Això que passarà dissabte, 13 d’abril, a València, és important.

I sí, ja sé que cada any ho és. Cada any.

Com que no s’ha declarat festa oficial, la commemoració fluctua segons el context, els caps de setmana, les possibilitats. Fluctua però cada any hi ha manifestació a València. Sempre al voltant del Vint-i-cinc d’Abril, la data que recorda la batalla d’Almansa, la pèrdua a mans dels borbons espanyols d’allò que genèricament anomenem ‘les llibertats nacionals’ (exactament igual com passa amb l’Onze de Setembre, i tinc clar que ho sabem, però també que tantes vegades com calgui ho repetirem). I cada any, efectivament, és important. Pel sol fet de persistir, d’existir, de constatar que les maltempsades no ens han desolat la terra. Ni tres-cents anys, ni tres-cents dotze, ni tres-cents-cap: no ho han pogut fer. Cada any és important. Per la constància, també. La perseverança. Cada any. Però aquest, més.