És la data en què commemorem l’entrada de Jaume I a la ciutat de València i, per tant, simbòlicament, el naixement d’allò que actualment anomenem País Valencià. És quan Elbonreienjaume, aquest sintagma màgic que la cultura popular pronuncia com si fos un sol mot, va fer aquell gest tan teatral i tan políticament efectiu que va retratar en crònica i que pràcticament sabem recitar de memòria: ‘I, quan veiérem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem, i ens giràrem cap a orient i ploràrem dels nostres ulls, i besàrem la terra.’

L’any passat, la policia espanyola va permetre que grupuscles de l’extrema dreta espanyolista (i perdoneu-me tanta redundància) ocupessin la plaça de Sant Agustí de València, just el punt des d’on tradicionalment engega la manifestació reivindicativa de la vesprada, la que tenia permisos i autoritzacions o comsediguin ara. Així doncs, la gent que hi havia anat va haver de suportar la violència verbal i física dels coneguts feixistoides. Amb la també coneguda passivitat policíaca.

La manifestació es va fer, malgrat tot. Amb aquella voluntat de perseverar i de no permetre que els bàrbars determinin el camí. La manifestació es va fer i això és el que compta. Però també és cert que en va quedar un regust estrany.

Les bandes espanyolistes, com que no saben fer res que no sigui mirar de rebentar, enguany hi volen tornar. Juguen amb la impunitat que la pràctica els demostra que tenen, i amb el res a perdre de qui res no pretén construir. Han amenaçat de totes les maneres possibles d’impedir la manifestació. I han trobat, en el nou delegat del govern espanyol, que ara ja no és del PP sinó del PSOE, un aliat estratègic.

De formes diferents. D’idèntic fons i resultat.

Perquè aquest home, Juan Carlos Fulgencio, en comptes d’actuar com se sol fer, per exemple, el Primer de Maig, que es canvien recorreguts sense més problemes per evitar que coincideixin en l’espai manifestacions de tarannàs diversos (en aquest altre cas, simplement diversos, sense que hi hagi caràcter rebentaire), en comptes d’actuar com si li importés la seguretat de les persones i la lliure expressió sense amenaces, ha fet exactament el contrari: ha permès que la manifestació que anualment convoca la Comissió 9 d’Octubre (formada per entitats, partits i sindicats, des d’Escola Valenciana a Acció Cultural del País Valencià, CCOO-PV, Intersindical Valenciana, Podem, Bloc, ERPV o la Societat Coral El Micalet) quedi envoltada de la cridòria de la sopa de lletres que la ultradreta ha preparat per a l’ocasió.

La manifestació de la Comissió 9 d’Octubre sortirà, com és tradició, de la plaça de Sant Agustí. A les 18.30.

La qüestió, però, és que Fulgencio ha permès que els ultres es concentrin el mateix dia al mateix lloc i pràcticament a la mateixa hora: a les 17.00, una suposada manifestació dels seguidors de la violència grupuscular del GAV (que ara s’han fet una etiqueta d’aires LGTB); a les 18.00, una altra d’uns autoanomenats Unió-Unió Valenciana, que són els mateixos que anaven a eleccions amb els Verdes-Ecopacifistas, els quals, al seu torn, ara s’han ajuntat amb un ens del secessionisme lingüístic anomenat Avant per demanar hora a les vuit. Els vells coneguts de l’ultra José Luis Roberto i la seva España 2000 diu que camparan per la zona tota la vesprada, des de les cinc, oficialment a la plaça de la Mare de Déu. I no sé si m’he deixat algú.

Sembla enrevessat però no ho és: la sopa de lletres aparenta una multitud que no hi ha i comparteix un objectiu idèntic: amenaçar la manifestació del Nou d’Octubre. Fer, d’entrada, que molta gent hi deixi d’anar i, de sortida, que la tranquil·la marxa colorista de dolçaines i torres humanes quedi marcada per l’agressivitat ultradretana.

Que aquesta tropa actuï així no és cap sorpresa. Que trobin l’aquiescència del PSOE pot ser més difícil d’explicar.

O no.

Perquè no hem de perdre de vista, en aquesta trista representació, els més prosaics, tàctics, curt-terministes interessos electoralistes. I és sota aquesta perspectiva, potser, que s’entén millor l’actuació del delegat Fulgencio: si és que la seva pretensió (seva: del seu partit) és identificar la manifestació del Nou d’Octubre amb una barreja confusa de crits i corredisses.  Són els ‘radicals’, que s’enfronten: aquesta és la imatge; el missatge.

No és cap secret que, amb les eleccions autonòmiques a tocar, els partits ja fa un cert temps que prenen posicions. Hi ha l’objectiu general (i factible) de renovar el govern del Botànic. Però també hi ha l’objectiu més concret d’aconseguir, dins del Botànic, una posició. D’aconseguir, o de mantenir, segons el cas, la presidència de la Generalitat.

I potser, qui sap, és una idea, mirar d’etiquetar Compromís, que continua en procés de creixement electoral, amb una imatge de conflicte i radicalitat (no pas en el sentit estricte, d’anar a l’arrel de les coses, la radicalitat, sinó en el sentit interessat, el que lliga el terme amb intransigència i bullanga) pot ser una jugada convenient per al PSPV-PSOE.

I d’aquí ve, potser també, la conjunció amb els darrers moviments de l’actual president de la Generalitat, i que ho és igualment d’aquest partit, Ximo Puig: l’exagerada gesticulació contra el president Quim Torra perquè no va assistir a la reunió empresarial per l’Arc Mediterrani (un xoc tan sols de cara a la galeria mediàtica però que el mostra, per a aquells a qui això pugui agradar, encarat ‘als catalans’); la vestimenta valencianista que lluu darrerament, alçant la bandera del finançament davant de ‘Madrid’ (així, entre cometes, ‘Madrid’: la part per no dir espanya), o assistint amb un ample somriure a la inauguració d’aquella exposició de l’Antoni Miró, o presentant, sense cap altre arbre del Botànic, els plans per a buidar les diputacions…

Vist així, podria semblar que el president Ximo Puig en va fent una de freda i una de calenta per representar-se en un ampli centre equidistant entre dues ‘radicalitats’. La del PP i Ciudadanos és clara. Potser és que li faltava construir una imatge per a ‘l’altra banda’. I conflictivitzar la vesprada del Nou d’Octubre li pot anar com anell al dit.

És una hipòtesi, només.

PUBLICAT A  VILAWEB – 03/10/2018

Els comentaris estan tancats.