Se’n va començar a parlar cap a l’any 2005, quan patíem aquella batllessa d’infausta memòria, Rita Barberà, i operava convençuda que totes li ponien. Amb bombo i platerets, que és com es fan aquestes coses, es va presentar poc després el projecte que potser va ser el més delirant de tots els que es van anunciar o perpetrar en els temps del bunga-bunga i els “amiguitos del alma” i les fotos saludant dalt d’un Ferrari: una macropista d’esquí a València.

A València, sí.

Dues macropistes d’esquí, més exactament: una de 100 metres per als principiants i una de 230 metres per als més experts, repetien els diaris en aquell exercici de còpia i enganxa el comunicat de propaganda que fa que ara les cerques et remetin al mateix article sota les (en aparença) diverses capçaleres, l’article que diu que 300.000 metres quadrats construïts, que la creació de 7.000 llocs de treball i que (atenció) quinze milions de visitants cada any.

Les previsions són molt sofertes.

En fi, que aquell centre comercial havia de fer que culminés, explicaven els copia-i-enganxadors-de-propaganda “l’expansió de la zona sud de la ciutat de València, transformant l’entorn en un gran focus d’atracció turística i amb una important repercussió econòmica per a la societat valenciana”. Més? “Neu real i perpètua en una ciutat de sol i platja que la convertiran en referent únic al món”. Quan hi sumem que també l’havia d’acompanyar un espai amb “tots els serveis derivats del món del motor”, el desvari creixia encara de dimensió: “El singular complex satisfarà còmodament i en un mateix espai les necessitats de tota la família, perquè els fills podran convertir-se en hàbils esquiadors i snowborders [sic] mentre els seus pares fan la revisió del cotxe, li instal·len l’equip de música, reparen qualsevol avaria o fan les seves compres. Disposarà de 12 sales de cine, una de les quals 3D, supermercat, botigues, piscina d’hidromassatge, fitness i restaurant panoràmic.”

Neutopia, es deia la cosa, com per afegir-hi el darrer toc anguniós.

Neutopia.

Una bajanada de cap a peus que, per sort de tothom llevat de la patuleia especuladora, va quedar en no res. I fa vergonya, ara, llegir els articles-propaganda del moment i pensar que es pogués donar per bona tanta borumballa.

Neutopia. Un cop se’t fica la parauleta al cap fa de difícil esbandir. Jo la devia llegir en el seu moment però la tenia convenientment aparcada al calaixet de les coses inservibles fins que nyac!, ha ressuscitat com la mala herba que és. Com si s’hagués sentit al·ludida.

Neutopia. Gràcies a aquest gran esdeveniment, revitalització del Pirineu i fibra òptica i infrastructures i tantíssims llocs de treball, és clar que sí.

A mi, sincerament, la candidatura Barcelona-Pirineu-Aragó-Espanyatoda per als Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 em genera més dubtes que no pas adhesions. D’entrada, per la patètica perspectiva de projectar-nos d’aquí a vuit anys encadenats encara a l’estat espanyol. D’autoprojectar-nos-hi. I de sortida, perquè no hi sé veure cap dels avantatges sempre inconcrets i sempre meravellosos que es van anunciar en aquell acte impulsat pel Círculo Ecuestre i pel Reial Club de Polo de Barcelona i pel Reial Club Nàutic de Barcelona i per pràcticament tota la casta dominanta barcelonina, l’any 2019: un gran focus d’atracció turística i una important repercussió econòmica, no era això? Ahà.

Més enllà de les paraules a l’engròs, del “progrés econòmic del Pirineu” i de “situar-nos en el món” i dels etcèteres genèrics de propaganda que sempre fan servir els lobbies de la construcció i de les cadenes hoteleres, aquest macroprojecte acumula opacitats concretes que el fan d’allò més inquietant. I això d’acotar la consulta popular a unes comarques sí i a unes comarques no, com per delimitar qui votarà segons què esperes que voti, no ho fa pas més transparent. Perquè en realitat se’ns vol vendre un telefèric tapat sota una lona: quin és el projecte, concretament? Què hi volen construir, i on, i per què?

Potser el fet que aquesta mena d’esdeveniments generin cada vegada més reticències entre la gent dels territoris que suposadament se n’haurien de beneficiar, i que al desinteressat Comitè Olímpic Internacional li costi cada vegada més trobar candidats a acollir-li la cosa, ens hauria de fer pensar. De moment, a Sion (Suïssa), Calgary (Canadà) i Innsbruck, al Tirol austríac, ja han dit que no en referèndum. Que no i que aquests diners tan divertits potser és millor gastar-los en els serveis públics que els fan falta. Per exemple.

Perquè, atenció, que al Pirineu hi faltin infrastructures no significa que ara, en un joc de mans fins i tot insultant, es condicionin a l’aprovació dels Jocs aquests. Com si fos un xantatge.

En fi, que tot són preguntes: de què viurà la gent del Pirineu si tota l’atenció i la inversió es condicionen a unes infrastructures amb data de caducitat? Potenciar el monocultiu del turisme millora la qualitat de vida de la gent? (Amb les dades a la mà: set vegades les places hoteleres que hi ha de mitjana al Principat de Catalunya, renda anual gairebé a la meitat.)

I com que, a més a més, per culpa de l’emergència climàtica, tampoc no queda clar que el 2030 tinguem la neu que el macroprojecte necessita, el panorama pinta encara més galdós.

Que una cosa és omplir-se la boca de sostenibilitat i de reforçar l’economia productiva i de cercar alternatives al model turisticoservicial al qual ens volen abocar i una altra cosa és, ai, la pràctica de sempre; la… neutopia.

 
PUBLICAT A  VILAWEB – 03/02/2022

Els comentaris estan tancats.