Que no s’escriu amb lletres majúscules ni signes d’exclamació, aquesta història. Tampoc no és especialment fantàstica ni especialment emocionant. Cap especialment, ben mirat, no té. Tants milers, centenars de milers, milions de llimoners com hi ha o hi ha hagut al món, plantats, empeltats, podats, regats, adobats, ruixats amb potingues, recol·lectats, arrencats, deixats morir o fets llenya, un de més o de menys ja m’explicaràs quina importància té.

Cap ni una.

La de l’adjectiu, tan sols, possiblement, aquest “meu” que el singularitza i que li atorga qualitats excepcionals. No pas perquè sigui millor, ni més verd, ni més ufanós, ni més olorós, ni més fructífer, ni més res que tots els altres: perquè és el meu. És allò de la rosa que explicava el Petit Príncep. També el llimoner entendreix, de vegades, tan terrible com es veu, com es creu, ell, amb les seves punxes. Tan amo del corral i tan fràgil alhora.

Me’l va cagar el tió ara deu fer cinc o sis Nadals, esprimatxat i airós dins del seu test. El pare em va dir que era dels bons, de la coneguda variant que hom anomena “de tot l’any”, que el plantés de seguida, que el regués però no massa que s’enaiguaria, que el protegís del vent i del fred però que tampoc no l’enfarfegués, etcètera. I que trigaria un parell o tres d’anys encara, o quatre, a donar fruits.