Ja fa temps que està de moda. Potser una mica de sempre: posar a la llista una nota de color, una influència, un nom amb més o menys tirada per tal d’arrossegar un grapat de vots. O molts grapats de vots. Per aconseguir de cridar l’atenció mediàtica o, escrit sense redundàncies embafadores, ser notícia. Perquè, almenys quan es fa públic, si hi ha roda de premsa, algunes declaracions, tant de soroll com calgui, és notícia. I d’això es tracta, al capdavall, quan arriben eleccions.
La diferència, en tot cas, entre aquest fenomen que vivim ara i el lògic intent de cridar l’atenció (i atreure els vots) en temps de pugna electoral, és que sembla que ja no n’hi ha prou de posar algun personatge conegut a la llista, generalment tancant-la de manera simbòlica (aquesta, precisament, la darrera posició, sol ser la que es reserva per al nom d’efecte mediàtic; o ho solia ser; o ara també però no només): ara (un ara allargassat: ja fa temps que passa) la cosa consisteix a col·locar-lo en llocs de sortida, a convertir en regidora la fallera major.
Tant si és una metàfora (allò de la part pel tot) com si ens ho prenem de manera literal, que també passa.
I és clar que és legítim. I és clar també que ser fallera major no t’invalida per a la política ni per a res, que ser fallera major no significa que no siguis, alhora, d’altres coses (enginyera, florista, traductora), que no t’interessin, alhora, deu mil coses més, que no puguis fer tantes coses com vulguis. I és cert també que als partits hi ha massa encarcaramenta, i que això de la política té el seu desprestigi, i que va bé que corri l’aire, i que es renovi, i que tot. Però també ho és que aquest fenomen comporta, igualment, alguns efectes que potser val la pena d’assenyalar. Com ara la cosa, gens democràtica, del nomenament a dit. Com ara l’altra cosa, gens tranquil·litzadora, de la dependència directa del dit.
Perquè, per continuar amb l’exemple, quan un batlle que es vol tornar a presentar a eleccions escull, per a la seva llista, la fallera major del poble, i ho fa no pas pels mèrits de la persona, sinó perquè és la fallera major, i té tirada, duu a terme una operació populista diguem que bastant de manual. Però fa més coses: se salta la democràcia interna (tot allò que ja hem après de les primàries, que són les votacions, amb més o menys obertura de compàs, que permeten participació per a escollir candidats, transparència, etcètera); devalua implícitament el partit pel qual es presenta; i aconsegueix de tenir al consistori una persona que depèn directament de la seva voluntat. De la d’ell. La del dit que l’ha escollida. Per això, precisament: perquè l’ha escollida.
Si mantenim l’exemple-metàfora del batlle i la fallera, tan gràfic i tan masclista, el fet és que, més enllà de les competències que pugui tenir o no la persona que arriba així a ser regidora, com que d’entrada no sabrà res del món municipal ni de la pràctica política, es trobarà molt probablement (molt molt probablement), que ipsoflàuticament li seran assignats els preceptius comissaris ad hoc, els encarregats de les canonades del partit, gent que tampoc no haurà passat primàries i que, amb més o menys subtilesa, amb més o menys barroeria, li marcarà les passes que ella haurà de fer. Que haurà d’escenificar que fa. Formalment ella, com si fos només una cara per a les inauguracions, per a les festes, un personatge de cartró. Amb dependència directa del líder. A mercè de la gràcia del líder. Sense bases ni suports ni capacitat de bastir aliances ni necessitat de passar comptes ni cap control democràtic en un partit al qual no pertany. Sense gaire marge de maniobra pràctica. Sense gaire ni mica ni gens.
I pot ser, per tant, que la independència i la frescor que promet això de treure’s una cara famosa del barret i deixar-la caure en paracaigudes a la llista, signifiqui, després, que la feina (política, sí, que d’això es tracta) que hagi de fer anirà a càrrec dels tècnics que li col·locaran (a dit, una altra vegada) al voltant.
No és pas que sigui categoria, això, ni sempre, ni a tot arreu. Només que són coses que passen. Que poden passar. I que, de vegades, amb la moto de l’aire fresc, amb la cantarella antipolítica, pot ser que ens venguin una nova moto populista, una vetusta pràctica cesarista.
Pot ser.
PUBLICAT Al setmanari el temps – 08/04/2019
Els comentaris estan tancats.