Que parlin de tu encara que sigui malament, diuen. Doncs depèn. En el cas de la cadena de supermercats Consum, potser algú s’hauria d’aturar una estona a valorar la dimensió de l’espifiada: de ser vista com una cooperativa respectuosa amb la llengua de la terra que l’ha vista néixer, com una empresa amb ànima, fins i tot, diguem-ne, ha passat a ser, avui, símbol del menyspreu lingüístic. En poc menys d’una setmana. Quina trista medalla.
Escric aquestes ratlles un grapat de dies abans que siguin publicades, i ho faig amb la segurament ingènua esperança que la realitat les hagi fetes caducar i que els responsables de corregir la maniobra hagin posat en pràctica el vell refrany que ofereix sortida honrosa per a les ficades de pota i que diu, ves per on, que rectificar és de savis.
A hores d’ara, però, els fets continuen entossudits a trinxar-me la segurament ingènua esperança: Consum ha començat a distribuir productes de la seva marca blanca reduïts al castellà, mantenen aquell parell de piulets fixats al seu Twitter com a única resposta i si se sent cap veu que prova aclariments, només embolica encara més la troca.
Els piulets, val a dir, mereixen comentari a banda: perquè ja és significatiu que els dos únics que el compte oficial de Consum fa en català siguin, precisament, per justificar que ha eliminat… el català. Un, per dir que aposten pel plurilingüisme; i dos, per explicar-nos que l’eliminació és ‘a fi de millorar la llegibilitat’.
De vegades penso si és que creuen que no ens en sentim. Que som ximples, sembla que sí que s’ho deuen creure, perquè això de la ‘llegibilitat’ és una excusa de tan mal pagador que gairebé ofèn que la facin servir. O sense el gairebé.
Jo entenc que no es pot dir que hi ha una llengua que molesta, perquè queda lleig, però és això. O, més exactament, que hi ha gent, en aquesta Espanya tan plural i tan crisol de culturas, que no suporta veure paraules escrites en català. I que l’espanyol comparteixi un espai, un ínfim espai, amb l’altra, la molèstia, la que parles només perquè els emprenya, la que provoca i polititza. Hi ha gent, sí, que no suporta que passis pel seu costat parlant en català. Que parlis, pensis, cantis en català. No pas que els obliguis a fer-ho, que no tindria trellat. Que ho facis. Tu. Que existeixis.
‘Presents en 6 comunitats’, diu el segon d’aquells piulets, ‘i amb més de 700 supermercats, la decisió d’etiquetar la nostra marca pròpia en castellà…’. Acabem la frase: … ha estat per mirar de no molestar.
I això, tan trist, tan greu, té moltes implicacions. La primera, posar en evidència aquesta estructural catalanofòbia que de tant en tant es manté latent i que de tant en tant s’exacerba (i que, per cert, ells sí que, sense complexos, apliquen al conjunt de l’àmbit lingüístic). Però una altra és el menyspreu, aquest no considerar-nos, als catalanoparlants, com a persones a qui tampoc no està bé d’ofendre. Ni tan sols, deixant de banda les qüestions morals o d’equitat (que ja seria deixar de banda), perquè siguem majoria.
Jo entenc que no es pot dir que hi ha una llengua que molesta, perquè queda lleig, però és això.
I és que resulta que, dels 680 establiments que té Consum actualment, 421 són al País Valencià i 178, al Principat de Catalunya. Sumats, 599. I és que resulta també que, en cosa de 48 hores, s’han aplegat 30.000 signatures per reclamar una rectificació.
Si, per respondre a un suposat malestar, Consum ha optat per rendir-se al supremacisme lingüístic, estaria bé que, com a mínim, ens mostrés l’allau de queixes que deu haver rebut abans per tal d’acabar prenent tan dràstica decisió. De segur que en deuen ser més de 30.000. De segur que sí. I hi compto, també, els clients que diuen que se’ls han queixat perquè, atenció, les ‘disparitats dialectals entre Catalunya i el País Valencià’ resulta que ‘fereixen’ la seva ‘sensibilitat’. Tal com raja. Vaig haver de llegir la notícia tres vegades, i tornar enrere, i constatar que l’animalada no era cosa del periodista sinó que provenia de ‘fonts de la cooperativa’.
I és tan greu, tot plegat, que ja no me’n sé avenir. I reclamo, sí, una rectificació urgent. Ja no es tracta tan sols que molesti la nostra llengua (tan sols!), sinó que ara resulta que la riquesa dialectal fereix sensibilitats! I la culpa, és clar, és de la riquesa dialectal. Per riquesa. I per dialectal. Perquè van provocando i després, tal com va dir M. Rajoy citant les declaracions de qualsevol maltractador de manual, els obliguem a fer coses que no voldrien fer.
Doncs bé, jo faré cas al raonament d’una altra font de la cooperativa, o la mateixa, quan deia que, si bé tenen en compte ‘la tempesta a les xarxes socials’, miren sobretot l’opinió dels seus clients, ‘perquè una cosa és la virtualitat i una altra la realitat’. I, per tant, com a clienta experta en cheque-creces, i mentre continuo esperant resposta a la meva reclamació, la faig també realitat quantificable i exploro altres llocs on comprar sense que m’ofenguin.
PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 19/02/2018
Els comentaris estan tancats.