Poeta i narrador i traductor. Instigador. Agitador. L’home que escriu el pas del temps. Del seu temps i del nostre temps i del temps que és per sobre nostre i malgrat nosaltres. Josep Piera ja té, des d’ahir, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquest reconeixement. Aquesta emoció fonda.

I la justícia.

Si miréssim tan sols les dades fredes en exposició també trasbalsarien, perquè el guardó instituït per Òmnium Cultural l’any 1969 és, sense cap probablement, el més alt de la nostra cultura quan la cultura ens pren forma de paraula. I són Salvador Espriu i Mercè Rodoreda i Manuel de Pedrolo i Enric Casasses i Maria Antònia Oliver i Isabel-Clara Simó (els escric desordenats a mesura que em vénen a la memòria, després comprovaré de no haver-hi deixat caure cap desig, que sempre n’hi ha) i Quim Monzó i Joan Francesc Mira i Jaume Cabré i Montserrat Abelló i Vicent Andrés Estellés i en Tísner i en Fuster i en Coromines i en Triadú i na Barbal i en Martí i Pol i en Pere Quart i na Vicens i pertotselsdéusquinabarbaritat. Si ara fes una altra llista amb els noms que m’he deixat tallaria igualment la respiració. En Calders! Na Pessarrodona! En Joan Solà! En Benet i Jornet! Quin esborronador no parar!

I en Piera, des d’ahir mateix.