ja no vol continuar lliscant com si no passés el temps, com si no es gastés

SECUNDARIS

Em cago en el sant Cristo disfressat de senglar baixant de la muntanya amb una destral a cada mà!

És, potser, la millor flastomia que he sentit mai. Encara no me’n sé avenir: que emprenyada que devia estar, o quina imaginació que tenia qui se la va inventar. I mireu que n’hi ha de recaragolades, de redundants, salvatges, coloristes i de tot. Angunioses. Divertides. Bèsties. Surrealistes: així plogués fins que els ànecs de la terra pessiguessin els collons de Déu. Contradictòries: cagum els collons de la Mare de Déu. No acabaríem mai: cagum la creu de Déu i el fuster que la féu. I amb variants infinites. Aquestes dues les he trobades remenant per internet: l’una diu que és del País Valencià, me cague en un barril d’hòsties amb el cap de Déu per tapadora, i l’altra, de les Illes, me cago en els claus de ganxo que aguanten les postetes del cagadero de Cristo. O aquesta altra, que no deixa ningú tranquil: cagum Déu amb el cap fet estelles damunt de les mamelles de la Mare de Déu.

Ja s’han acabat les classes. I sé que això no és notícia, més enllà de l’anunci anual de rigor, tres segons de ràdio o d’informatiu, repeticions intranscendents perquè…