No hi ha àligues al cel.

TIBERI CÈSAR

No sé per quins set sous, galetes, algorismes, punyetes, em va arribar l’altre dia una propaganda. Suposo que pretenia instigar-me al consum, que per això fan aquestes coses: consum d’estiu i d’aigua de piscina i xiscles de mainada i flotadors. Encara n’estic esgarrifada. I no pas per això dels xiscles i els flotadors (que també), sinó per la noteta que acompanyava la cosa, que la devia voler fer més atractiva i que em va posar els pèls de punta: “Un dia inoblidable entre piscines, dofins i lleons marins.”

Perdona?

Vull dir: encara ho fan? No ho havíem superat, això d’engabiar els dofins i fer-los fer tombarelles com a autòmats fantasmagòrics, éssers desballestats que nosaltres imaginem amb un somriure permanent i que resulta que no, que ploren o que criden o que simplement executen els patètics exercicis des de la més gran de les abúlies?