«L’estil és la carn però també l’ànima d’una obra». Amb aquesta afirmació de Gustave Flaubert que Jordi Nopca va citar tot just obrir la taula rodona ja va quedar condensada la mica de paperassa, les idees més o menys organitzades o més o menys esperrucades que m’havia preparat per al col·loqui i que havia encabit en una frase sense gaire poesia però (vull creure) amb la mateixa idea: la forma és el fons.
Perquè ens tocava parlar de la forma, a nosaltres, i ho vam fer des dels exemples concrets i l’experiència creativa i vam coincidir, cadascú des de la seva mirada, des de la seva veu literària, en aquesta premissa essencial, dita a la manera de Flaubert i feta emblema, evidència que de tant en tant encara potser ens cal repetir: estil i contingut són indestriables, en literatura, forma i fons es necessiten, es reclamen i complementen mútuament.
Jo no sé fer arròs. Cap mena d’arròs. És un repte pendent, una petita espina que cou. Sé fer altres coses, conill amb ceba, calamars farcits, rostit, faves, però arròs, no. Ni arròs al forn, que diuen que és tan senzill (ha!), ni paella ni cap arròs. Quan, alguna vegada, vaig demanar a la meva àvia, que dominava perfectament l’art de l’arròs a la cassola, que em resumís els temes temps i aigua i mesures, les seves respostes ondulaven en diverses inconcrecions que ella, tanmateix, devia de trobar perfectament clares i que es podrien resumir en dos conceptes: quantitat? «la que admeti»; moment? «ell t’ho demana». Quan li vaig dir, iaia, és que a mi l’arròs no em parla, ella va arronsar les espatlles i va riure per sota el nas.
Passats els anys, vaig entendre que allò que l’àvia m’explicava de l’arròs, aquell seu «ell t’ho demana», aquell saber escoltar cada creació i entendre’n les necessitats i mirar de respondre-hi tan bé com sàpigues, és això que ens passa, igualment, quan escrivim. Perquè cada novel·la demana la seva forma. Perquè cada forma és contingut i la modela.
Com que hem decidit de posar exemples concrets, parlaré ara breument de Guillem. Quan va estar acabada, i per allò que als humans ens agrada tant (o necessitem tant) classificar les coses per donar-los una aparença ordenada, algú va dir que era una «novel·la-documental». Ja m’està bé. M’agraden les hibridacions, aquesta barreja, el trànsit tranquil per terrenys i intersticis i textures diferents.
Com li va néixer la forma que en bona mesura la defineix, a aquesta «novel·la-crònica»? Quan l’editor Joan Carles Girbés em va proposar d’escriure sobre l’assassinat del jove independentista i antifeixista Guillem Agulló, vaig acceptar per moltes raons, la primera de les quals podria quedar resumida en el fet de pensar que és un cas que necessita ser explicat, que ens mereixem que continuï essent explicat des de veus i maneres diverses. Ja hi havia la novel·la que havia escrit Jaume Fuster, La mort de Guillem, centrada sobretot en el fet concret de l’assassinat. La meva primera decisió va ser ampliar la cronologia i limitar-la alhora, posar el focus en els anys posteriors a l’assassinat, en la ignominiosa campanya politicomediàtica per intentar enfosquir el cas, per ocultar-lo, en el clima d’impunitat que permetia la violència dels grupuscles d’extrema dreta al País Valencià, i en la reacció posterior contra aquesta impunitat, en la resposta sobretot de la gent jove. Tenia el què, per tant, tenia la documentació, en tenia les ganes, fins i tot tenia editor, però em faltava la clau de volta per fer-ne literatura: el com.
El com imprescindible. El com que no es manifestava.
Vaig escriure algunes barrabassades que sortosament després vaig estripar (no entraré en detalls, però hi havia animals que parlaven i, en fi, he dit que no entraria en detalls). Vaig passar un temps llarg de paràlisi. No sabia per on tirar. No podia.
