ja t’ho trobaràs, fill. tard o d’hora t’ho trobaràs

NO HAN DONAT LA LLUM, ENCARA

“Jo m’estava a la porta de la discoteca i va passar una cosa i ara m’hi volen involucrar a mi, com si jo tingués res a veure amb una baralla.” He intentat de mantenir, en la traducció, el to i el nivell de l’original en castellà. I sí, aquests mots són el que semblen: les excuses de mal pagador d’una criatura amb límits expressius. Que podrien ser per l’edat, aquests límits, però que segurament no és el cas, perquè el text forma part d’un comunicat oficial que ha emès recentment l’individu que resulta que la monarquia espanyola té col·locat en el número quatre de la seva “línia de successió”. Vint-i-quatre anys, diu la Viquipèdia que té.

Aquest personatge, que ostenta com a únic diguem-ne mèrit haver nascut on ha nascut (ai, ara recordo la meravellosa conversa entre Miquel Calçada, Mikimoto, i Quim Monzó al Persones humanes de TV3: “Quim, sovint hi ha gent que té tirada a pensar que la reialesa es passa tot el dia amb una mà sobre l’altra sense fer res. És veritat això?” Resposta: “No, de cap manera.” Pausa. Desenvolupament: “Hi ha gent perversa i antimonàrquica que té la idea que els membres de la reialesa en general no fan res, i ells no paren en tot el dia: hípica, esquí, obres de beneficència, inauguracions… I a més a més, com si no en tinguessin prou amb tota aquesta feina feixuga, arriba Nadal i… un discurs a la tele!”), aquest personatge, deia, ha vist publicats durant el darrer any alguns dels incidents desagradables que s’han anat esdevenint al seu voltant sense que ell en tingués cap culpa: la “cosa” a la porta d’una discoteca de Madrid, que resulta que és un aldarull entre dues bandes amb ganivetades i ferits; l’expulsió d’un altre local de la mateixa ciutat perquè se li va acudir que era divertit apuntar la gent amb el canó de diòxid de carboni i dedicar-se a arruixar el personal sense que ho hagués demanat; el cop de puny que va rebre perquè es volia colar a la cua dels vàters de la discoteca de torn i li van dir que què i va deixar anar allò de “No saps amb qui parles”; o, en fi, l’enfrontament a trets que hi va haver al local de Marbella on el plançó borbònic celebrava un aniversari. No sé si me’n deixo cap. És possible que sí. Tant és, perquè no afegiria res de nou a la biografia que el tal Froilán tranquil·lament va enfilant, bo i seguint la petja familiar, a còpia d’inanitats, borratxeres i targetes black.

Com que em bull la sang, escriuré sense afegir-hi adjectius que ho qualifiquin. O provaré de fer-ho. No garanteixo res. Hauria d’haver deixat passar més hores, abans d’escometre…

No ho puc evitar: m’agrada Nadal. Moltíssim. Ho confesso. O, encara pitjor: m’encanta. Totes les galindaines: l’arbre, el pesebre (a casa sempre hem fet aquesta essa sonora, ara…