Reconec que aquesta vegada m’ha agafat absolutament desprevinguda. I això que ja hi ha prou indicis a l’aire que apunten per quin pedregar pot ser que ens pretenguin dur el carro en els anys que han de venir: que si ampliació de l’aeroport del Prat, que si festival de missespanya (amb desfilada de trajes regionales inclosa, que no m’ho invento!), que si Jocs Olímpics d’hivern del bracet amb l’Aragó (perquè no importa si el 2030 hi haurà neu o no n’hi haurà, ni qui pagarà els canapès i a costa de què: importa planificar que continuarem tancats a Espanya), que si naps i que si cols i que si alguna altra crucífera que m’hagi passat per alt. El fet és que, amb tot, quan, no sé on, algú va comentar que Barcelona seria la seu de la Copa Amèrica, no m’ho vaig creure: i què més, no en voldria saber d’altra, hahahahaha, quines coses de dir.
Sentir “Copa Amèrica” i pensar en Xavi Castillo caracteritzat per a l’esquetx de “la regata de Rita” és tot u. Caracteritzat (la perruca, el vestit roig, el collar de perles) i posant-hi aquella veu de God-
zilla per a bramar “Mi copaaaaaaa” i abraçar-la amb tot el cos i beure-se-la després. Sort en tenim, de l’humor teatral, que ens retrata la realitat i ens ajuda a recordar que allò, aquell festival al·lucinat de bigotis i ferraris descapotables i el papa de Roma i la “pastuqui para todos” que arribava amb barca de vela, sí que va passar, que no ens ho inventem, que el cervell potser ens fa coses però no tant.
Val a dir que, al costat de la veraç caricatura (que és record i també avís), hi ha, i això sí que fa mal, el retorn a la memòria de la veueta aquella, de la boqueta de pinyó i el nyeu-nyeu que en sortia, del gest i la mirada flonja i el tot de Francisco Camps. El dels vestits. El del PP. Perquè llegint això que diuen ara (sempre ho diuen abans, i ho celebren, i els titulars els ho donen per bo: quin avorriment, passat el temps, mirar de contrastar on deu ser el mannà que s’anunciava, no?), això dels “mil milions d’euros que es generaran al llarg del país” (i qui en diu mil en diu dos mil, que no vindrà de dir), els representants de l’Ajuntament de Barcelona i de l’autonomia de Catalunya fan exactament el mateix, i provant de vendre exactament la mateixa borumballa, que ja van practicar, anys enrere, Francisco Camps i Rita Barberà.
Exactament la mateixa.
“Creació de treball, inversions, infraestructures, innovació, i elevació dels nivells de benestar i de prosperitat”, va dir en el seu moment Camps que ens duria la Copa Amèrica, bo i desplegant pràcticament tot el mostrari de tòpics que cal argüir abans d’oferir als especuladors privats la bicoca dels milions públics. Perquè facin les seves regates elitistes i les seves festetes en els seus decorats efímers que tothora els repeteixin que són VIP i els recordin que tindran tracte “exclusiu” (és a dir, que exclou tota altra persona o cosa). Que d’això va la maniobra.
Hi ha un club de iots que té la copa i els clubs de iots que li la volen prendre. Qui la té escull la ciutat per a la regata següent (l’escull si n’hi ha que es postulin a subhasta, s’entén, i que acceptin pagar d’entrada trenta o quaranta milions d’euros en concepte de drets de marca i quaranta o cinquanta milions més per a despeses d’organització). Fan primer l’eliminatòria entre els aspirants i en diuen Copa Louis Vuitton (la marca de les bosses que a Rita Barberà li regalaven perquè sí). I després competeixen defensor de la copa i aspirant a la copa. Mentre tot això passa, porten la prosperitat al món, creen felicitat, sostenibilitat i llocs de treball, i posen al mapa internacional les ciutats que els paguen la festa (Auckland i Hamilton n’han estat les darreres i a tot arreu se’n parla encara).
Més trist, però, que la borumballa concreta del festival dels iots (a València, a tot això, en continuem pagant la broma, és a dir, els deutes que va deixar la cosa el 2007 i el 2010), és la tendència que mostra, la davallada: una greu evidència de falta de projecte per a Barcelona (i per a Catalunya), de projecte real i més enllà de la retòrica. I aquesta falta de projecte per a la ciutat i per a la gent que hi viu es mira de suplir amb el recurs a les serpentines i els paperets. Tal com va fer el PP a València. Molt progressista i molt innovador i molt de tot, sí, copiar la casposa política de “grans esdeveniments” de la dreta espanyola. Aquella vella trinxamenta social.
A la presentació del sarau, el portaveu de l’equip que escollia seu, Emirates New Zealand, va dir, com si a Barcelona li calgués el seu sabó de pa sucat amb oli, que “la ciutat és increïble”. A mi també em costa de creure, sí.
PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 04/04/2022
Els comentaris estan tancats.