Quan aquest article es publiqui, ja no serà abril. Estrictament parlant, per tant, si seguíssim fil per randa la norma dels aniversaris, dels números rodons amb què intentem de mig ordenar-nos el món, ja no n’hauríem de parlar. Perquè ja no serà abril. L’abril de l’any 2023. L’abril que se’ns ha omplert de dents serrades i memòria.
I, amb tot, aquí el teniu: un grapat de frases arrenglerades tan sols per deixar escrit, per constatar, que aquí el teniu. Que aquí en teniu un altre. O, més ben dit, un entre tants. Encara que, allò que dèiem, estrictament parlant, no tocaria. Encara que tal. Perquè resulta que sempre toca. Des del primer dia fins al darrer. I l’endemà. I l’altre.
Des del primeríssim moment van decretar confusió i silenci. O, segurament, no els va caldre decretar-ho, perquè ja actuen d’ofici: policies, guardiacivils, fiscals, jutges, etcètera fan la feina arrenglerats on correspon sense que els calguin instruccions. I sí, “ells” (que escrit així entre cometes directament remet a l’accepció fusteriana, la que es condensa en epítets aclaridors: “la ultradreta impertèrrita”, els “residus de la dictadura”, “la classe dominant agenollada”, les “rèmores provincianes i genuflexes, folkloritzants i castellanitzants”), “ells”, deia, van pretendre condemnar els fets a l’oblit. Condemnar-nos a l’oblit. Perquè negar els fets, negar-nos els referents és fer-nos viure en un magma informe i deixatat dins del qual no es pugui construir res.
I a això es dediquen.
Però no se’n surten.
Al Guillem Agulló i Salvador, que era de Burjassot, esportista, antifeixista, independentista, el van assassinar l’11 d’abril de 1993, quan tenia divuit anys. Un grupuscle nazi-feixistoide, ho va fer. Però aquella nit, a Montanejos, no van tancar els assassins sinó els amics i les amigues del Guillem. Aquesta mesquina declaració de principis. I tot això, que van pretendre negar i esborrar del temps i la memòria, avui, passats trenta anys, ho sap tantíssima gent que pensar-hi esborrona.
El cas Guillem Agulló és una història crua d’impunitats i un retrat encara més cru de l’estat que les sustenta, sí. Però és, sobretot, a l’altra banda, una història de resiliència. De resistència al trencament després del xoc, de recuperació, d’enfortiment.
I és interessant d’analitzar el procés interessantíssim que ha viscut aquest país (tot el país, però especialment el sud del país) del 1993 ençà. L’assassinat de Guillem Agulló va marcar un clar punt i a part en la guerra bruta sostinguda de baixa intensitat amb la qual es va violentar la societat valenciana. Va ser un xoc, sí. I, també sí, va ser la causa d’una clara presa de consciència política generacional. Un dir ja n’hi ha prou i som Guillems. Perquè durant trenta anys, en un procés d’intensitat creixent, aquest país no ha deixat de dir Guillem Agulló. Quan pretenien que calla, quan prescrivien que quiets… Guillem Agulló. Guillem en una pintada a la paret, Guillem en un cartell enganxat a l’institut, Guillem en un poema i fet cançó, Guillem a les manifestacions, als llibres, al cinema. Als noms dels xiquets que han nascut després.
I que pot semblar una història petita, aquesta, però que no ho és.
PUBLICAT AL NÚM. 2029 DEL SETMANARI EL TEMPS – 01/05/2023
Els comentaris estan tancats.