Sembla el gag d’un programa d’humor. Sembla un gag però és una, ehem, notícia, una crònica de la realitat o, més exactament, de les pretensions d’una realitat depredadora que voldria estrafer-nos el món.

València. Imatges de la Malva-rosa. Veïns amb tauletes i cadires portàtils sopen i prenen la fresca (la mica de fresca que faci en aquest temps de cúpules de calor encadenades). Notícia d’À Punt amb títol i subtítol per marcar camí: “Polèmica pels sopars a la fresca” i, a sota, “El veïnat ocupa el passeig de la Malva-rosa per a sopar i els restaurants demanen acotar els espais.”

“Polèmica”. Els veïns “ocupen” i els restaurants “demanen”. Termes establerts.

La vida, però, és tota una altra cosa, i, sovint, pel sol fet de ser exposada ja ens estructura quès i coms de la narració. La càmera s’ha acostat a un home amb ulleres i cabells blancs, assegut a taula, que fa un gest relaxat i somriu i diu: “Ací, a la fresqueta de la mar.” Un grup de xiques joves: “És un pla que podem fer ací improvisat i ens agrada vindre.” Una dona amb els cabells curts i samarreta de tirants: “Tortilla… i cervesa fresqueta.”

I sí, és un costum de la vida lenta, una tradició popular i lògica quan hi ha veïnat i espai propici, ganes de conversa tranquil·la, qui ha fet una truita, qui obre una llauna, qui treu embotit, qui talla una tomata (esplendoroses de començament d’estiu: quina sort que tenim, en aquesta terra, quina sort que tenim!).