Laia, i foris!

Hi ha les lluites amb pedres i mandrons, que ara ja sé què són, partides de marro-titiu, pols de rial, la diferència entre ginesta i ginestell (concisa: que l’una és molt senyora i l’altre, no), allò de nuar-se’t el bocí, i de fer la clucaina, escalaborns de mots, una esclòvia sobre el mar, unes pàpules de pa de ral, ganyons i el brac per a la cacera. I la marfuga que no ha pogut acabar amb ella. Perquè ella és la Laia i aparentment res no pot acabar amb ella.

Aparentment.

La primera vegada que vaig llegir aquesta novel·la va ser a l’institut. No sé què en devia entendre, però sí que en recordo la impressió: una impressió de llengua. De llengua màgica, podríem dir, paraules que es dibuixaven i feien llums i no sabies si eren de veritat o se les havia inventades l’Espriu. Que semblava impossible, si en miraves el retrat, prim com un filferro, americana i corbata, gest d’aparença severa sota les ulleres de pasta negra, pocs cabells, orelles grosses. Que semblava impossible i, en canvi, au.

(Obro ara el primer parèntesi per apuntar dues evidències: una, com ens enganyen les aparences, com ens han distret sempre, tant en aquells vuitantes de muscleres i cabells crespats com en aquests vints que fan boqueta de pinyó per a les selfies; i dues, com canvia la mirada sobre algú quan aquest algú és l’Espriu i saps que signava les cartes a la Maria Aurèlia Capmany com a Rodope Matons, Mandioca Tutusaus, Torgito Scanderberg i Ponç, Liuva Piulaxiula i Cabarsí, Régulo Cabanilla y Caballeiro, el còrvid sinerenc o —atenció— El Corte Inglés¹.)

En fi, això que deia, que la primera vegada que vaig llegir Laia anava a l’institut. I que després hi he tornat. Un parell de vegades. O tres. Com que tinc aquesta memòria fatal, no ho sé dir exactament: dues, segur, però en deuen ser més. La darrera, un estiu tranquil de cel clar i vora el mar, que d’entrada pot semblar la cosa més adequada i que de seguida va establir contrast dràstic amb el text, amb la brutalitat i les evocacions estrafetes i el fill deformat com una metàfora i l’esperança que no hi ha i tot.

Que n’és, de dura, aquesta novel·la. I que n’és, de bona.

Com més hi penses, com més la llegeixes, més.

És l’esclat de llengua del primer dia, una sensació que ja esdevé constatació i que el pas del temps i el pòsit de lectures no fan sinó enfortir. Dels mots sols, dels mots per ells mateixos i de les imatges que són capaços de crear els mots quan els escull i els ordena i els va polint Salvador Espriu: «El sol foradava les aigües i emplenava de bombolles lluminoses el misteri del mar», per a una descripció fotogràfica, poètica, concisa del lloc i del moment; «Era un home inquiet, d’ulls lleugerament estràbics, de cabells espessos i xops d’oli, de nas recte, de geni viu, d’intenció verinosa», per començar el dibuix profund, implacable, també concís de la forma i de l’ànima de l’Esteve; tres mots per situar-nos, encara més concisament i des de la primera pàgina, davant de la protagonista, de la criatura que «va créixer esprimatxada, rampelluda, esquerpa».

De vegades em sembla que Laia és una condensació de concisions. Sense verbs, si no fan falta. Sense les branques que ens podrien distreure les percepcions. O, més exactament, sense branquillons: quan vol, Espriu fa marrada aparent en una branca i ens destil·la la vida de mossèn Gaspar, posem per cas, que, al bell mig d’aquell món desconhortat de tant, llegeix Homer i s’estima els arbres i somia un paradís a mida (la llenca de terra, el mas, la font, l’hort i «a més d’això, una mica de bosc»). Somia un paradís que no tindrà. Perquè el corrent de fons d’aquesta novel·la és, potser, una gran desolació concentrada.

Espriu ens ha podat i esporgat un arbre al servei de la història que explica, del retaule que ens mostra la vida tal com és en un poblet vora el mar, barques, pescadors, posa-hi una pinzellada d’evocació de l’aigua i de la terra i dels canyars i no deixis que se t’hi escapi cap concessió. Cap ni una. De vegades la realitat hi és tan implacable i crua que et duu a l’ofec.

Ni tan sols no ens ofereix un final obert, un esquitx d’esperança, un permetre’ns d’imaginar que al remat, algú, hi pot ser mínimament feliç.

Que, al remat, la Laia.

Però és que ella no pot. Ella, com a imatge i paradigma. Ella menys que ningú.

Res més lluny de la bucòlica recreació de la vida plana al llogaret mariner que aquesta Laia. Ella com a personatge estrany i amb una rabiosa necessitat de llibertat que, per tant, serà assenyalada i admirada i temuda i colpejada per tots; ella com a dona brutalment maltractada per la vida i pel marit, perquè així és el món i ja se sap i tants silencis; ella com el fil que ens mostra la Sinera desfigurada de rancúnies i de baixesa com les vestes de la processó, «destenyides, tacades, d’una misèria de fantasma de fira», habitada per éssers desgraciats o moixos o directament vils (les descripcions immisericordes que en fa Espriu, amb un grapat de mots punyents dedicats a cadascú!). Fins i tot els elements d’aparença inanimada defineixen el món que encercla la Laia: la pluja opressiva el matí del casament, sota la qual «totes les coses empal·lidien i s’esborraven», amb un sol que «urpejava de tant en tant la boira i reculava de seguida penedit, amb vergonya»; la plaça del poble retratada com el nucli o el petit llac on van a raure els rierols abjectes que destil·len els sentiments humans.

