Inabastable

Hi ha el somriure i hi ha la força. Quina gosadia.

He escrit somriure i volia dir rialla, també, oberta i clara i necessària, amb aquella desinhibició que de vegades encara ens sobta, als principatins, amb aquella ferocitat que pouava del sud industriós d’impuls cultural i de telers i de ponts entre muntanyes.

En una València encara en blanc i negre, constreta de franquisme i de negacions, Joan Fuster li va detectar l’arrel i l’empenta i el talent i li va dir escriu i fes-ho en la teva llengua, en el català sonor d’Alcoi. I ella, l’escriptora consagrada, l’escriptora d’èxit i reputació i més de setanta llibres, la dona forta i decidida i capaç d’obrir-se pas en un món que li ho negava, explicava sempre que la primera vegada que va escriure un conte en català es va posar a plorar, amb aquella commoció estranya, indescriptible, de constatar que per fi escrivia en la llengua amb la qual pensava.

Vet aquí la Isabel-Clara Simó, una fortalesa a prova del mal oratge, mostrant-nos, nuu, el sentiment, i fent, de la combinació, el seu tremp. Sense cap concessió al nyeu-nyeu, sense caure tampoc en la gelor contrària, assumint en la pràctica aquella condensació d’humanitat i de contradicció que Ausias Marc va definir en decasíl·lab: «a temps he cor d’acer, de carn e fust».

Cadascú té la «seva» Isabel-Clara Simó. I totes, fragmentàries, complementàries, segurament són certes. Incompletes, també. Perquè aquesta donassa és un conjunt inabastable. Jo en guardo la veu i el poder que transmetia, l’alegria de retrobar-la, ça i enllà (en un acte literari o polític o de festa o tot), de reconèixer-li el somriure quan et clavava els ulls intensíssims i et deia «com estàs, xiqueta?». En guardo la permanent incitació, aquell seu explícit «atreveix-te» que tant podia ser un impuls per escriure o per llegir o per aprendre i raonar com esdevenir una declaració vital de principis. Personal i col·lectiva, també: es va definir independentista i feminista quan ni una cosa ni l’altra no tenien, ni de bon tros, les majories d’avui dia; va continuar dient (i practicant) Països Catalans encara que es decretés que no toca; va reivindicat Verdaguer quan es va dir que no era moda; va forjar un públic fidel i amplíssim quan s’havia establert que això, en català, era impossible.

A contracorrent quan calia, i sempre amb voluntat d’intervenir, d’interrogar, de deixar petjada, de col·laborar amb veu pròpia (i clara) en aquesta dignificació col·lectiva que és, també, la cultura, la Isabel-Clara Simó ens va demostrar que escriure pot ser professió, que callar no és cosa obligada i encara menys si es pretén que sigui proscripció, que l’alegria de viure no va renyida amb la fondària del pensament i que aquesta tampoc no es contradiu amb la popularitat ni aquesta amb la qualitat ni aquesta amb la capacitat de fer-se entendre i ho deixo aquí perquè un fil n’estira un altre i no acabaríem. No, certament, a la creadora (retratista, de vegades) de personatges tan aparentment normals, tan aparentment convencionals i tan inquietants, a la periodista i l’activista, la dona tenaç i vital i somrient, a la Isabel-Clara Simó no te l’acabes. I quin goig, que sigui així. I quin buit tan gran, quan de cop t’adones que ja no hi és. Que en tenim l’obra, i que així roman. Però que ja no hi és.

(fotografia de Jordi Play – fragment)

‘REVISTA DEL CENTRE DE LECTURA‘ (2020)