Més que no pas la imbecil·litat d’eslògan, recordo la resposta. Ho tenia retratat en una d’aquelles agendes que edita La Sal: sobre la gran tanca publicitària amb la dona ajaguda, somrient i nua, sobre aquella frase penosa, ‘Toda tú eres un culito’, la resposta clara, contundent i guixada amb esprai: ‘Somos mujeres, no culos’.
No sé si aquestes senyores franceses que han trobat taaaan necessari fer un manifest per defensar el dret que diuen que tenen els mascles a assetjar li haurien penjat també l’etiqueta de ‘puritana’, a la pintada. Perquè aquesta és la nova i retorçada manera que té el vell masclisme per mirar de desacreditar qui s’hi oposa. I és que ens han dit de tot: histèriques, putes, venjatives, etcètera: de tot. Ara resulta que som puritanes.
És digne d’estudi: quan el món s’ha alçat amb l’etiqueta de l’empoderament que comporta el #MeToo, aquesta denúncia de la xacra de l’agressió (soterrada, fins ara; tan real i tan estesa que fa feredat), aquest públic desafiament, aquest trencar per fi el silenci, l’statu quo ha cercat la seva manera d’epatar, de fer veure que estripa mentre prova desesperadament de grapar les vetustes pràctiques ara públicament qüestionades.
Amb l’impuls de la visibilitat que dóna la rellevància pública, de Hollywood al món, el #MeToo ha servit, serveix, per treure a la palestra el greu problema de l’assetjament sexual com a pràctica continuada en tota mena d’ambients. L’agressió, que s’ha mantingut emparada pel silenci que amara l’aire, aquell conegudíssim i tristíssim tothom-ho-sabia-i-ningú-no-hi-feia-res, pel silenci també de la víctima (la por i la vergonya de denunciar, per l’estigma que encara s’encoloma a qui ha patit el cop), s’ha vist, per fi, públicament exposada. I hem constatat allò que ja sabíem: que no té pas la cara autosatisfeta del milhomes emparat per la posició social, encobert pel silenci, precisament, sinó un rostre estrafet de bavalles.
I ara, com una resposta suposadament trencadora a aquest corrent d’aire que ens exposa les vergonyes al sol (sí, en aquesta part del món és hivern i fa fred: però les vergonyes, al sol), surt el manifest de Millet, Deneuve i companyia per dir-nos que si la galanteria i el dret a importunar. La cosa, al meu entendre, es respon tota sola: gràcies, senyores, però sabem distingir perfectament una agressió, un patètic aprofitar-se de la superioritat (física, social, econòmica) de l’altre (gairebé sempre, l’altra), d’un intent de seducció. I em sembla també que pretendre dur el debat cap a aquesta banda és d’una frivolitat esgarrifosa. Com si parlessin en una tertúlia de riques de clixé, amb els seus còctels i les seves posturetes, tan de tornada de tot que poden treure importància als grapejadors del metro. Quina gràcia, tot plegat.
Les impulsores d’aquest manifest de base tan reaccionària han tingut cura de vestir-lo de deseiximent i modernitat.
Perquè no hi van gaire, o gens, amb transport públic. Perquè què els expliques, a elles, de la por que pot fer un vagó buit, o ple, aquí, o a l’altra punta del món. Llegia la displicència amb què han escrit allò del grapejador i pensava si no saben els problemes reals, concrets, amb ferides també reals i concretes i sovint mortals, que hi ha ara mateix, en països que potser consideren llunyans (o que potser no consideren), precisament pel dret de molestar que s’autoatorguen els uns quan l’altra va sola. I pensava també si no han considerat mai que aquestes mortes mereixessin un seu manifest.
En tot cas, la qüestió no és determinar ‘quin grau’ de violència assetjadora és ‘tolerable’, tal com al remat predica el manifest aquest (un text, per cert, rendit a la carpetovetònica premissa que determina, i la citació és textual, que ‘l’impuls sexual és per naturalesa ofensiu i salvatge’). Es tracta, fet i fet, de comprendre que l’agressió no és en cap cas tolerable. En cap cas.
Les impulsores d’aquest manifest de base tan reaccionària han tingut cura de vestir-lo de deseiximent i modernitat. No pas en l’estructura del propi discurs, val a dir, que es limita a reproduir i defensar una vegada i una altra l’arquetip home-caçador/dona-presa, sinó llançant a la part contrària l’acusació de ‘puritanisme’ que de seguida han reproduït tots els mitjans.
I és clar que fan trampa, i que denunciar l’assetjament no significa renunciar a la llibertat sexual, a la llibertat de lligar, de provar-ho, de dir que sí o que no segons com t’empetegui. És tan obvi que no caldria ni fer-ho notar. Però sí. Perquè és més que un símptoma, aquest manifest. És, fet i fet, una mostra de com la resposta conservadora al corrent d’alliberament de les dones arriba vestida de modernitat i de desinhibició sexual. Perquè els temps canvien, afortunadament, i ja no podrien vendre la moto d’una altra manera. Però insisteixen a vendre-la, igualment.
PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 22/01/2018
Els comentaris estan tancats.