ja no vol continuar lliscant com si no passés el temps, com si no es gastés

En Trump aguanta. No arrasa i ja té contestació. Aguanta i prou. Ell ha piulat que això de perdre el congrés i de mantenir justet el senat és un ‘tremendous success’, un èxit grandiós, però la realitat és que tot just aguanta. Però que aguanta. Una cosa i una altra. Aguanta. Després (o sobretot, i per sort) hi ha els matisos, la lletra petita que ens mostra una realitat molt més diversa i interessant que no pas la simple reducció a la caricatura d’aquest paio tenyit de pastanaga, posat de perdonavides i vèrbola insultívora. Hi ha molts més colors en joc però el personatge, tanmateix, de moment, aguanta.

Per tant, això que tan bé representa Donald Trump (mascle, blanc, uniformista i autoritari), continua fent de president dels EUA sense que hagi tingut cap gran ensurt. Un toc, potser. Un avís. Però, ara per ara, continua abanderant d’aquesta manera seva tan grollera l’onada reaccionària que ens recorre el món. Però que no ens el colga sencer. (I per això, perquè no ho domina tot, perquè, ben mirat, Trump tampoc no representa la majoria, sinó la capacitat d’articular una minoria que aconsegueix una representació política màxima, la imatge que il·lustra aquest article no és la del personatge acarabassat sinó la d’un grup de dones –precisament, sí: dones– que celebren la victòria demòcrata a l’estat de Virgínia.)

És cert que vivim un temps de domini del conservadorisme, de reacció autoritària i uniformitzadora. S’ha dit i comentat i el fenomen es deu estar estudiant. No vull parlar d’això, avui, sinó d’una excepció a aquest cas general. D’una excepció que tenim ben a prop. Tan a prop que, potser per això, no ens hi fixem.