No hi ha àligues al cel.

TIBERI CÈSAR

No hi està acostumat, a ser notícia, i de segur que no ho voldria ser. Perquè resulta que ell les fa, les notícies. Detectar el tema, furgar-hi, cercar fonts, documents, dades, veus, investigar, lligar caps, donar-hi coherència, fer-ho entenedor, compartir-ho. Informar
Periodisme.
En un vídeo de dos minuts i trenta-sis segons (la capacitat de síntesi, les idees ordenades, fets i conceptes clars) i publicat l’11 d’abril, explica perfectament el seu cas. Un pla mitjà, un riu de fons, se senten corbs (que, tot i que són ocells d’allò més intel·ligents, tenen connotacions atribuïdes), també hi ha arbres, i comença així: “El passat mes de novembre, el jutge Manuel García-Castellón m’imputava, amb onze persones més, per un presumpte delicte de terrorisme en la causa del Tsunami Democràtic, una decisió judicial esperpèntica, però alhora intimidatòria, que irromp enmig del procés de tramitació de la llei d’amnistia després de quatre anys d’instrucció d’una causa en la qual mai se m’havia inculpat ni citat. M’acusa de tenir coneixement previ de les manifestacions que es desenvoluparien durant la tardor del 2019 en resposta a la sentència del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Ves per on, un periodista que amb antelació té informació sobre mobilitzacions socials. És a dir, que fa la seva feina.”

La història mostra, potser, d’entrada, una aparença simple i, en canvi, té un fum de connotacions. Podria començar pel final, amb la imatge estranya d’un grup de veïns…

Ara que han passat les eleccions, ja podem parlar de política. Perdoneu-me l’estirabot, que, com tots els estirabots, és exagerat i inexacte. Perdoneu-me’l, si us plau, però enteneu-me’l,…