És ordre i creació en acer corten. El crit de la Montserrat fet icona en color. Dues pistoles que ocupen tot un pany de paret. I que s’apunten. El burca. El burca i la vida que tapa. De colors, també, la roba i el llenç, en contrast. El tigre, a la gerra. Bicicletes amb banyes, amb paraigües, amb capses de cartró. El darrer sopar al corredor de la mort. Aquelles llances, reinventades. Un fal·lus daurat. Amb casc.

Els ponts d’Alcoi al centre de la Terra. La mar de fons i un vell xiprer. Galls dindis que esperen Nadal. Un dòlar que crema. Un jove negre amb la boca tapada per l’esparadrap. I crida. La paleta d’un pintor. El sexe clàssic en celebració, inventat d’una hídria grega. El vol d’un gat en cada múscul de Sol Picó. La muntanya roja. Un poema dedicat. Dos.

L’excavadora. Cartutxos. Pintats o fets escultura: cartutxos de plàstic i de tons forts. Buits. Una aixada que s’alça, l’Hèctor amb bicicleta, timonet a la butxaca, vora el cor, i l’Ovidi pertot. Pertot. Museus de tot el món. De tot. Una viola de gamba. El tors d’Antonio Gades. Pinzells classificats. Un pobre que pidola. Una mare que plora. Les porres de la policia protegint els ciutadans.

‘Àliga dissecada’ (1996)

El mas de parets blanques i bigues tortes, laberint i quadres i senyeres discretes, casuals, esplèndides de pell i cabellera rossa. A la cambra de dalt, una tauleta antiga, amb làmpada i l’endoll, per a qui hi vulgui escriure. Un sidecar sobre paper. Els títols de les obres, que les completen, dibuixen ironies, mig somriure o un cop sec, a la gola, pam! No es fan concessions.

Deu mil cigarretes i un autoretrat. Collages de denúncia, d’amor, de celebració. Les mans lligades. Un puny alçat. L’escenografia per a un cartell. Regalim d’espelmes contra l’exèrcit, les forces d’ocupació. La central nuclear i un rinoceront. El fum de la guerra. D’un contenidor. Del buit d’alguna cosa que no sigui una pipa. D’una pipa, no. No l’és pas.

La memòria alçada al cementiri de Paterna. Per fi. Una ambulància sueco-noruega. Els vaixells de l’exili. Un taxi de Londres. L’ocell de bronze, robust, tan gràcil. I no hi ha contradicció. La victòria verda de Samotràcia. El pit altiu d’una dona. Zebres. Una oca. Dos gossos en seqüència que devoren un conill. Les esquadres. Els trabucs. Trompeta i tabal.

La timidesa aparent, l’ànima escrutadora, la creativitat que es desborda de nits, el lligam ineluctable amb la terra, el país, la voluntat i la ràbia i l’humor en combinació vencedora.

I, a l’ull d’una àliga dissecada, l’anhel de llibertat.

PRÒLEG DEL LLIBRE  ANTONI MIRÓ, LA MIRADA REBEL DE JORDI TORMO (UNIVERSITAT D’ALACANT, 2017)

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca