Joan, i un dia vaig començar a escriure. Quan treballava de periodista, n’havia fet algun reportatge i havia parlat amb alguns dels protagonistes, que surten a la novel·la.
Amb un dels personatges principals, que és mossèn Joan, hi vas tenir un contacte directe.
Sí, era el meu besoncle.
Recordes que ell expliqués la història?
No li havia sentit mai explicar res. No sé si en parlava amb la meva àvia o amb els meus pares; és clar que jo era petita. I aquesta també és una característica d’aquest tipus de persones, que he convertit en personatges per posar-los dins la novel·la. No ho anaven predicant, i aquí rau també part de la seva grandesa. Van fer el que van fer no pas perquè els aplaudíssim ni per poder-ho explicar. No ho van fer perquè ningú, en aquell moment, els estigués mirant i digués: «Que bé que ho fas, ben fet, això és just». No: ho van fer.
I d’on creu que sortia aquesta voluntat?
És un sentit primigeni d’humanitat o del deure, de fer el que és correcte o, un cop has vist determinades coses, de no poder restar indiferent i haver d’estendre una mà i ajudar una altra persona. En molts d’aquests casos, és un cúmul de circumstàncies o, simplement, el fet de dir: passa això i hem de fer alguna cosa. I casos així n’hi ha tot sovint en la història de la humanitat. Quedar-te sense fer res també és fer. Si no ajudes algú, aquest no ajudar no és mantenir-te al marge, sinó justament prendre partit en contra de la víctima. Aleshores, aquestes persones, per motius diversos, van anar configurant a la Cerdanya una xarxa per ajudar fugitius del nazisme, conformada per persones molt diferents. Aquesta és també la gràcia, la grandesa de la gent normal i corrent. Quan dic gent normal i corrent no ho dic per empetitir-los, sinó justament per mostrar-nos la força que tenim la gent normal i corrent.
(L’entrevista sencera de Joan Antoni Guerrero Vall per a El Nacional, aquí: https://www.elnacional.cat/ca/cultura/nuria-cadenes-bondat-no-ha-desaparegut-encara-ens-ho-volen-fer-creure_1528165_102.html)
(Fotografia: Carlos Baglietto)
Els comentaris estan tancats.