Ja no vull saber res del futbol. O, pitjor: no puc. Entenguem-nos, d’entrada: sóc de les que ha quedat a casa d’amics per veure els partits del Barça, de les que rep alertes al mòbil amb els resultats en directe (que sovint no els miri per simple superstició és cas a banda), que tinc guardada una bufanda que em van dur de la final de Roma del 2009, etcètera. Que m’agrada, que el segueixo, que comprenc els mecanismes de socialització que duu implícits i explícits, els lligams sentimentals, les ridiculeses que arribem a fer els humans, de vegades, pel futbol o amb l’excusa del futbol o el que sigui. Vull dir que no és cap displicència prèvia, el títol d’aquest article; és una conseqüència.

Fins el darrer moment, i si ara em dieu ingènua segurament tindreu raó, vaig esperar algun gest d’aquelles estrelles del firmament esportiu que competien a Qatar. Per la interpel·lació directa. Pel fet de saber que, mentre jugaven allà com si res (com si res els milers de morts entre els treballadors en situació de semiesclavatge que van construït els maleïts estadis, com si res la negació dels drets de les dones, com si res la persecució dels homosexuals, com si res Qatar i les coses que règims com el de Qatar representen), n’hi havia un dels seus, un jugador de futbol com ells, un jove esportista que tenia al damunt, literalment, l’ombra sinistra de la forca.

Amir Nasr-Azadani.

No se sap si és viu o mort, ara mateix, mentre vaig escrivint aquestes ratlles. El van detenir, el van torturar, li van arrencar confessions forçades, el van jutjar, el tenen tancat i pendent de sentència, això se sap. Això se sabia durant cada dia de cada dia dels dies en què, mentrestant, es va anar jugant el mundial de futbol. Que podia, que pot ser assassinat a la forca. Com ja ha passat amb altres detinguts, aquest hivern mateix. Sentències exprés. Execucions públiques. Majidreza Rahnavard, de vint-i-tres anys. Com a escarment. Mohsen Shjekari. N’hi ha més. Nois que, arran de la mort a comissaria de la jove Masha Amini, han sortit a protestar per la situació en què el règim de l’Iran manté la meitat de la seva població, les dones. A protestar contra el règim que els sotmet a tots.

El fet que Amir Nasr-Azadani sigui futbolista li ha donat més visibilitat. Però no n’hi ha hagut prou per a arribar a interpel·lar els seus companys de professió, famosíssims, multimilionaris i especialment centre del món durant el grapat de dies en què semblava que fins i tot la Terra havia de deixar de girar només per mirar com jugaven a futbol.

I no hi va haver cap gest.

Ni un gest.

O sí que hi va ser. Perquè resulta que hi ha situacions en què la falta de gest és el gest, precisament, en què el fet de no actuar és un acte i un posicionament. Especialment quan tens tota la cobertura, la capacitat, les possibilitats i les seguretats per a fer-ho i no ho fas.

I en això penso ara, cada vegada que veig una imatge de Leo Messi, sota la corona de millor jugador de futbol del món: que no ho va fer.

Aquesta misèria.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 09/01/2023

Els comentaris estan tancats.