Em passa sovint, que la simple i neutra informació se’m separa i es pren llibertats i signes d’exclamació. La seqüència, aleshores, sol anar si fa o no fa així: Com va, quant de temps, etcètera, i quan toca replicar què faig, per on paro, solc respondre amb la frase estàndard que obvia els matisos i, sinecdòquicament, pren la part pel tot: Visc a València. I he de fer esforços per no deixar-me endur per l’exclamació que comentava i que de seguida em salta al cervell i a la gola i que he de saber frenar: Visca València!

Però el fet és que és això: Visca!

I ho escric a consciència, ara, que encara no han cremat les falles, quan la ciutat ja s’endinsa en el desballestament de la festa. Ho escric a consciència i malgrat el tuf d’oli recuit deu mil vegades que ja comença a empastifar els carrers (a qualsevol cosa se li’n pot dir bunyol, val a dir, en fi, deixem-ho córrer), malgrat els inconvenients i la intempèrie. Ho escric absolutament conscient dels excessos i del barroer aprofitament de la festa per part de la caverna blaveroespanyolista. I malgrat aquests excessos, també. I hi torno, i hi tornaré tantes vegades com faci falta o com em vingui de gust, a despit de les arestes que ha tingut i que té aquesta ciutat tan bèstia i lluminosa.

Perquè m’agrada.

Jo no sé si és aquella cosa que em queda de barcelonina reglamentada i pautada (mar-muntanya-Besòs-Llobregat) i que encara es deixa seduir pel crescendo de caos que ja viu la ciutat, i sí que sé que un bon grapat d’amics em maleiran, si llegeixen aquestes ratlles, i em tindran preparada la llista d’impunitats i de tot s’hi vals (els envelats que tapen els carrers, aquests llums excessius que ara s’han posat de moda, els karaokes infernals i a tot drap, etcètera) que cada any els fa vessar el got de la paciència que té un límit i que s’ha acabat.

Però no ho puc evitar: m’agrada.

M’agrada constatar com la festa es va escampant i prenent els carrers, com canvien els horaris i fins i tot els bancs tanquen abans, com passen camions carregats amb gegants de colors i els deixen a terra i anuncien inventives o repeticions en forma de ninot, com corre la gent pels carrers tallats, cada dia, a quarts de dues, amb aquella ànsia de mascletada, com si s’acabés el món si no hi pots ser, i m’agrada sentir com comenten la jugada, després, analitzant amb detall d’experts els matisos d’això que per als guiris deu ser un simple esclat de fum i de soroll i obre la boca que no et rebentin els timpans. M’agrada que de cop soni una banda perquè sí, perquè allà hi ha un casal i hi fan no sé què, i quan ja la cosa es descontrola i van a treballar amb el monyo de fallera i te les trobes pertot i una dolçaina i un tabal que toquen camí de qui sap on. Fins i tot m’agrada aquest no acabar de saber on et deixarà l’autobús, perquè des d’avui passa per aquella altra banda i no s’atura fins aquella altra, i ho explica el conductor mateix i s’obre una tertúlia entre gent que no es coneix de res per decidir a qui li va millor baixar on.

L’altre dia em vaig trobar un parell de persones enfilades al meu balcó que, tranquil·lament i sense encomanar-se a ningú, hi penjaven una tirallonga de banderoles de plàstic. És clar que, si haguessin estat les roquigualdes del país veí, amb la mateixa tranquil·litat les hauria despenjades. Però no. Ja fa temps que no. I aquesta és una evolució que esdevé, probablement, més que un matís. Quan vaig venir a viure al sud, farà cosa de, marededéusenyor!, vint anys, en arribar falles havies de patir els carrers del barri uniformats de banderes espanyoles fent-hi zig-zag. I ara ja no. Es fa difícil de dir quan és que hi ha hagut el canvi, però el fet és que ara ja és constatable. I permet de respirar.

I sí, les banderoles del balcó tenen la franja blava que es van inventar també metonímicament i que van voler que ens fos línia divisòria. I no, no m’hi molesten. Encara que servidora sigui històrica (per allò que dèiem dels anys) catalanista. O precisament per això. I perquè, amb el ventet de març, la tirallonga enjogassada es cargola i descargola a pleret, ara tinc el blau i ara ja no hi és i ara me’l torne a posar.

Jo no hi intervinc, de veritat. És ella, que es fa metàfora. I que continua essent la mateixa.

PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 19/03/2018

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca