Hi ha llibres importants i aquest n’és un. Ho escric així, d’entrada i de cara a barraca, com a síntesi de tot, perquè voldria que el llegíssiu. Tan senzill com això. El títol ja ens dóna alguna pista sobre el fons, i sobre la volença poètica de l’autor que després salpebra el text per oferir-hi sorpreses i volada. La il·lustració de la coberta, de Pep Boatella, ens avisa, però, que el contingut és dur: encastades al fons roent d’una torxa olímpica, les siluetes de dos guardiacivils que s’emporten un detingut. D’això parla En encesa espera (Tigre de Paper), de la ràtzia de l’any 1992 contra l’independentisme català.

D’això i de més coses.

L’ha escrit Benet Salellas, que és advocat. L’ha escrit com un impuls i una necessitat d’alçar acta dels fets i de les lliçons que contenen. Perquè es conegui la història i perquè ens serveixi ara i demà. Diria que per ganes de justícia, també. I com un homenatge al seu pare, Sebastià Salellas, advocat compromès en tantes causes. Així comença a descabdellar el fil, de fet: quan prepara el trasllat de despatx i troba, al fons d’un armari rere la taula de treball del pare, cinc arxivadors plens de papers amb un mot escrit al llom: “independentistes”.

I decideix que en farà un llibre.

Amb els documents, i sumant-hi converses amb els represaliats, reflexions pròpies, digressions pertinents, ordenant els fets (temes, espais, cronologia), anotant els noms (els dels botxins i els dels col·laboradors necessaris, també), Salellas basteix un assaig sòlid que parla de la història i de l’ara mateix. De l’ara mateixíssim.

Perquè inventaria, sí, aquesta necessitat primera que es coneguin els fets, que no caiguin en l’oblit, que ens formin part de la memòria col·lectiva: ja en fa més de trenta anys, de l’anomenada Operació Garzón, aquella ràtzia olímpica que va causar desenes de detencions d’independentistes, i de les tortures, els judicis, les campanyes de denúncia i solidaritat, i són coses que s’han de conèixer, que s’han de recordar.

D’això se’n diu, també, acumular capital polític. Per no haver de començar, cada vegada, de cap i de nou. I per enfortir-nos, igualment.

Hi ha passatges, ho reconec, en què llegir costa. No fa concessions, en Salellas, quan escriu, i ens encara directament a la brutalitat de la tortura, als cops i la por i l’asfíxia de la bossa de plàstic que s’arrapa a la cara. Llegir costa, però s’ha de fer. No és pas el centre del text, la descripció de les tortures, però hi ha de ser. Hem de saber de què parlem quan diem tortura. Hem de comprendre que no és un terme emprat frívolament. Hem d’entendre com i per què esdevé una pràctica institucionalitzada. I amb quina finalitat l’ha feta servir i la fa servir l’estat espanyol: per trencar un moviment polític. És un càstig i un escampar la por. Als torturadors (i aquí hi entren tant els autors materials com els instigadors o els encobridors) no els importen ni els fets ni la veritat: la finalitat de la tortura és aconseguir autoinculpacions (que el procés judicial acceptarà com a vàlides, tal com es feia en temps de la Inquisició) i noves incriminacions que generaran més detencions (els noms que els guardiacivils van repetint i repetint i repetint fins que la víctima de tortura, finalment, els diu, els crida, els plora que sí). I així s’estén el terror i es paralitza o trenca un moviment polític. És un càstig general.

Que no parlem de simple dolenteria humana, aquí, de la crueltat o el sadisme que es puguin atribuir a aquest individu o aquell altre: Salellas ens mostra, un fet darrere d’un altre i del següent, fins a quin punt tot plegat és estructural, constitutiu, fins i tot, de l’estat espanyol, d’aquesta llosa de la qual és peremptori que ens aconseguim alliberar.

He dit que hi ha trossos que costen de llegir, i és cert. N’hi ha que t’eixamplen els pulmons, que emocionen, que et fan sentir persona. I això també és tota una lliçó. Coses que han passat, coses que hem fet: la resposta, l’abraçada, la solidaritat: aquesta xarxa humana que té tantes i tan diverses expressions i que es va trenant amb digníssima naturalitat i fortalesa des del primer moment. Xerrades, concerts, pancartes, tantíssim com es va fer. Les denúncies de tortures fins a Estrasburg. Tot. El gest de la veïna de l’Ester. Havien detingut el Ramon López en la segona onada d’aquella sinistra garzonada. La seva companya, l’Ester, en saber-ho, havia fet cap a casa, corrents, per avisar els pares que no s’espantessin si hi arribaven els uniformats. Però en entrar al seu carrer ja va trobar els guardiacivils envoltant el portal. No podia girar cua sense cridar l’atenció. No sabia com reaccionar. En aquells segons se li va fer de nit. Però l’havia vista una veïna, que de seguida la va anar a trobar, que la va encalçar, que la va agafar del braç, que la va estirar cap a un altre portal tot dient en veu ben alta i amb naturalitat que ai, ja era hora que arribessis, que tothom t’espera per a sopar!

Capital polític és conèixer els mecanismes, el sinistre sistema que empra l’estat espanyol per intentar mantenir la dominació, que no ens agafi per sorpresa a cada embat. Capital polític és, també, ser conscients de la força que tenim per poder-nos-en deslliurar.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 28/02/2024

Els comentaris estan tancats.