Es diu Jasonia glutinosa. O te de roca. Te de muntanya. Te roquer. Fa petites flors compostes, i afirmen els experts que són “ligulades, hermafrodites i tubuloses”, petites i de forma acarxofada, amb la tofa esperrucada al cim, groga. És una planta de tacte enganxifós, que creix, caparruda, a les esquerdes calcàries i que no crida especialment l’atenció, ni pel color ni per la forma. Ni és exuberant ni especialment bella, tampoc. La fama li ve del bé que fa. La fama i l’estima. Perquè des de temps immemorials s’ha fet servir, en infusions o en cataplasmes segons el cas, com a digestiu i contra el dolor abdominal, com a antisèptic i antiinflamatori. Que fa venir la gana, que allunya el dolor menstrual, que controla l’acidesa d’estómac. Una petita joia aferrada al roquissar.
Vicent Navarro és un dels activistes de la plataforma Salvem les Moles. Bigoti i cabells blancs, parla tranquil, una cosa després de l’altra, en un vídeo que ha fet la Intersindical per explicar què hi passa, a Paterna, a la comarca de l’Horta, què hi volen i què no volen que s’hi faci de cap manera. I conta Navarro que, temps enrere, una regidora de l’Ajuntament deia que “Paterna no té camp ni té platja, però tindrem un dels polígons més grans d’Europa”. I que allò, aquella cosa tan de perifèria que no s’estima, aquell automenyspreu, el va encendre: que què vol dir, que com que no té? Paterna té te de roca, senyora. Una planta que no es cria en el ciment. Té te de roca i això implica camp, muntanya. Que no és horta, que és secà, i que ja n’hi ha prou de deixar-lo sempre de banda. I va decidir defensar aquell tros de terra, les oliveres, les carrasques. Pins, pebrella, barraques de pastor, trinxeres de la guerra.
I diu la veu en off: “Vicent Navarro és, probablement, una de les persones que millor coneix les Moles de Paterna, un paratge natural equivalent a quatre-cents cinquanta camps de futbol, que constitueix l’últim pulmó verd de l’àrea metropolitana de València i que no obstant això es troba en perill de ser arrasat”.
El “polígon” que volia aquella regidora ha esdevingut ara una cosa que anomenen “Intu Mediterráneo”. Una cosa. Perquè costa de trobar qualificatiu per a la baluerna que hi pretenen construir, a les Moles: macrocentre comercial, en diuen. El més gran d’Europa, no caldria sinó. I potser, encara que mai se sap, també el més imbècil. Perquè, aquests plans megalomaníacs que plantifica el capitalisme d’amiguets, el de tu requalifica que jo construiré la monyonya i ens n’omplirem les butxaques i adeu, inclouen per a Paterna, atenció, patinatge sobre gel, llac artificial per fer-hi surf i, sí, ho llegiu bé, pistes d’esquí. D’esquí.
D’esquí.
(Per cert, i encara que sembli impossible, una broma pesada, el distòpic plantejament d’un conte de George Saunders, això de l’esquí i la neu artificial a València no és pas la primera vegada que se’ls acut: ja ho van plantejar a les acaballes de l’època del bunga-bunga immobiliari. Ara hi tornen.)
El cas és que, al final del govern autonòmic del PP, el de Fabra, van convertir l’indret en zona d’actuació territorial estratègica (ATE). I això els permetia la maniobra de l’esquí. El ciment que ho ha de cobrir tot per posar-hi neu a sobre, palmeretes esllanguides, música ambiental. Impermeabilitzar el sòl, impedir la recàrrega dels aqüífers, provocar escorrenties d’aigua, carregar-se la biodiversitat. Portar-hi cotxes i cotxes i cotxes. Difícilment en serien tants com diuen (vint-i-cinc milions de visitants! A l’hora de les previsions mai no s’estan de res), però, de ser, en serien massa.
Hi va haver canvi de govern, i la Conselleria de Medi Ambient va emetre, l’any 2016, un informe desfavorable, i el mastodòntic projecte es va aturar. La promotora ho va recórrer. I, ara fa poc, una sentència li ha donat parcialment la raó: que la declaració com a ATE passa per davant dels informes mediambientals, i que endavant amb les pistes d’esquí.
“No es pot consentir que una empresa britànica amb seu en un paradís fiscal li diga a la Generalitat Valenciana que no té competències per a gestionar el seu territori ni per a dir si una cosa és sostenible o no. Això és intolerable i s’ha de recórrer”, raona José Ordóñez, de Salvem les Moles. I rebla encara: “S’ha de recórrer i es pot guanyar. Segur”.
Salvem, una altra vegada, per tant. I tantes com calgui. Igual com es va fer al Saler (per al poble) o a la platja de Castell (quant de menyspreu, abans no se li’n va reconèixer la vàlua) o al Botànic (sense les tres tristes torres, i semblava impossible) o al Cabanyal (que ja estava sentenciat, deien). No sempre es guanya, o no encara, però sovint, sí: l’antic llit del Túria havia de convertir-se en un escalèxtric i avui és pulmó i orgull de la ciutat de València. Precisament per això: perquè la gent el va defensar.
Salvem les Moles, sí. Salvem-nos.
(La fotografia d’aquesta entrada és d’Isidre Blanc)
PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 20/01/2020
Els comentaris estan tancats.