“No dic on visc, ni procuro fer segons quina mena de vida. Segons on vaig no aviso abans.” Així de descarnadament, així de clarament ho explicava ell mateix ara fa un grapat de mesos en una entrevista precisament aquí, a VilaWeb.

En Jordi Borràs, que és fotoperiodista, no pot agafar el transport públic. O, més exactament, podria fer-ho (no hi ha impediment físic i encara no han inventat aquesta mena de prohibicions: podria) però no ho fa. Per seguretat. Perquè està amenaçat. L’han assenyalat, perseguit, agredit. Durant anys, ha documentat les activitats de l’extrema dreta al nostre país. Ara no ho pot fer. Perquè el reconeixen. El persegueixen. Com aquell individu, Iván R., que en veure en Jordi se li va abraonar a sobre i el va colpejar tot bramant en castellà que visca Franco. Aquell individu que és inspector de la policia espanyola. I que continua exercint perquè el van condemnar a la pena més mínima que tenien a mà i perquè continua exercint. Res de nou a l’oest.

En Jordi Borràs, val a dir, no es va quedar de braços plegats. No ho ha fet mai. Va denunciar el policia espanyol, és clar, igual com relatava cruament el desemparament amb què el van deixar els Mossos quan els feixistes el van visitar de matinada, a casa, i igual com avisava de coses que s’han de saber (i a les quals, en fi, algú hauria de posar remei): que al si de la policia autonòmica catalana hi ha gent d’extrema dreta, i que aquesta gent d’extrema dreta amb uniforme dels Mossos li té explícita malvolença, al fotoperiodista, i que per això ell, en fer la denúncia per aquella visita sinistra a casa seva, patia quan havia de donar l’adreça als uniformats. Aquesta dura constatació.