Són tan poqueta cosa que ho han hagut de fer d’amagatotis. Perquè no se’n poden estar, la rancúnia els mou i esgratinya per dins i els fa gesticular, però alhora tenen això, sempre, a l’hora de la veritat: la facilitat per al cop de pit i la proclama quan se senten coberts, la covardia que en realitat els defineix. Parlo dels del PPox, és clar, del tàndem electoral que formen, d’una banda, la dreta espanyolista que ja hi havia i, de l’altra, la berruga, l’escissió que li va sortir fa uns anys i que braceja cap a l’ultraisme de la dreta i l’extrem de l’espanyolisme amb encesa i perpètua irritació.
A Torrent, capital de l’Horta Sud, que, per nombre d’habitants, és una de les ciutats més importants del País Valencià, creixent entre la serra Perenxisa i el mar, la torre musulmana, l’hort de Trénor, bandes de música, fàbriques de graneres i de xocolata (ara, sobretot, en el record), clavariesses i muixeranga perquè hi hagi de tot, la carta pobla (de 1248: poca broma!), la carxofa, l’expansió urbana desenvolupista i posterior (que no debades ens situem a un cop de metro de València i els pisos, de moment, no hi són tan cars), a Torrent, deia, hi ha un Auditori municipal que té el seu nom per duplicat. Com un orgull i un joc i una insistència. Com en la tornada d’una cançó. Perquè és l’Auditori de la ciutat i perquè aquí hi va néixer un músic de respecte, estudiós i practicant de la cultura popular que es diu així, precisament, Vicent Torrent.
Vicent Torrent, guitarra, somriure i bigot, incansable recopilador i divulgador de la música tradicional, té una trajectòria fructífera d’amor a la cultura popular valenciana, sobre la qual ha escrit i dins de la qual ha estudiat i per la pervivència de la qual ha compost, amb tocs i vares velles, noves cançons que ja ens són (així creix i així viu i així es modela la consuetud) imaginari d’arrel. El tio Canya en pot ser paradigma; tant, de fet, que, a més de cançó, és ja model i personatge de rondalla.
No m’estendré a detallar el currículum de Vicent Torrent: hi ha, sobretot, la trajectòria del grup Al Tall, del qual va ser cantant i amb el qual va sacsejar el panorama musical del país (“que vinga, que vinga, que vinga la llum…!”), com hi ha també el treball als Tallers de Música Popular o la imprescindible tasca de la Fonoteca de Materials, que ja té més de trenta discos i milers de documents sonors de música tradicional valenciana interpretada i cantada per la gent del poble.
I ara el PPox, que ocupa el govern municipal de Torrent, ha tret el nom de Torrent de l’Auditori. Literalment, aquesta metàfora de tant, aquesta obsessió per esborrar, per eliminar, per censurar, aquesta monomania antivalenciana. I ho han fet a la covarda manera que els caracteritza: si la proposta d’atorgar a l’Auditori el nom del músic prestigiós es va exposar i es va debatre i es va votar en un ple municipal, ara el PPox s’ha amagat en una reunió de govern per signar-ho a les fosques, sols. I per a aquesta ignomínia han triat la data, per si de cas algú dubtés encara del fons i les intencions de tot plegat: el 18 de juliol, quan commemoren el cop d’estat que va dur a la dictadura franquista.
La resposta de Vicent Torrent a aquesta mostra de sectarisme i odi antivalencià va ser magistral: “Volen que tornam a les catacumbes però ja han fet tard”. Informació de servei: el 26 de juliol, dimecres, ja hi ha convocat un primer acte davant mateix de l’Auditori Vicent Torrent. I evidentment que n’hi haurà més. Per retornar-li el nom a l’Auditori, i a cada cosa.
PUBLICAT AL NÚM. 2041 DEL SETMANARI EL TEMPS – 24/07/2023
Els comentaris estan tancats.