Hotelers vingueren

Sembla el gag d’un programa d’humor. Sembla un gag però és una, ehem, notícia, una crònica de la realitat o, més exactament, de les pretensions d’una realitat depredadora que voldria estrafer-nos el món.

València. Imatges de la Malva-rosa. Veïns amb tauletes i cadires portàtils sopen i prenen la fresca (la mica de fresca que faci en aquest temps de cúpules de calor encadenades). Notícia d’À Punt amb títol i subtítol per marcar camí: “Polèmica pels sopars a la fresca” i, a sota, “El veïnat ocupa el passeig de la Malva-rosa per a sopar i els restaurants demanen acotar els espais.”

“Polèmica”. Els veïns “ocupen” i els restaurants “demanen”. Termes establerts.

La vida, però, és tota una altra cosa, i, sovint, pel sol fet de ser exposada ja ens estructura quès i coms de la narració. La càmera s’ha acostat a un home amb ulleres i cabells blancs, assegut a taula, que fa un gest relaxat i somriu i diu: “Ací, a la fresqueta de la mar.” Un grup de xiques joves: “És un pla que podem fer ací improvisat i ens agrada vindre.” Una dona amb els cabells curts i samarreta de tirants: “Tortilla… i cervesa fresqueta.”

I sí, és un costum de la vida lenta, una tradició popular i lògica quan hi ha veïnat i espai propici, ganes de conversa tranquil·la, qui ha fet una truita, qui obre una llauna, qui treu embotit, qui talla una tomata (esplendoroses de començament d’estiu: quina sort que tenim, en aquesta terra, quina sort que tenim!).

Quina és la polèmica, aquí? No n’hi ha, de polèmica. Hi ha una maniobra, una pretensió, una reducció. El micròfon se situa ara davant els amos dels restaurants instal·lats arran de mar: reclamen “alguna zona delimitada” per als veïns (!) i diuen que tot plegat és qüestió de “higiene”. Pressuposen que les persones que es duen el sopar de casa llancen papers a terra i les que sopen a les terrasses dels seus locals, no. I afirmen que és que els seus clients són estrangers, que els estrangers ara veuen els veïns (tradueixo de l’espanyol) “amb l’ampolla de l’oli i el vinagre fent l’ensalada” i que això, aquesta visió, és “tercermundista”.

Què t’ha paregut, morrut?

Heus ací els valencians convertits en molèstia per al decorat que l’especulació turística alça per als guiris: typical-paelia-ole-ole-very-typical-for-you-in-Malvarousa-without-people-oh-yeah.

Les xarxes, evidentment, s’han incendiat. Anar llegint les respostes seguides (raonades, agudes, enfadades, amb humor, amb dades…) ofereix un argumentari col·lectiu molt interessant. Una mostra, trenada aquí en forma de collage: “No cal fer una muntanya d’un gra d’arena… Si la gent sopant al passeig és un problema per a la restauració, es tanquen els bars del passeig i tot arreglat, que s’ofegueu en un got d’aigua. Hem estat tota la vida sopant en estiu al passeig marítim i es queixen els que més embruten. Als hostalers ocupes de carrers i de voreres que utilitzen l’espai públic com a ampliació il·limitada de negoci particular i com a magatzem de cadires, taules, sombrilles, etc.: aneu tots a fer la mà, a pondre i a cagar. El que s’hauria de fer és prohibir aquesta ‘tradició’ del sopar a la fresca i posar terrasses d’hostaleria a la sorra. Ja n’hi ha prou que els veïns facen servir la ciutat com si fóra seua i com si fóra gratis. Quina vergonya.”

I és allò que dèiem, el resum del gag: veïns que volen fer servir la ciutat com si fóra seua i hotelers que diuen que què s’han pensat.

En aquest tema hi ha, com a mínim, dues qüestions. Una de concreta i cultural i una de general, sobre el model social i econòmic, diguem-ne. La primera queda definida en el terme “sopar a la fresca”, que és una tradició que ha anat passant de pares a fills, una bella manera d’integrar-se també a aquesta comunitat humana dúctil i consistent alhora que és el barri, un espai que ens fa sentir persones i part d’alguna cosa. Sopar a la fresca és trobar-se i és compartir: un bon antídot contra l’individualisme que el tardocapitalisme imposa. La segona qüestió es visualitza, de mica en mica però cada vegada més acceleradament, en la privatització de l’espai públic, en l’implacable anar supeditant-ho tot als interessos dels especuladors del turisme: es posa la ciutat al servei d’aquests interessos espuris i, per tant, en contra dels interessos de la gent que hi viu, cases i places i carrers i tot esdevenen simple decorat per a les posturetes fotogràfiques dels turistes, els locals comercials queden ocupats per franquícies de monyonyes, els preus s’apugen, els bars serveixen plats impersonals i els veïns se senten estranys a casa seva. Quin panorama sinistre, tot plegat. Ara recordo aquell titular del gendre de Juan Roig (que així el presenten, per cert, com a títol i credencial: el gendre de) i president de no sé quin grup inversor (un que té contractat el PAI del Grau, diria) ara fa un parell d’anys (tradueixo): “És una barbaritat que la Malva-rosa no siga plena d’hotels de cinc estrelles i que a primera línia de platja hi haja un hospital, un institut i habitatges de protecció oficial.”

Coses per al poble, sí: una barbaritat.

El poble, de fet, esdevé una molèstia visual que cal apartar a reserves “delimitades” o directament amagar, si de cas, darrere del decorat. Els guiris, en canvi, els guiris que pixen al carrer perquè sí o perquè al cubicle on els han entaforat només hi ha un vàter i troben que mira, el tros de vorera deu ser espai comú de la infrastructura d’allotjament flexible que han contractat, els guiris que bramen borratxos a la matinada, aquests no són molèstia sinó vaques per a munyir, tot perfecte i diguem-ne prosperitat.

Hotelers vingueren que de casa ens tragueren.

I no és cap broma, no. Quan el govern de la ciutat serveix els interessos dels lobbies hotelers res d’això no és cap broma. Ni una simple anècdota d’estiu. Diria fins i tot que ens hi juguem moltes coses, aquí. Més que no sembla.

PUBLICAT A  VILAWEB – 22/07/2026