ja t’ho trobaràs, fill. tard o d’hora t’ho trobaràs
Potser perquè tinc una edat, o perquè en aquest país d’una manera o una altra ens acabem coneixent tots, o pel que sigui, però el cas és que darrerament les xarxes em van plenes de cartells amb cares d’amics i saludats. Tantes, de fet, que si d’entrada hagués tingut la paciència d’anar-les comptabilitzant, estic segura que el resultat seria sorprenent. Perquè és que en són moltes. Moltíssimes. En algun cas repeteixen, i diguem que no és notícia, però en algun altre la cosa ha estat inesperada, perquè en coneixia el tarannà general però no n’esperava la implicació política directa. Que vaig a tal llista del meu poble, que de número tal no sortiré però que hi vaig i que fa alegria, o que em presento de batlle, com t’has quedat?, de batlle!, quines coses que té la vida.
Tarannà general: que es mou en aquella banda àmplia que podríem definir amb el terme “de país i de progrés”, i que és l’espai on hi ha el conjunt (igualment ampli i, per tant, divers) d’allò que, sense límits estancs, entenem com a “els nostres”. I que no implica, evidentment (a hores d’ara encara ho hem de repetir?) d’on són els teus pares sinó d’on ets tu. I que tampoc no implica una adscripció partidista concreta. I que en algunes parts del país ja pensa majoritàriament en el dret que té de votar independència. I que etcètera.
A hores d’ara ens queden un grapat de dies de campanya electoral, i la cosa ja s’ha començat a agrir. Per l’acció de les toxines ideològiques de l’espanyolisme que tot ho empudeguen i que descrivia ahir perfectament l’editorial d’aquest diari, però també per la tendència autòctona a l’esgarrapada. A l’autoesgarrapada. Ara em situo al centre del país, diguem-ne Principat: quan no hi ha projecte comú, engrescador i en positiu (i que, ara als uns, ara als altres, els va fer créixer a tots i, al conjunt, més), torna el vell, conegut, barroer jo t’estiro els cabells, tu em poses el dit a l’ull i l’altre ens venta pessigada. En fi. Que em fa mandra només de pensar-hi, i que per això avui he girat la mirada cap a les altres eleccions, les que no acaparen titulars (declaració, contra-declaració, contra-contra-declaració, narinant i ja tens feta la setmana), les que han engrescat a presentar-s’hi els amics i saludats que deia al començament. Les que determinaran qui tindrem a les batllies dels nostres pobles i ciutats petites i mitjanes. Qui hi tindrem i en companyia de qui.
Així ho deien, en aquest castellà provincià que intenta imitar una desimboltura que no té, íntimament conscient del paper que li atorga la metròpoli i agenollant-s’hi igualment, amb…
Ara ja no deu passar, perquè amb els mòbils i els GPS i l’etcètera de galindaines que ens posem per barret i per corbata quan entrem al cotxe…
Quan aquest article es publiqui, ja no serà abril. Estrictament parlant, per tant, si seguíssim fil per randa la norma dels aniversaris, dels números rodons amb què intentem…