El treball d’escriure és tan solitari que sembla que no hi hagi ningú més, però resulta que sí. De fet, en pensar-hi m’he adonat que, sovint, he trobat el desllorigador d’un nus de creació, un nus d’aquells que t’ofeguen i no et deixen avançar, gràcies a l’ajut d’altres persones. De vegades és un mot, de vegades una idea, de vegades el que sigui però que arriba de fora, per casualitat o a consciència o qui sap però de fora. En el cas de la novel·la que després va ser Guillem, aquest ajut va arribar directament dels pares i les germanes de Guillem Agulló: com que jo era incapaç d’escriure res amb sentit i com que no volia deixar passar el temps i prou, vaig pensar d’entrevistar-los, mentrestant, per no quedar-me de braços plegats, per mirar de captar, potser, coses de la persona que hi havia rere el nom guixat a la paret, coses d’aquell noi real que només va poder viure fins als divuit anys. Va ser intens i emocionant i vam parlar durant hores; de tot. En tornar a casa, jo continuava sense saber per on tirar. Però els contes, les novel·les, sovint, es fan fent-los. Com si en començar a escriure invoquessis els mots i les històries i la gent que va trobant el seu lloc en cada pàgina, com si en invocar-los anessin compareixent, com si en pastar-ho s’hi anés modelant la forma i també, de mica en mica, el to. No podia escriure res encara però no volia quedar-me mirant les bigues, així que vaig començar a transcriure l’entrevista, aquelles veus. Sense polir res, directament les veus. A mesura que ho feia anava pensant, i això com ho posaré, com ho explicaré perquè s’entengui així, amb la seva força i la tendresa també, tal com ho diuen Carme i Guillem i Betlem? Aleshores em vaig adonar que no ho havia de fer jo, que allò estava ben dit d’aquella manera, que estava tan ben dit que la novel·la necessitava que aquelles veus li entressin a dins. I vaig agafar un fragment de l’entrevista i el vaig copiar al document que ja tenia (amb un títol que després no va ser i amb uns coloms que també vaig esborrar), al davant hi vaig escriure «pares:» i vaig obrir cometes. Vaig polir una mica aquell tros, vaig unir les dues veus en una, retalla, recol·loca, toca’n poc que siguin ells igualment però fets bri de literatura, vaig tancar les cometes i ja va estar. Vull dir que no va estar perquè calia escriure-ho, però que el nus es va desfer perquè ja hi havia la forma. La realitat se’m va ficar a dins de la novel·la, i quan això va passar va ser precisament quan va començar a haver-hi novel·la. Des d’aquell moment, s’hi van anar incrustant també trossos de documents, retalls de premsa (alguns, transcrits directament; d’altres, convertits en breus escenes recreades), descripcions de fotografies, fils de coses diverses. Com en un collage.
I vaig poder escriure.
La forma va determinar també el fons, allò que dèiem: que és novel·la però bastida amb fragments de realitat. Realitat feta novel·la. Realitat dura. Realitat.
Amb el mínim d’artificis perquè aquesta era una de les coses que volia transmetre la novel·la: la realitat.
Aleshores va arribar la dificultat següent, una altra part de la forma que també és determinant, aquest element tan difícil de trobar, tan difícil de descriure, fins i tot, quan encara no el tens i saps que et falta, tan definitori, també, de cada novel·la, l’intangible que cada obra et demana per a ella només: el to.
En el cas de Guillem, va ser la distància. Perquè part de la meva feina, en escriure i en desescriure també, va ser desaparèixer. La història em tocava de tan a prop, i m’estimo tant la família Agulló Salvador, que vaig entendre que, precisament, i per al bé de la novel·la, no hi havia d’haver els meus sentiments, allà, ni la meva ràbia ni la meva pena ni el meu res. Me n’havia de distanciar al màxim possible precisament per deixar tot l’espai als fets. Als fets implacables. Un darrere de l’altre i sense concessions, i si se’t nua la gola, que se’t nuï, però que se’t nuï a tu, lector, lectora, que se’t nuï pel teu acarament directe amb els fets, amb aquell com pot ser que ho trasbalsa tot. Aviam si t’importa, o aviam què sents, aviam si plores o si crides o què fas quan llegeixis això.
I que les conclusions siguin teves.
Perquè així tenen més força.
Per tal d’aconseguir aquesta distància, les frases havien de ser curtes, tallants. Que el to fos sec. No pas fred, perquè la intenció era generar sentiments, sinó sec, que és diferent. Aquest va ser un dels reptes: mantenir la distància i que no hi hagués fredor, sinó el contrari. Per donar tot el protagonisme als fets no hi podia haver floritures, però tampoc no es podia reduir la novel·la a un inventari. Aquest va ser el repte. Trobar l’equilibri. Per això és tan cert que la forma és essencial: perquè és la carn de la novel·la, el cos que la conté i que la fa, únic com és únic també el cos de cada persona entre els milers de milions de persones que han habitat el planeta, i perquè n’és l’ànima alhora, única ella també i trenada tan fort al seu cos que són indestriables.
La mateixa cosa.
Literatura, no?
INTERVENCIÓ AL I SEMINARI DE NARRATIVA DE L’AELC: «DEL FONS A LA FORMA, DE LA FORMA AL FONS» TAULA RODONA AMB NÚRIA CADENES, CRISTINA MASSANÉS I SEBASTIÀ PERELLÓ MODERADA PER JORDI NOPCA – BARCELONA, 14 DE MAIG DE 2025
Els comentaris estan tancats.