No sé ni com descriure-ho, això que fa en Joel Joan dalt de l’escenari, aquest tour de force amb ell mateix i amb els vuit personatges que interpreta en diàleg i confrontació i desesperances. No sé ni com descriure-ho i assumeixo que no ho podré fer, però és que ahir vaig anar al teatre i l’article que tenia mig embastat ha quedat de moment a la nevera perquè és que ahir vaig tornar al teatre i avui ha passat això, que només tinc ganes de compartir teatre i teatre i teatre.

D’entrada hi ha, sí, permeteu-me si us plau un petit tòpic, la màgia. Que en termes tècnics és convenció i etcètera: el públic, més o menys en penombra segons el cas i l’interès, l’escenari, l’espai que configura, els decorats, actors i actrius i les accions que representen, les interpretacions. Vet aquí, i amb totes les transgressions que hi calguin, la convenció: acceptem la representació (tothom: qui la fa i qui la rep) i fem més que això: ens la creiem. I és aquí quan intervé la màgia. Perquè podem parlar de pacte però també podem dir que és més que un simple acord: quan hi compareix l’emoció (a banda i banda, emoció en el públic i en els intèrprets transformats en demiürgs), quan hi juga la força de la imaginació, caiem, tots, presos del màgic engany. I si això passa és una meravella.

Sumem-hi, aleshores, la força dels clàssics, de les obres que ja són part d’això que som i així com som, que hi ha Shakespeare i que hi ha Ibsen i que hi ha Guimerà. Per a triar i remenar. Cadascú que hi afegeixi els seus. Que hi ha Sòfocles. Que hi ha Txèkhov. Els grans temes a sobre de la taula, oferts amb la bellesa i amb la força de la paraula, de la paraula dita i representada, de la paraula amb gests i amb silencis i cremant dins els ulls, o navegant-hi; els grans temes mostrats obliquament i brindats a interpretació i criteri de cadascú.