Enviar a algú un per molts anys perquè n’ha fet vuitanta i saber que no li arribarà és un acte estrany. No que no li arribarà per la distància, de la naturalesa que sigui, que us pugui separar, sinó perquè aquests vuitanta que són fita i que només d’esmentar-la ja s’hauria de convertir en celebració han quedat coberts pel tel opac de l’Alzheimer. Més que estrany és trist. I, amb tot, no puc evitar d’escriure aquest article. Que potser també serà estrany, i trist, però que no ho voldria.

El 13 de gener, Pasqual Maragall, president de la Generalitat d’amunt, batlle de Barcelona, polític de cops de geni i d’heterodòxies i de contradiccions, va fer vuitanta anys. I no és que hagi de passar-ne l’elogi, ara, però sí. Sí. Ben mirat, sí. Des de la discrepància política, de vegades important (aquella dèria de provar de remodelar Espanya des de Barcelona, sobretot; la difuminació pràctica del país rere la capital; si comencéssim ara a fer llista de dissentiments, segurament no acabaríem), es pot també no només celebrar l’aniversari sinó reconèixer la vàlua, mirar de retre, fins i tot, cert homenatge. Una cosa (la dissonància) no treu l’altra (el  reconeixement).

Perquè hi ha la cultura, el respecte i el natural posar-la en valor que li era interès genuí i hi ha aquella heterodòxia que en va fer un personatge tan interessant; tan lluny del sectarisme i de la grisor del funcionari de partit que sembla que se’ns hagi d’acabar imposant a la vida; tan enyorada, tan necessària heterodòxia. Tan estimulant, també, i vista amb perspectiva, quan la posa en joc un contrincant. La potència política de Pasqual Maragall és un fet difícilment qüestionable, allò de tenir una visió, Barcelona, l’Euroregió (devia de ser dels primers que en va parlar, no?), i de posar-hi la banya. També l’hi va posar, certament, en el seu utòpic bastiment d’un Estat espanyol, com ho deia?, fruit d’un “projecte comú, no imposat”. Bé que ho havia d’intentar.

L’any 2008, Maragall va fer una visita intensa al sud del sud, a les arrels que li guarda Monòver al Vinalopó. Vaig tenir la sort que aquest setmanari m’hi enviés per a fer-ne la crònica. La sort, sí. Des d’aleshores, és dir Maragall i recordar el nét de Pasqual Mira i de Basilisa Azorín, ja lluny dels protocols, assegut a taula amb la gent monovera i recitant un tros d’Ausias Marc o el famós “Adéu, Espanya!” amb què el seu altre avi, Joan Maragall, va acabar l’oda que havia escrit l’any 1898 i que començava una mica com ell mateix havia fet un segle després, “Escolta, Espanya…”.

I hi havia l’humor, que desinfecta, quan algú li preguntava per embolics del PSPV (“Tinc Alzheimer, ho deuen recordar vostès millor que jo”) i hi havia, sobretot, l’emoció i la insistència a remarcar el seu nom sencer de cognoms: “Maragall i Mira”. I en copio l’explicació: “Maragall és un cognom que pesa molt, però a la família som tant Maragall com Mira. N’hi ha que tiren més cap als uns, com el meu germà Ernest, que és Maragall a matar, amb les celles poblades i tot. En canvi, el meu nom ja ve de l’abuelito Pasqual, que era un republicà federal. Diuen que es va morir de pena el 1940. Un any després vaig néixer jo, i per això em van posar el seu nom. Per la cosa del masclisme, el meu primer cognom és Maragall, però em considero Mira cent per cent. De la vostra terra. Del vostre sentiment. I crec que comparteixo algunes de les vostres característiques. Sóc més valencià que res”.

Els Mira van obrir una botiga de sabates al carrer Major de Monòver el 1894. Pocs anys després, ja va ser fàbrica. Allà, a la fàbrica de calcer que tenia la família d’ell i on ella va entrar a treballar, s’hi van conèixer Basilisa la Peroteta, filla de jornaler, i Pasqual el Federal. I és tibant aquest fil sudista, precisament, aquest gust per l’humor amb segones i terceres, que Maragall (i Mira), quan es trobava amb qui aleshores presidia el govern de l’Estat espanyol, li deixava anar, enigmàticament: “Zapatero, Zapatero, tú te llamas pero yo soy”.

He rellegit el reportatge, aquell intent de condensar-ho tot en un grapat de pàgines, i em costa ara deixar de copiar reflexions que hi van quedar transcrites i que explicava en Pasqual Maragall (una altra característica enyorable en algú que fa política: que quan parla digui coses). Era el 2008, ja ho he dit, el temps d’aquell nou Estatut de la Catalunya autonòmica, que s’havia votat i que encara no tenia a sobre la sentència que després l’havia de fer botar. I comentava en Maragall i Mira: “Ens ha costat molt tenir un Estatut i ja veurem què passarà… Em té encuriosit, aquest tema. Perquè si després d’haver estat avalat pel poble de Catalunya, un jutge el toca… que ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències”.

I efectivament.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 18/01/2021

Els comentaris estan tancats.