Igual com hi va haver un temps en què la paraula màgica, era progrés, i qui gosaria mai posar-s’hi de cul o, encara pitjor, anar-li a la contra, alumini brillant contra fusta vella, hotels de nyigui-nyogui repintats i arran de mar fent-hi pantalla, urbanitzacions arrapades com pugó blanc a les muntanyes i el benefici que creix com sempre en proporció inversa als escrúpols de qui el rep, igual com hem viscut unes quantes (i a quina més sinistra) onades del bunga-bunga del totxo, ara els mateixos mals (terra trinxada, economia de simple especulació, misèria moral) sembla que han trobat un nou filó per a les seves àvides butxaques i un nou mot-estendard que disfressi la maniobra en positiu: energies renovables.
És una necessitat i un bé per al planeta i s’han de substituir el petroli i les nuclears i no generen residus i es respecta el medi ambient i tot un bell etcètera d’enunciats fantàstics amb els quals, sobre el paper i així en general, és fàcil d’estar-hi d’acord. I hi ha les obligacions amb la transició energètica, a més a més, i el temps fuig i el més calent és a l’aigüera. Endavant les atxes, no?
No?
Però resulta que la qüestió és, sempre, mirar aviam què passa quan l’abstracció es transforma en realitat, en projecte concret, quan les belles paraules (ecomolins, naturimpuls, electrosol, energiverd… les combinacions no són infinites però n’hi ha un fum) esdevenen camps erms coberts d’hectàrees de metall, immensos aerogeneradors arrenglerats i clavats com punxes blanques al perfil de les muntanyes.
Perquè d’això es tracta, novament, i per això s’alcen, ça i enllà, des de l’Ebre a Fontanars dels Alforins (no puc escriure-ho ni pronunciar-ho sense deixar constància que és el poble amb el nom més bonic del país; queda dit), les veus d’alarma i de protesta. Perquè no es tracta de posar plaques solats als terrats de casa, tampoc de trobar-los ubicacions enginyoses i pràctiques que no agredeixin la terra ni el paisatge que també és ella (bo i seguint el traçat de les autopistes com fan a Corea del Sud, per exemple), no: tal com es planteja la cosa, parlem de milers i milers d’hectàrees convertides en immensos i estèrils camps metàl·lics. Perquè els grans inversors de sempre (els conglomerats que creixen i es reprodueixen a l’empara de les concessions i les maniobres de l’estat) ja tenen preparats els seus projectes de macroconcentracions de plaques (electroverd, renovasol, helionet…), i no cerquen precisament polígons ni espais ja dedicats a indústries o habitatges, sinó, ves per on, el més barat i sempre llaminer sòl rural.
El mateix que ja van assaltar i trinxar i asfaltar a cop de requalificacions per a la totxana.
I és que aquí, ja hi tornem a ser, no es tracta de trobar les opcions més racionals i amb menys afectació ambiental (aquesta n’és una altra, per cert: la perspectiva de farcir el país d’immensos sequerals reescalfats, erosionats, desèrtics que anomenaran, amb aquella impudícia i la pràctica nefanda de torçar-nos els mots, «horts solars»), de fomentar l’autoconsum (anatema!, s’exclamen les velles hidroelèctriques!), de consensuar instal·lacions de mida mitjana a prop dels llocs on l’energia s’ha de consumir, no, sinó de trobar-li noves formes al vell conegut i sempre sinistre «pelotazo», és a dir, a l’enriquiment ràpid dels saquejadors mitjançant l’amiguisme i l’especulació.
La maniobra, a més a més, compta amb això que perpetren sempre aquests oligopolis i que és aprofitar-se de les zones amb menys població bo i pensant-se potser que la protesta serà menor o que ja els anirà bé la promesa dels ingressos immediats o que a qui li importa què hi passi. «Si és tan positiu i ecològic i tan de tot», comentava fa un temps una d’aquelles dones agusades i ferrenyes que configuren el Priorat, «per què no encasten el coi de molins a l’Empordà? O és que aquell paisatge sí que s’ha de preservar?»
Una pausa.
«Aquell sí?».
I és això: que abans s’alçava cínicament la bandera del progrés que no es pot aturar i que ara s’hi ha afegit l’ham de l’energia renovable, però que sempre anem a petar a la mateixa brutícia espoliadora, a la mateixa pràctica destructora que la perversió dels mots no ens hauria d’encobrir.
Aquest cop, però, potser encara podrem reaccionar a temps. I fer, d’una punyetera vegada, les coses d’una altra manera.
PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 12/04/2021
Els comentaris estan tancats.