Que no s’escriu amb lletres majúscules ni signes d’exclamació, aquesta història. Tampoc no és especialment fantàstica ni especialment emocionant. Cap especialment, ben mirat, no té. Tants milers, centenars de milers, milions de llimoners com hi ha o hi ha hagut al món, plantats, empeltats, podats, regats, adobats, ruixats amb potingues, recol·lectats, arrencats, deixats morir o fets llenya, un de més o de menys ja m’explicaràs quina importància té.

Cap ni una.

La de l’adjectiu, tan sols, possiblement, aquest “meu” que el singularitza i que li atorga qualitats excepcionals. No pas perquè sigui millor, ni més verd, ni més ufanós, ni més olorós, ni més fructífer, ni més res que tots els altres: perquè és el meu. És allò de la rosa que explicava el Petit Príncep. També el llimoner entendreix, de vegades, tan terrible com es veu, com es creu, ell, amb les seves punxes. Tan amo del corral i tan fràgil alhora.

Me’l va cagar el tió ara deu fer cinc o sis Nadals, esprimatxat i airós dins del seu test. El pare em va dir que era dels bons, de la coneguda variant que hom anomena “de tot l’any”, que el plantés de seguida, que el regués però no massa que s’enaiguaria, que el protegís del vent i del fred però que tampoc no l’enfarfegués, etcètera. I que trigaria un parell o tres d’anys encara, o quatre, a donar fruits.

De seguida es va ensenyorir de l’eixida de casa. I es va fer alt com un sant Pau. Les llimones van trigar, certament. La dona que en ven, al seu portal a peu de carrer (i taronges i cebes i faves i carxofes quan n’és temps), en va acabar fent mitja conyeta, del meu arbret tocacampanes: què, xiqueta, ja tens llimes o esperem un poquet més? Hi havia flors, intents d’alguna cosa, com una oliva que acaba per terra, res. Fins que una, la primera, una de sola, un any, va aguantar. No gosava collir-la. I va arribar a fer-se groga, preciosa, brillant i grossa que ja semblava un poncem. La dona de la paradeta va dir “Tooooca” i va passar a preguntar-me prou menys per ell. Com si ja fes marxa. Perquè ja en feia.

Ha tingut tota mena de plagues, cotxinilla, mosca blanca, aranya roja, una mica de minador i més cuques que no he sabut identificar. Per la cosa dels ocells i les abelles i les marietes i l’aspiració, després, d’assaborir les llimones sense restes de matràfegues, l’he anat tractant, branca per branca, amb el sofisticat sistema d’esclafar els paràsits i de netejar les fulles amb aigua i Fairy (ah, sempre el Fairy al costat dels catalans!).

Després de l’única llimona-poncem, ja en va arribar una tongada més extensa, i variada de mides i de tot. Enguany el meu llimoner va encarar la primavera carregat que feia goig de veure. Molt de goig. Algú em va dir que potser convenia treure-li pes. Perquè les llimones que quedessin creixessin millor… i per treure-li pes. Em va saber greu. Aquesta ximpleria. També l’hauria hagut de podar una mica. No vaig acabar de trobar el moment.

I un dia de juliol, de sobte, vaig sentir un rrrrxxxxxxacccccc…! estrany, horripilant. Em va costar entendre què havia passat. Fins i tot veient-ho, em va costar.

Era el llimoner.

Havia caigut.

No que s’hagués desarrelat: pitjor. Trencat. Pel tronc. Esqueixat. La ferida a un pam de terra.

No vaig saber reaccionar. Fa vergonya d’acceptar-ho i dir-ho però el cas és que per la pena i el sentiment de culpa o el que fos, vaig quedar paralitzada. Jo no anava ni endavant ni endarrere i el llimoner allà estès com una fatalitat. Per sort, però, no estava sola, i una veu va dir que vine i l’alçarem. I ho vam fer. Abans vam tallar branques per reduir el pes. Totes les llimones fora. Tantíssimes com n’hi havia. Una taula va servir de contrafort a la banda on es mantenia encara el lligam (estret, amb prou feines un parell de dits) entre les dues parts del tronc esberlat. Cordills per fer de vents amarrats a qualsevol banda i que tibessin també contra la inèrcia de la caiguda.

La nit va passar amb un ai al cor.

L’endemà vaig córrer a un viver i quan els vaig mostrar les fotografies de la ferida, van arrufar el nas amb el posat greu: que si vols ho intentes, però que segurament l’hauràs d’acabar d’arrencar i, si de cas, plantar-ne un altre.

Prou que ho sé, que aquest o un altre o milers com n’hi ha. Però és que no seran el meu. Me’n vaig endur una pasta cicatritzant, un bionutrient “per a les fases vegetatives crítiques”, una estaca per fer-li de crossa i el posat escèptic de l’encarregat mentre em donava un parell de consells per a podar-lo, també, si és el cas.

—Quan sigui el cas —el vaig corregir.

—Això.

L’havíem deixat pràcticament pelat. De seguida va començar a treure noves fulles. Tan de seguida i amb tantes ganes que gairebé se’n notava el moviment. I era una emoció tan gran que costa d’escriure.

Ara em sembla que ja és hora de retirar els suports provisionals i posar-li bé l’estaca al costat, pensar quan i com podar-lo per permetre-li reforçar el tronc i mantenir l’equilibri, no deixar mai més que s’ompli tantíssim de llimones. Celebrar que sigui viu i aprendre de les pífies. Perquè aquesta vegada vull fer-ho millor.

(El llimoner existeix, ben real i entossudit a continuar traginant saba amunt i avall; no sé si li agradaria gaire que el prenguéssim per una metàfora.)

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 22/11/2023

Els comentaris estan tancats.