Vine al sud!

Des del País Valencià s’ha d’entendre que el principal soci comercial és una sòcia, i es diu Catalunya. I des de Catalunya s’ha de deixar de tenir aquest prejudici de la no-intervenció que ens ha fet tant de mal.

Cadenes redacta amb to planer i col·loquial, passa de l’anècdota personal a la reflexió històrica o la presa de partit cívica, amb una expressió fresca que fa ben properes les explicacions.

Aprofita l’ofici periodístic, alliberat de neutralitats asèptiques, perquè vol incitar directament els lectors i fer ‘escrits amb intenció de picar la curiositat o l’amor propi o el que sigui: el que sigui però que vinguin. Un cop aquí, a l’Horta, la Marina o el Vinalopó, a fer via pròpia’.

Però a qui s’adreça l’autora d’aquesta crida? ‘D’entrada a principatins. Però no només. De fet, ara que ha començat a rodar vaig capint també que el desconeixement del sud és general: de Barcelona respecte de València però també de València respecte d’Alacant’. I què en podem traure els naturals del País Valencià? Doncs cascú és cascú, diu la saviesa popular. Però si no ens conformem amb la dissolució, podem provar a reconéixer-nos en un espill diferent al de tòpics i sobreentesos de costum. El propiciat per la biografia de Cadenes: ‘M’he plantejat aquest llibre des d’una doble mirada. La barcelonina amb arrels gironines, i tot el que això implica de tarannà no gaire donat a l’expansió, que sóc. I la que em dóna, per circumstàncies boniques de la vida, viure a València ciutat ja fa uns quants anys’.

…o l’emoció del Misteri d’Elx: dins la basílica xafogosa d’agost, escoltant el català sostingut pels segles que canta la gent del poble, vaig comprendre de cop moltes coses d’aquest país que fins aleshores no havia pogut desxifrar.