ja no vol continuar lliscant com si no passés el temps, com si no es gastés

Em cago en el sant Cristo disfressat de senglar baixant de la muntanya amb una destral a cada mà!

És, potser, la millor flastomia que he sentit mai. Encara no me’n sé avenir: que emprenyada que devia estar, o quina imaginació que tenia qui se la va inventar. I mireu que n’hi ha de recaragolades, de redundants, salvatges, coloristes i de tot. Angunioses. Divertides. Bèsties. Surrealistes: així plogués fins que els ànecs de la terra pessiguessin els collons de Déu. Contradictòries: cagum els collons de la Mare de Déu. No acabaríem mai: cagum la creu de Déu i el fuster que la féu. I amb variants infinites. Aquestes dues les he trobades remenant per internet: l’una diu que és del País Valencià, me cague en un barril d’hòsties amb el cap de Déu per tapadora, i l’altra, de les Illes, me cago en els claus de ganxo que aguanten les postetes del cagadero de Cristo. O aquesta altra, que no deixa ningú tranquil: cagum Déu amb el cap fet estelles damunt de les mamelles de la Mare de Déu.