Au, ja els tenim aquí. Ho sabíem, és clar, perquè amb els resultats de les darreres eleccions autonòmiques al davant, eren faves comptades: igual com va anar de poc el 2015 i el 2019 perquè hi hagués acord del Botànic, ara la balança s’ha decantat una mica cap a l’altra banda i no n’hi ha hagut.
Tampoc no hi ha hagut allau reaccionària, val a dir. Els números, de fet, mostren que tothom ha perdut vots (tothom: el bloc PP-Vox-Ciudadanos, cosa de seixanta mil) i que si ara hi haurà govern gallinaci no és pas perquè la societat valenciana hagi optat massivament per la regressió, sinó arran de la desmobilització dels votants d’esquerres. Que això no alleuja el pes de les conseqüències de tot plegat, però que val la pena de tenir-ho present, mirar què diuen les dades, de cara a afinar tant l’anàlisi com la resposta.
L’any 1995, quan PP empatava a escons amb la suma de PSPV i Esquerra Unida (no hi havia Compromís; recordem, si us plau, el panorama), els vots d’Unió Valenciana (ara extinta) van determinar el Govern. L’acord, però, no es va signar fins que els representants dels empresaris neutrals (que mai no es fiquen en política, ells) no van tancar PP i UV, Zaplana i Lizondo, de nit, al despatx de Fèlix, el venedor de pollastres. D’aquí el nom del pacte. En van sortir a les quatre de la matinada amb l’acord establert, que Lizondo resumia a la seva manera: “hem decidit qui es queda el pit i qui la cuixa”. Per a ell, la presidència de les Corts. Igual com ara ha fet el PP amb Vox. Per al seu partit, la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient (que ells en deien Mig). Igual com ara, però sense l’apèndix, que els de la gallina estan conceptualment en contra fins i tot d’esmentar-lo. Hi han sumat una vicepresidència. Tretze diputats en són més que els cinc d’UV. Les conselleries fortes, però, les que mouen pressupost (Sanitat, Educació) i la que el distribueix (Hisenda), se les ha quedades, evidentment, el PP.
Aquesta vegada, no ha fet falta la intervenció dels empresaris apolítics perquè ja el duien el pacte fet de casa (és a dir, de Madrid). Era clar que el PP sol no podria governar i que li caldria la crossa de la seva escissió ultra, dels que reivindiquen la gallina eixarrancada i encastada a la seva bandera: en comptes de negociació han fet escenificació, foto casposa amb Flores (Vox) servint el carajillo a Mazón (PP) i vivañaña.
Fa molta angúnia, sí. L’agressivitat contra el país, l’obsessió contra la llengua del país, el torero a càrrec de Cultura. El torero. Que sembla broma i que no ho és. El personatge que escriu dues frases (en espanyol) i hi fa dues faltes. El que es compra un cavall i fa pública enquesta per triar el nom del pobre animal: “Viriato”, “Caudillo”, “Escipión” o “Duce (se pronuncia Duche)”. Això. Vull dir que la cosa és greu, realment, aquest posar la més rància feixistada a gestionar els recursos públics, és a dir, posar-los al servei de la seva perniciosa ideologia. Que és greu però que no ens hauria de fer perdre de vista que, en realitat, el partit que ha col·locat aquest individu on és, i que durà a terme la seva agenda, és el PP.
Ells proven de repetir la maniobra i tornar al segle passat, a la destrucció de tot que van significar les majories absolutes que van tenir després del pacte del pollastre. Només que aquesta vegada la situació no és la mateixa. No ho és de partida ni, si sabem fer-ho bé, tampoc d’arribada.
PUBLICAT AL NÚM. 2036 DEL SETMANARI EL TEMPS – 19/06/2023
Els comentaris estan tancats.