No hi ha àligues al cel.

TIBERI CÈSAR

Ho va dir l’altre dia un poeta dels que tenen un reconeixement merescut, i els anys, i l’obra sòlida que ho justifica: res no perdura. Ho va dir amb un deix de desesperança o de resignació, no ho sabria precisar.

Potser era una provocació. O un avís. Qui sap. Amb tot, no m’ho trec del cap. Allà mateix, amb la taula parada i l’arròs al forn, la conversa que fa mil giragonses, la celebració del perquè sí, va tenir retruc i després va semblar com que s’ho replantejava, però l’afirmació se m’ha quedat encastada. I ara penso fins a quin punt l’allau d’escuma ens pot fer perdre la perspectiva, de vegades, fins a quin punt pot endur-se’ns, en el seu excés de buidor expansiva, cap al no-res. Aquesta cultura de la immediatesa, de la fixació per la superfície brillant de la bombolla, primíssima de tel de ceba i tan buida, vull dir; aquesta borumballa que ens envolta i que, de vegades, ens pot semblar que és l’única realitat.

O l’única possible.

I quina mentida tan gran. Quina mentida podrida que ens creiem o que ens construïm o que el que sigui però que ens envesca i ens deixa així quiets i esmaperduts.

Que potser hauria hagut de titular aquest article, simplement, clarament, “Visca el teatre”. O començar d’entrada amb la recomanació directa i dir-vos que hi aneu, quan pugueu, de…

És una ocasió única. Com totes les exposicions ho són, ben mirat: un aplec de creacions escollides i agrupades i en disposició segons el relat o les preguntes…