És la petita crònica d’una ignomínia. D’una altra ignomínia. Significativa, representativa, aclaridora. I indignant. Que sempre ho són, aquests comportaments tan de baixa estofa, aquests menyspreus constants del diàleg i la democràcia i sí, deixeu-m’ho dir així, la decència, que sempre ho són però que en casos extrems, en casos tan greus com aquest, dues-centes trenta persones mortes i ells preocupats tan sols de girar full i dedicar-se plenament a les seves cosetes, aconseguir un bronzejat uniforme, afavorir els negocis dels amiguets, desmantellar els serveis públics que els fan la competència i ofereixen dignitat a la gent, en casos tan greus com aquest, deia, pot ser que la indignació arribi a cotes tan altes que faci mal.Suposo que confien en el pas del temps, aquesta inèrcia. Suposo que pensen que transcorren els mesos, els anys, i que, en aquest transcórrer, l’atenció, l’interès, el comsedigui, decandirà. Allò que els deixaven anar a les víctimes del metro, ho recordeu?, que quina llanda, cada mes, cada dia 3 allà a la plaça, és que no us en cansareu mai?

No.