Les obres de Salvador Espriu són moltíssimes coses. Moltissimíssimes. Per exemple, «les efímeres mostres d’un estrany i difícil aprenentatge en la coherent perplexitat d’un laberint». Que així les definia quan presentava els contes d’Ariadna al laberint grotesc en aquell significatiu pròleg que ens va oferir per explicar-ne la reedició, l’enèsima revisió. Havien passat quatre dècades justes des que un Espriu de vint-i-un anys «no gaire complaent amb ell mateix i força dur amb els altres» havia començat a escriure aquell «petit llibre». Tornar-hi, acabar d’encaixar-lo en el conjunt, polir els mots era un acte que casava perfectament amb la seva manera d’entendre les coses, l’obra, la literatura: a cada nova edició, l’afany per esmerilar, aquell seu obsessiu i metòdic delit.

(I ara obro un altre parèntesi, perquè no vull farcir el breu escrit amb notes a peu de pàgina i perquè m’agraden les digressions així marcades, obro nou parèntesi per dir que quina ràbia, de vegades, l’Espriu; quina ràbia o quina tírria o quina enveja verda en saber que va escriure l’Ariadna… amb vint-i-un anys, i la Laia… la Laia —calceu-vos—, amb divuit! Que sí, que les revisions i les reescriptures posteriors i tants etcèteres com algun desesperat mestretitisme hi vulgui apuntar, però el fet incontestable, el fet immutable és que quan aquell estudiant de dret i de filosofia i lletres —tot alhora, sí—, cos malaltís, orelles de pàmpol, ment desperta, tenia divuit anys, ja havia publicat El doctor Rip i va escriure, vés i entoma-ho, aquest prodigi literari que és Laia.)

Que quan dius Espriu no pots compartimentar-ne dràsticament la creació (en cap escriptor no es deu poder fer, certament, però és que en Espriu encara menys), i que és una alegria: una alegria íntima, de gaudi de lletra en llegir, o en rellegir; una alegria col·lectiva, també, en intuir o saber o tornar a constatar l’amor de llengua que l’impulsa. Sense posturetes mel·líflues ni de cap altra mena. Amb dedicació contínua. Trobar-hi els mots com brillen, sols o en ball amb la resta (i saber alhora com ell els anava corregint, canviant, si en créixer, i aprendre, considerava que algun altre hi esqueia millor, perquè era més genuí, per la sonoritat, per l’encaix en el sentit, per voluntat d’altura). Trobar-hi els personatges que amb el temps ja seran nostres, part de l’imaginari: Teresa Vallalta, amb la neboda geperuda, prenent potser una tasseta de xocolata, decadent i trista i freda i evocant encara la fragata Panxita i sense saber, com ho sabem nosaltres que hem llegit el conte que li condensarà el món en cinc actes, que morirà abans que el seu pobre i etern enamorat i que baixarà per darrera vegada les escales de l’església dins d’un taüt de fusta molt cara. De la novel·la al conte i d’aquí a la novel·la que es torna a llegir i que acaba així de trenar el petit món de Sinera que ens conforma tot un univers. Cinc arbres en un jardí.

Laia és també un personalíssim alçar acta de la cultura popular, evocar-la, recrear-la: quan escriu «la sardana de l’avellana» i ho deixa en punts suspensius perquè qui ho llegeixi ho completi i canti «pica de peus i balla de gana»; quan juga a la mimula; quan tot. En algun moment vaig cercar «tururura» a l’Alcover Moll, empesa per un jo què sé què, i resulta que hi ha com a única referència la cançoneta que queda transcrita a la novel·la quan la Laia ha rebut dos clatellots injustos de la mare protectora d’un altre, i la mainada s’allunya, i la nena diu «Me les pagareu», i els altres no la senten perquè van cantant això del Moll: «A la plaça de la Llana / hi havia una gitana / que ballava la tururura». Només que després, quan arriba l’afegitó surrealista que propicia la rima en aquestes ocasions (tal com fa en la indescriptible tirallonga del demà és festa que mata un pardal vestit de general i passa una monja portant una taronja i etcètera), a Arenys hi cantaven «Sant Josep i la criatura»,² l’insigne diccionari hi anota «l’albercoc i la fruita madura» i Salvador Espriu decideix consignar-hi tots dos versos. Que voldria saber per què, saber si és que ell els havia sentits (o cantants) així, si és que hi va sumar la versió per alguna arcana raó, si s’ho va prendre senzillament com un joc, si qualsevol altre motiu o barreja de motius. Que voldria saber per què però que ara ja està, i la cançó existeix i perdura tal com Salvador Espriu la va deixar establerta aquí. Igual com existeixen i perduren la Fragata i Vicenç de Pastor. O l’esquerpa Laia, forta i malaurada.

Que res no és immortal, però que la literatura de vegades s’hi acosta.

Aquesta literatura.

**