Se n’ha anat així com ha actuat durant cadascun dels dies que ha estat ocupant el càrrec de president de la Generalitat: esquitxant-ho tot de brutícia i escampant mentides. No m’estranyaria que, passats els anys, aquells vint minuts de jo-jo-jo-pobre-de-mi s’estudiessin com a exemple d’iniquitat política, perquè a fe que donen per a molt. Per a massa. Carlos Mazón va comparèixer per llegir amb lentitud impostada el seu discurset de dimissió (terme que, per cert, no va voler fer servir) i va convertir la cosa en una mena de penós al·legat autojustificatiu, col·locat ell per ell mateix al centre de tot i per sobre de tot. I així, autoerigit en víctima i declamant coses com ara “el sublim impacte en número d’hectàrees” (qui li escriu aquestes coses, perlamordedéu: “el sublim impacte”!), es va presentar com un individu impotent davant dels elements (no pas que no avisés la gent, i que aquesta desídia provoqués tantes morts, no: el seu missatge és que no hi havia res a fer), i va tornar a insistir en algunes de les mentides manifestes repetides durant aquest darrer any, com ara la cantarella que els serveis de meteorologia no van avisar (quan ja s’ha demostrat que sí, abans del 29 d’octubre i durant el 29 d’octubre). A més del nyeu-nyeu victimista (tan impostat, tan ofensiu per a les veritables víctimes de l’aigua i la negligència), la declaració de Mazón va tenir un altre vessant, i tampoc no va ser res que s’assemblés a assumir responsabilitats: bàsicament es va dedicar a atacar Pedro Sánchez, la penosa batalleta partidista amb directes, indirectes i moments del nivell de jo-potser-cometo-errors-però-ell-és-mala-persona. Si tot plegat no fos tan seriós, si no hi hagués hagut tantes morts, tanta desolació, semblaria un acudit.

Però no ho és.

I no fa riure.

Gens.