ja no vol continuar lliscant com si no passés el temps, com si no es gastés

SECUNDARIS

Ho diu el tòpic i és fàcilment constatable: costa més de fer riure que no de fer plorar. A la vida ordinària, sol ser més difícil de trobar alguna frase enginyosa capaç de generar aquest moviment peculiar dels músculs facials, principalment de la boca, acompanyat ordinàriament d’una sèrie d’espiracions i de vocalitzacions inarticulades, parcialment involuntàries, amb què hom sol expressar una alegria viva i sobtada, que és com queda definit el riure al diccionari, sol ser prou més complicat això, dèiem, que no pas deixar anar qualsevol barrabassada verbal que pugui ferir qui l’escolta. També en literatura costa molt d’aconseguir aquesta reacció, la primera: un somriure, un petit gest, una mitja rialla no són gaire usuals, en aquest acte íntim que és la lectura. Plorar ja hi és més fàcil, malgrat la incomoditat evident dels ulls negats de llàgrimes que no poden obeir les ganes, la necessitat de continuar desxifrant les mosquetes negres sobre el paper i que, quan ho fan, envien nous motius al cervell per tornar-los a negar. Riure costa. O, més exactament, trobar una novel·la que ens faci riure. Que no vol dir que no n’hi hagi. N’hi ha. Només que no tantes com de les altres.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca