Em passa sovint, que la simple i neutra informació se’m separa i es pren llibertats i signes d’exclamació. La seqüència, aleshores, sol anar si…
‘No hi havia hagut mai cap huit de març com aquest huit de març’. S’han assegut en un banc prop de la plaça de…
Una dona. Una dona enfilada sobre una caixa metàl·lica del carrer. Una dona enfilada sobre una caixa metàl·lica del carrer, entre la neu, seriosa…
Que parlin de tu encara que sigui malament, diuen. Doncs depèn. En el cas de la cadena de supermercats Consum, potser algú s’hauria d’aturar una estona a valorar la dimensió de l’espifiada: de ser vista com una cooperativa respectuosa amb la llengua de la terra que l’ha vista néixer, com una empresa amb ànima, fins i tot, diguem-ne, ha passat a ser, avui, símbol del menyspreu lingüístic. En poc menys d’una setmana. Quina trista medalla.
Més que no pas la imbecil·litat d’eslògan, recordo la resposta. Ho tenia retratat en una d’aquelles agendes que edita La Sal: sobre la gran tanca publicitària amb la dona ajaguda, somrient i nua, sobre aquella frase penosa, “Toda tú eres un culito”, la resposta clara, contundent i guixada amb esprai: “Somos mujeres, no culos”.
El darrer exemple d’aquesta trista recurrència el vàrem viure l’altre dia, a València, durant la tercera cavalcada de les Magues de Gener. És una celebració que es van inventar l’any 1937 per a alegrar un xic l’hivern cru dels infants, sobretots dels refugiats, en temps de guerra. Una entitat més que centenària, la Societat Coral El Micalet, la va recuperar, i enguany ha enfilat consolidació.
Una serpentina de colors, bicicletes, malabaristes, gegants, muixerangues ha recorregut el centre de València en la nova cavalcada, la que fa tres al segle XXI, de les Magues de Gener.