“Perquè no ets res més que una combinació de cèl·lules, un grapat d’ossos, pura xamba. Tu, tan especial. Únic. Immortal”

Hi ha coses que, quan les saps, se t’enganxen de tal manera a la pell, a l’enteniment, on sigui, que ja no et deixen estar. Per molt de temps que passi, resulta que és això, només, tan simple i tan efectiu també: que ja les saps, que no pots fer com si res, aclucar els ulls i a mi què m’expliques.

Encara tinc gravat a la memòria el nus que se’m va fer (a l’estómac, al cor, a la gola) després de llegir Cap de turc (Edicions de 1984). És la crònica periodística, feta llibre, de les ignominioses condicions de treball que l’Alemanya occidental de mitjan anys vuitanta reservava als treballadors de fora. Res de nou a l’oest. Misèria i companyia. Coses que potser ja saps, o intueixes, però que quan te les expliquen així, tan en directe, sense additius ni redundàncies, fan allò que dèiem: se t’enganxen a la pell.