“Vostè és un comunistoide”. “Però, senyor Pla, home, no!, el que passa és que vostè és excessivament conservador.” La darrera conferència que va pronunciar Joan Fuster, l’abril de 1992, a Bellreguard, va ser, precisament, per inaugurar una exposició sobre Josep Pla. I hi descriu aquest diàleg, part i descripció de la conversa que, des que es van trobar per primera vegada, mantenen els dos grandiosos homenots.
O des d’abans, ben mirat: ja es llegien, abans de poder-se saludar aquell dia de febrer de 1959 quan, tornant del golf Pèrsic cap a Palafrugell, Josep Pla va trobar natural l’escala a Sueca tan sols per poder conèixer Joan Fuster. El moment ens ha quedat mitificat en la narració que en fa el mateix Pla. Que les descripcions hi siguin, probablement, bastant inexactes (“com tantes coses de Josep Pla”, apuntava Fuster) no treu ni un gram de pes a aquell moment. De pes i de transcendència, per bé que la contemplació superficial de l’escena potser no ho mostrés. Parla Fuster, després de dir allò de la inexactitud: “Plovia. Això sí, segur: plovia. Anava dalt d’un taxi i per la finestreta va dir ‘Senyor Fuster, senyor Fuster! Anem a dinar!’ Dic, home, espere’s, que avise els pares. I això va ser: ens n’anàrem a dinar i vam començar una conversa que va durar molts anys”.
I d’aquí, d’aquesta dialèctica parteix, condensadament, impecablement, l’exposició que du per títol “Joan Fuster – Josep Pla: una conversa infinita”, que ha produït la Fundació Josep Pla, que ha comissariat Antoni Martí Monterde, que ha coordinat Francesc Montero i que ara, del bracet d’Acció Cultural, s’ha instal·lat a l’OctubreCCC de València. I sí: escric un article de propaganda. Perquè, si podeu, hi aneu. Perquè no us perdeu, tampoc, el catàleg que l’aplega i que la completa. Perquè és que la relació de dos personatges aparentment tan diferents, de generacions diferents, d’ideologies diferents, va ser un punt clau en la nostra història literària i extraliterària; de dos personatges de la dimensió que tenien Pla i Fuster i que, en trobar-se, es van reconèixer. En un cert sentiment antimetafísic, en la mirada irònica, en la pràctica escèptica, en el compromís de país.
En preparar l’homenot, escriu Pla a Fuster: “Vós sou un escriptor, un crític, un historiador. Però al meu entendre sou sobretot un polític i és en aquest sentit que hem de fer-vos el retrat, per treure’n la màxima eficàcia. El que vós no podeu dir, jo ho puc dir”. Pla es posa al servei de Fuster, troba que és una figura que cal projectar, i ho fa; Fuster li reconeix el fons i la forma. L’un escrivia a mà, l’altre a màquina. No era l’única diferència ni l’únic lligam entre tots dos personatges. A l’exposició han acarat, davant de l’espill, Palafrugell i Sueca, distància que és relació, una ampolla de JB i una de Johnnie Walker, una màquina d’escriure i una ploma amb fulls manuscrits, atapeïts en lletra de mosca. I els mots, en complement, incitació, en mútua determinació. “Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou”, va dir Fuster. Ni més ni menys.
PUBLICAT AL NÚM. 2023 DEL SETMANARI EL TEMPS – 20/03/2023
Els comentaris estan tancats.