Es diuen Kholoud Charaf, Bissan Edwan, Iya Kiva i no tenen gran cosa a veure.
Kholoud Charaf és poeta i novel·lista i activista cultural. Va haver de deixar Síria, el seu país, per culpa de les amenaces que va rebre quan va voler denunciar les violacions dels drets humans que ella mateixa, treballant de tècnica mèdica, havia presenciat. I escriu. Escriu versos que transformen la realitat de la guerra en els mons que li dibuixen els records, escriu memòries i fa de l’exili matèria poètica. Sap que el que li han pres ja no es pot recuperar, però continua evocant-ho. I escriu en una llengua que li és sopluig i li fa mal.
Bissan Edwan és escriptora i periodista i editora. Va néixer a Líbia de pares palestins i va créixer a Egipte fins que en va ser deportada, després d’anys d’assenyalament per les seves posicions crítiques amb el tracte als refugiats. Va fundar l’editorial Ibn Rushd (que és el nom del filòsof que per aquests verals coneixem pel nom llatinitzat d’Averrois i que es deia Abu-l-Walid Muhàmmad ibn Rushd) i hi va publicar obres de filosofia i de literatura i de ciències socials, sempre amb la idea de promoure el pensament il·lustrat. I escriu. Per explorar i mostrar la dimensió íntima de la resistència, per oferir expressió a una altra forma de persistència: la de la vida quotidiana sota la violència, la vida que continua. Sense defugir complexitats. Mostrant-les. Avisant, alhora, contra la lectura simplificadora en apriorismes.
Iya Kiva és poeta i traductora i periodista. Va néixer a Donetsk. Escrivia en rus fins l’any 2014. Des d’aquella data, des d’aquella guerra, els seus textos són en ucraïnès. A més dels versos, ha publicat un llibre d’entrevistes amb escriptors bielorussos sobre les protestes del 2020 i el 2021 contra el règim d’Aleksandr Lukaixenko, al poder des del 1994. No només això però també això. I escriu i deixa espai per al silenci en el seu text. I tradueix i transita en la dificultat de traslladar els mots i el món concretíssim que configuren. I afirma que no tot es pot dir. I també que la guerra és més que context, que modela i transforma la manera de llegir i d’escriure i de tot.
Vet aquí tres dones que escriuen de maneres diferents, amb geografies diferents, trajectòries diferents i des de punts de vista diferents. Quin és el fil que les uneix? Per què es trenen els seus noms en un article? Per les circumstàncies. Per la violència que els condiciona vida i escriptura, i perquè han coincidit ara a Barcelona. Fan una estada literària a Vil·la Joana. Charaf i Edwan han estat al programa ICORN (International Cities of Refuge Network), la xarxa internacional de ciutats de refugi que acull escriptors perseguits i de la qual, al nostre país, també formen part Girona i Palma. Coses belles que fa el PEN (una altra sigla: Poets, Essayists and Novelists), que és l’associació creada per teixir una comunitat internacional de gent de lletra, defensar la llibertat d’expressió i protegir els escriptors perseguits. Si es va fundar a Londres l’octubre del 1921, l’abril del 1922 ja es va constituir a Barcelona el PEN Català; som així, en aquesta terra, deixeu-nos presumir.
En tot cas, avui Kholoud Charaf i Bissan Edwan i Iya Kiva veuen units els seus noms per la persecució i l’exili, per la guerra que ho sotraga tot. Per la resistència, també. Perquè comparteixen, sense haver-ho mai demanat, una mateixa tensió: crear en condicions adverses. I explicar-ho, malgrat tot. Explicar-s’ho i explicar-nos-ho o simplement (simplement?) continuar creant, que ja és, ell tot sol, un acte de resiliència. Val la pena que ho tinguem present. Que les tinguem presents a elles, a cadascuna amb les seves coses, les distàncies i les penes i la capacitat d’ordenar mots perquè perdurin en literatura. Això que fan, cadascuna a la seva manera. Escriuen des del desplaçament i no sempre sobre el desplaçament.
Mai no m’havia plantejat que les nostres ciutats, que de tan vistes potser ens mirem de passada, són també un espai on les paraules poden respirar fora de perill. Que no serà del tot i que serà provisionalment, que és fràgil el recer que ofereix una ciutat de l’Europa que ara no té guerra, però respirar. I compartir cultura, participar-hi, crear vincles, estendre la xarxa. Inhalar, exhalar: respirar.
Mai no m’ho havia plantejat però ara ho sé. Perquè sóc sòcia del PEN Català, perquè enguany tinc l’honor d’exercir d’ambaixadora d’aquesta entitat imprescindible en la defensa de la llibertat d’expressió i perquè, gràcies a això, faré de moderadora a la conversa que totes tres escriptores, la siriana Kholoud Charaf i la palestina Bissan Edwan i la ucraïnesa Iya Kiva, establiran dimarts vinent a la llibreria Alibri, a Barcelona. No tingueu en compte si parlo un anglès tirant a macarrònic, si us plau, i escolteu-les.
PUBLICAT A VILAWEB – 15/07/2026
Els comentaris estan tancats.