Tenien el pis a dalt de la drogueria mateix. El pis, que és una manera de dir: un terrabastall reaprofitat en menjador, cuina minúscula, lavabo que encara n’era més i dues habitacions que quedaven amagades darrere d’una mica de barana d’obra que el pare havia volgut alçar tant sí com no perquè deia que així es creava un ambient, es feia sensació de laberint, d’espai que continua qui sap on.

Quan en Daniel era petit, el pare l’assaltava amb preguntes que ell mai no aconseguia de respondre: Cap a on menen aquests graons?, li deixava anar, per exemple, sense que vingués a tomb i assenyalant la barana; o, encara pitjor: Cap a on vols que menin? I el marrec esblanqueït que aleshores era es quedava immòbil com una estàtua de cera, congelat i amb els pulmons que se li comprimien fins que el pare ho deixava estar perquè aquest nano no té imaginació ni té res.

Res.

*

Ser fill únic no és cap bicoca quan tots els afanys, totes les esperances dels progenitors et miren tothora fixament i des de tots els angles. Per a en Daniel va ser una sentència. O potser és que s’hi va arrepenjar. Una conformitat, un què hi farem, una excusa. Una petita ràbia que es cova quan encara no té nom i que un dia, nyac!, se t’ha cruspit.

La mare havia baixat del Pirineu per treballar a la fonda d’uns parents llunyans. Per fer-hi d’escarràs, aclaria ella de seguida si sortia el tema. Mostrava les mans totes clivellades de la cendra i del lleixiu i deia que encara tenia durícies als genolls i que mai més. El pare era de Barcelona mateix. Poca història: una escola que recordava amb passió exagerada, l’olor de suor i de plors de criatura al soterrani dels veïns mentre, a fora, brunzia el so amargant de les sirenes, un oncle que desapareix a l’exili, la botigueta de casa i el sort n’hem tingut encara. En tornar de la mili, els dijous baixava a mercat i dinava a la fonda. I allà es van enamorar, si fa o no fa. Un festeig ràpid, el casament, viatge a Montserrat, comptar els quatre duros que sumaven entre els dos, un fill, tornar-los a comptar, la salut de la mare i que ja no en vindran més.

De diners, tampoc.

Mai no es van permetre cap expansió. L’ànima no els ho demanava. Potser és que se’ls havia modelat a mida de l’espai que tenien, en el seu to apagat, pintada d’ocres i de grisos i de marrons. Es van fer una vida de color de gos com fuig, que a la botiga semblava que es pogués elevar amb els vermells i els daurats que feien cridaneres les etiquetes dels detergents, les potingues per a deixar el metall o els mobles ben brillants, Lithines, Floïd i pintures i paper de vàter i DDT. A la botiga ho mig semblava però poca cosa més. Cadires de boga perquè si seus se te’n va la pressa i potser trobes que aquest sabó que ara venen tan ben empaquetat et mig perfumarà la vida. Una bata i un davantal. Les hores que sumen i van destenyint.

Ell, amb tot, de vegades encara feia volar coloms i llegia Txèkhov i sentia que la barana del seu pis podia ser el camí cap a alguna espècie de felicitat merescuda, gent interessant, descobertes i música, el Moscou desitjat i inabastable de la petita Irina a Tres germanes. La dona tocava sempre de peus a terra i repetia que no hi ha més cera que la que crema i que una escaleta és una escaleta i que el peix ja s’ha venut i coses per l’estil. Però s’entenien. I anaven fent. Coincidien en una espècie d’anhelant resignació: que el món és com és però que l’esforç i la formigueta i les privacions per al dia de demà.

Aquest era el concepte clau.

*

A la televisió n’hi ha tres asseguts en un sofà. El pare ja pesa figues, però ella, no. Ella pensa que quant fa que no veu el seu fill, el seu Daniel, i que amb tants diners com deuen de tenir, a la tele, com és que no hi ha ni una trista butaca per a aquest noi que ara diu que nosaltres toquem perquè ens agrada tocar, i punt, com és que el tenen encofurnat així entre els dos presentadors guapos que no fan pinta de dur-se gaire bé però que mira, que vinga a somriure i a anar comprimint els convidats tots tres al sofà tapat amb una tela negra que fa arrugues pertot i els presentadors a banda i banda sense deixar que corri l’aire.

Se sent marejada. Potser és que ha sopat massa. Una baixada de pressió. Coses que passen. Les cames fluixes, com de drap. S’aparta una mica la flassada i tapa el pare, que es regira i fa Mmmmhhhrrr i a la tele una noia tota pintada canta que jo sóc la terra i ell el ceeeel i la mare es deixa acotxar per la melodia com en una barca i tanca els ulls mig embotida i es diu que ara quan arribi l’estiu sí que ho farà, això, pujar a un d’aquells vaixells que tenen vidre i que hi pots veure el mar per dins.

A Palamós, mormola, com en una promesa que no entén d’on li surt, a Palamós.

El cap se li espesseeix. Un dolor feixuc a les temples. Sort, almenys, que la vella estufa encara funciona. Butà. Recorda de comprar butà, es diu ara, pràctica, i després podríem baixar a les golondrines, posats a fer, que ens toqui l’aire: fa tants anys que hi vull anar, a les golondrines! Sí, demà hi podríem baixar.

Dens, opac, el sopor la va vencent.

O algun diumenge, quan vingui en Daniel i ens convidi a dinar a la Barceloneta i ens digui ho veieu, que me n’he sortit, ho veieu? Golondrines i gambes. Ho veiem, fill.

O demà, igualment, per si de cas. Demà, encara que sigui dilluns.

Però s’hi està bé, a casa. S’hi està bé i ja m’adormo i somio que demà golondrines i gavines i passats tres dies els veïns es preguntaran que com pot ser i ens trobaran tal com quedem ara, arraulits i erts al sofà amb el televisor encès i l’estufa que ja no tindrà res per a cremar.

*

Quant?

Tant.

Menys.

Tant.

Bah.

Que sí o que no?

Per qui m’has pres? ―I se’n va.

En Daniel coneix perfectament la situació del coi de paio, els deutes, la mandanga. I que de totes totes necessita vendre. Ja cedirà. És la seva especialitat: detectar els vaixells que fan aigües, volar-hi per sobre fent cercles, saber quan passar de cercles a espiral i caure de cop sobre la víctima quan ja no tingui remei. La casa no val res però està ben situada: així es fan els negocis, senyores i senyors, així es fan els negocis, es diu per dins i saluda l’audiència i el teatre l’aplaudeix i del sostre cau una pluja de serpentines i paperets.

La vida sol tenir-li menys brillantor que les escenes que li omplen el cap i que mai no permet que surtin enfora, però ja li està bé. Adrenalina i pasta i quants anys fot que has deixat enrere el puto barri, Daniel?

Molts.

Volant per sobre del petit pis sense finestres, dels blocs alçats sense mirament, amb places sense arbres.

Hauries de telefonar els pares.

Sí. Demà.

Un bri de remordiment, mitja recança.

Demà sens falta.

Conte publicat a “Barcelona Metròpolis“, amb il·lustració de Sandra Rilova.

Els comentaris estan tancats.