Hi ha vegades en què no fa ganes ni d’argumentar. Que ho sabem massa, què és i què significa que el PP (ara amb l’esperó i l’excusa del Vox que li ha sortit com a excrescència) ens ocupi les institucions, i que en què ajuda anar-ne repetint les barrabassades. Però també penso, alhora i contradictòriament (ah, les meves contradiccions són les meves esperances, com deia tan oportunament l’aforisme de Joan Fuster), que potser seria pertinent que algú en fes inventari, una llista eixuta de disbarats, un registre exhaustiu de cadascuna de les mesures trinxadores que duen a terme, d’aquesta obsessió per desfer i desfer i desfer (la llengua, els teatres, els carrils-bici, els llibres, l’albufera, els versos, els boscos, els hospitals públics, les universitats públiques, les escoles públiques) i estiregonyar-ho després per provar de reduir-ho a la seva imatge i condició (omplir de nou els carrers de cotxes i de fums i de soroll, la tortura d’animals presa com a bandera i diversió, que la guàrdia civil torni a Expojove).

Fer una llista amb els enunciats, només, un darrere de l’altre perquè s’atorguin mútuament dimensió.

Que després, si ho volem, també podem desgranar raonaments i exposar amb ells per què és tot plegat tan perniciós. Però que d’entrada hi hagi la llista. I que ella sola ja pugui alçar la llebre i l’esgarrifança i fins i tot la indignació. I que ens ofereixi, també, ves, la possibilitat de descansar d’explicacions. Que sí, que sempre fa falta, i que repetir-ho tantes vegades com calgui i una altra per torna, però que hi ha moments en què se t’inflen els ganglis i que dius mira, tu, un fet i un altre i un altre i cadascú que en tregui conclusions.

I això és el que vull fer avui, per tant. De la llista que no para de créixer, n’exposaré dues mostres, només, dues de les darreres. Que potser ja n’han perpetrat una altra, ara mentre escric, però que aquestes dues em sembla que donen prou justament la mesura d’això que cometen, aquest sistemàtic capolament extractiu. Volia fer l’article sobre la primera, però quan he llegit la segona m’ha semblat que fins i tot la superava. No he aconseguit d’escollir-ne una. I d’aquí el títol doble de la cosa, per tant. I aquesta idea d’ara de fer-ne tan sols l’exposició, de provar d’enunciar-les al més asèpticament possible, sense adjectius, sense exclamacions, per demanar-vos, al final, per quina de les dues us hauríeu decidit vosaltres, quina penseu que és la més nociva.

La primera, la ludopatia. L’any 2020, durant el govern del Botànic, es va aprovar una llei valenciana del joc i de prevenció de la ludopatia. Aquesta llei estableix, entre més qüestions, que hi hagi una distància mínima de 500 metres entre casa d’apostes i casa d’apostes, que les màquines escurabutxaques es puguin engegar i apagar a distància (un comandament similar als que funcionen per a les màquines de tabac) per tal d’evitar que hi tinguin accés els menors d’edat, i, sobretot, que no hi pugui haver establiments d’aquesta mena a menys de 850 metres d’una escola o institut. Ara, PP i Vox han presentat conjuntament dues esmenes a aquella llei i hi suprimeixen o hi redueixen les proteccions: amb aquestes esmenes, es reactiva la concessió de noves llicències als anomenats “salons recreatius”, ja no caldrà que bingos i altres estiguin separats per aquells 500 metres entre si, i locals d’apostes i sales de joc podran renovar llicències encara que siguin a menys de 850 metres d’una escola. La confederació d’AMPA va demanar que es retiressin les esmenes i que es mantinguessin els 850 metres de distància de les escoles i instituts dels seus fills perquè tenir a prop aquests establiments “fa augmentar les addiccions al joc entre la població més vulnerable”. La patronal del sector dels jocs d’atzar i les apostes va expressar la seva satisfacció per les mesures.

La segona, allò de les altes mèdiques. Copio el titular que vaig haver de llegir tres vegades per comprovar que ho havia entès bé i que no era cap paròdia o innocentada fora de dia: “Sanitat millorarà el sou dels metges que donin més altes i no dilatin l’hospitalització”. La Conselleria de Sanitat del govern de Mazón, vol dir. La conselleria que afirma que augmenta la partida per a les pagues anuals de productivitat, i que dins dels criteris de la cosa, és a dir, per tal d’establir quins metges mereixen incentius econòmics, hi ha això: el nombre d’altes. Com més altes, més diners.

I estava a punt d’acabar l’article i de mossegar-me la llengua i de contenir l’allau d’adjectius que me’l podrien colgar sota el seu pes (perquè havia dit que asèpsia i etcètera per tal que cadascú escollís sense condicionants, i ho volia mantenir), quan, hores després de publicada la notícia (en un diari del règim, val a dir), la conselleria emetia un comunicat per dir que retira això de les altes mèdiques com a paràmetre d’avaluació per als incentius.

Suposo que ells mateixos han assenyalat quina era, d’entre les mesures funestes, la pitjor.

Fins ara.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 13/12/2023

Els comentaris estan tancats.