No tinc un pretext clar per a escriure aquest article. Vull dir que no hi ha a prop una data clau, ni un acte significatiu, ni res que d’entrada li serveixi d’agafall. Podria dir que tot 2022 és el ganxo d’on pengen les justificacions que caldrien, si en calguessin, i seria veritat. Podria dir-ho encara que no aclarís per què avui i no demà passat o abans de l’estiu o d’aquí a un mes, que tot l’any compta com a aniversari. El cas, però, és que avui escric Dharma perquè sí, perquè vull, perquè la vida també és, de vegades, rendir-se a l’evidència de l’atzar.

I ha passat això: que per coses diverses, un llibre col·lectiu que ja es pasta, una amiga que pregunta per la música que sona quan et truquen al mòbil, la guerra funesta que no para i que et fa pensar amb ràbia que la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els dóna la gana, per coses diverses, deia, d’un temps ençà el món se t’omple dels compassos i les melodies i la indescriptible energia que desprèn un grup de música quan resulta que és alguna cosa més, que té un intangible que el fa com és: únic, perdurable.

La Companyia Elèctrica Dharma ha complert cinquanta anys dalt dels escenaris. Cinquanta, que en són més. Perquè abans d’esdevenir el grup que avui celebrem ja feien les primeres proves musicals, cercant el seu espai, els Llums, la Roda, arrel folk i sempre en català. I diu que el febrer del 1972 van fer el primer concert, a Barcelona, al barri d’Horta, al Casal de la Font d’en Fargues. I diu també que un any després van completar el nom perquè són una Companyia (la creació conjunta, les arts que es complementen, l’època hippie de viure en comuna) i perquè és Elèctrica (el rock progressiu, les guitarres endollades, i els pianos, sintetitzadors) i perquè així, a la pràctica, no en parlaríem dient “els Dharma” sinó “la Dharma”: preferien el femení.