Cada vegada que sento o que llegeixo “Copa de l’Amèrica”, penso, indefectiblement, en Xavi Castillo. En una imatge molt concreta de l’artista alcoià, còmic i cronista implacable del nostre temps: disfressat de Rita Barberà (vestit roig, collar de perles, bossa Louis Vuitton, perruca) fent tentines abraçada a un trofeu gegant color de plata i braolant “Mi cooooopaaaaa…!”.

Abraçant la copota i bevent-se-la després.

Xavi Castillo va titular l’espectacle La regata de Rita i hi explicava això que vam viure a València en aquells anys desbaratats de diners a manta per a la llopada pepera i els seus amiguets (“una pastuqui important”, en paraules de l’inefable Correa): desgranar cada barrabassada, cada humorada que algú treia a la llum (els periodistes que encara fan la seva feina, les associacions que ens defensen pobles, ciutats i país), respondre d’entrada la pregunta clau, la pregunta que dominava València quan la fanfàrria va anunciar a so de bombo i platerets que seria la seu d’una cosa megaloimportantíssima i megalomaníaca que es diu Copa de l’Amèrica… Copa Amèrica? No, “de l’Amèrica” perquè fa referència a un vaixell que duia aquest nom i que va ser el primer que va guanyar bli-bli-bla-bla… la pregunta: “Això què és?”

Tal com sol passar en aquests casos, “això” és la vella història de sempre: oferir els milions públics en safata als especuladors privats de torn; publicitar a tort i a dret que el progrés és en realitat aquest coentíssim espectacle d’oripell, aquesta buidor de grandiloqüències i de requincalla, el bunga-bunga berlusconià reciclat en repetitiu exhibicionisme de photocalls (floricols, en deia una amiga molt de l’Horta, i d’un sol i terrenal mot els feia miques les pretensions) que res no aporta a la comunitat que parasita.