Amb els fets del 23 de setembre, amb el desplegament armat i blindat i amb càmeres i tota la parafernàlia que reclama una bona orquestració, amb les detencions i les filtracions i la cridòria mediàtica i política (diguem-ne política per entendre’ns, però és tota una altra cosa) i militar, amb els nous empresonaments, l’Estat espanyol ha tornat a mostrar de què està fet, quin és el fang que li modela i unta els peus.
Perquè amb els seus aparells i els seus mantinguts i mantenidors, amb els seus Villarejos i els seus Galindos, amb els seus Amedos, els seus Creix i els seus González Pachecos (el torturador condecorat amb la medalla al mèrit policíac, més conegut per l’àlies: Billy el Niño), l’Estat espanyol no ha fet sinó exercir una sistemàtica i definitòria violència demofòbica.
És, al capdavall, i aquí no emprem qualificatiu sinó descripció històrica, especialista en guerra bruta i clavegueres. El repàs haurà de ser per força succint, si no és que volem convertir aquest article breu en mera citació i llista de malvestats (mera, no: esgarrifosa), però podem dir Cas Scala, per exemple. O podem dir GAL. O Batallón Vasco Español. Intxaurrondo. La Garzonada del 1992. Així és com s’ha fet i mantingut espanya.
Així.
Ara que el marc europeu la constreny i mig controla (sort en tenim, d’Europa, deixeu-m’ho dir pel broc gros i sense oblidar totes les seves mancances, incompetències, interessos i silencis; sort en tenim), ara, en aquesta seva desesperada fugida cap endavant, en comptes de provar aviam què passa si es respecten les resolucions parlamentàries, la veu de la gent expressada a les urnes, en comptes de fer com fan les democràcies consolidades i optar pel diàleg i la política, tan sols practica les coses que sap fer i que la defineixen: colpejar les àvies, amenaçar amb escopetes infants nus.
El Primer d’Octubre es van fer visibles, clarament i en contrast directe inoblidable, les dues visions que es confronten en aquesta història: d’una banda, les urnes, el poble exercint solidàriament la sobirania, apoderament, emocions i somriures; de l’altra, les botes, les porres, els cops, els vots confiscats.
O l’urna o la porra, vet-ho aquí.
Espanya es mou com peix a l’aigua llotosa en la construcció i en la pràctica de les seves històries de violència. Espanya és la llei mordassa, la persecució de la llibertat d’expressió i de manifestació, és la brutícia estructural que es nega a fer llum sobre la relació de la seva policia amb l’imam assassí del 17A, és allò que van anomenar operación Cataluña de l’època del ministre espanyol Fernández Díaz, amb les intoxicacions i les filtracions i les proves falses i les amenaces i la merda orquestrada per intentar de frenar el nostre procés independentista. Espanya és empresonar la presidenta d’un parlament precisament per això, per fer de presidenta d’un parlament. Espanya és tenir diputats i activistes cívics i culturals tancats a la presó. Obligar a l’exili els cantants que canten, els polítics que fan política, el president que duu a terme el mandat popular.
Espanya és també aquesta cridòria que prova de rebaixar, de denigrar el Parlament, la bullanga de baixa estofa que conscientment se suma a la campanya d’agitació i criminalització i que ara, coincidint amb la ràtzia del 23 de setembre, s’ha tornat a encendre (el respecte al parlamentarisme, el fet d’entendre que és expressió de la sobirania popular, que els governs i les lleis emanen dels parlaments és, per cert, pilar bàsic de la democràcia).
Espanya és, i aquests dies ho ha tornat a posar en pràctica, la vulneració sistemàtica de les garanties processals. Dret a la informació. A la presumpció d’innocència. Tan bàsic tot. L’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona ja ha avisat, dos dies després de la ràtzia, de “situacions alarmants pel que fa als drets dels detinguts” (incomunicació, declaracions que duren set i vuit hores, restricció de l’assistència lletrada…).
Pedro Sánchez, el fallit president d’un Estat espanyol en crisi, el secretari general del PSOE de Vera i Roldán i Barrionuevo, podria aprofitar que torna a estar en campanya electoral per respectar d’una vegada i públicament la presumpció d’innocència, per explicitar la necessària protecció del parlamentarisme, per garantir el dret al vot.
En fi, aquestes coses bàsiques que determinen la democràcia. Les que Catalunya defensa.
PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 30/09/2019
Els comentaris estan tancats.