En Trump aguanta. No arrasa i ja té contestació. Aguanta i prou. Ell ha piulat que això de perdre el congrés i de mantenir justet el senat és un ‘tremendous success’, un èxit grandiós, però la realitat és que tot just aguanta. Però que aguanta. Una cosa i una altra. Aguanta. Després (o sobretot, i per sort) hi ha els matisos, la lletra petita que ens mostra una realitat molt més diversa i interessant que no pas la simple reducció a la caricatura d’aquest paio tenyit de pastanaga, posat de perdonavides i vèrbola insultívora. Hi ha molts més colors en joc però el personatge, tanmateix, de moment, aguanta.

Per tant, això que tan bé representa Donald Trump (mascle, blanc, uniformista i autoritari), continua fent de president dels EUA sense que hagi tingut cap gran ensurt. Un toc, potser. Un avís. Però, ara per ara, continua abanderant d’aquesta manera seva tan grollera l’onada reaccionària que ens recorre el món. Però que no ens el colga sencer. (I per això, perquè no ho domina tot, perquè, ben mirat, Trump tampoc no representa la majoria, sinó la capacitat d’articular una minoria que aconsegueix una representació política màxima, la imatge que il·lustra aquest article no és la del personatge acarabassat sinó la d’un grup de dones –precisament, sí: dones– que celebren la victòria demòcrata a l’estat de Virgínia.)

És cert que vivim un temps de domini del conservadorisme, de reacció autoritària i uniformitzadora. S’ha dit i comentat i el fenomen es deu estar estudiant. No vull parlar d’això, avui, sinó d’una excepció a aquest cas general. D’una excepció que tenim ben a prop. Tan a prop que, potser per això, no ens hi fixem.

L’altre dia, aquí, a VilaWeb, es publicava una entrevista amb Thomas S. Harrington, catedràtic d’Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, EUA. Hi deia un bon estol de coses interessants i cridava especialment l’atenció aquesta visió seva de les coses que passen ara a Catalunya. De fet, ho descrivia com un interessant punt d’observació i d’anàlisi, com ‘un laboratori molt important en la lluita contra aquest autoritarisme que és a tot arreu’.

Caram.

De vegades va bé prendre perspectiva, analitzar això que ens passa, això que fem, no tan sols des del punt de vista de la confrontació Catalunya-Espanya sinó des d’un context més general, el de la globalitat en la qual també vivim. I és des d’aquest punt de vista, precisament, que ens veu, per exemple, Harrington. I per això diu coses com aquestes i que, penso, hauríem de tenir presents: ‘Crec que és important que al món occidental mirem què fan els ciutadans de Catalunya. Això no vol pas dir que els ciutadans i els partits de Catalunya siguin perfectes i modèlics, però l’empenta que heu mostrat enmig d’un món en què la sensació d’impotència induïda és constantment present és excepcional. Cal reivindicar una vegada i una altra la importància de l’exemple que és Catalunya’.

Alça Manela.

Aturem-nos, si us plau, una estona a pensar-hi, en això que hem fet, i en com ho hem fet. Precisament ara, que tan fàcil seria caure sota l’influx de la interessada ‘sensació d’impotència induïda’ de què parla el professor nord-americà. Aturem-nos una estona a pensar en la capacitat d’autoorganització i de mobilització popular, en els valors de progrés que impregnen la causa catalana, democràtics, plurals i oberts, en aquest sentiment de poble apoderat i en la seva extraordinària capacitat d’incorporar gent i veus i matisos diferents.

Que no vol dir que siguem excepcionals (millors). Sinó que, en un món d’autoritarisme rampant, som una excepció.

La particularitat catalana és, de fet, la participació de base. I la força que té. Aquesta força que no és obligar un partit o un altre a fer tal cosa o tal altra, sinó fer-la. Aquesta determinació. Aquesta creativa intel·ligència col·lectiva. Aquest no resignar-se als límits ni els silencis on el poder ens pretén encotillar. L’única manera de tenir futur. Si no fos per ella, el vent dels temps actuals potser se’ns emportaria, o potser ja se’ns hauria emportat, a la buidor del populisme reaccionari, autoritari, testosterònic que, en el nostre tros concret de món resulta que és, ves quines coses, espanyol.

Confesso que no sé trobar-hi explicació. O explicacions. Tan sols volia deixar-ne constància, d’aquesta excepcionalitat. Que no vol dir que siguem excepcionals (millors). Sinó que, en un món d’autoritarisme rampant, som una excepció. I que hauríem de saber-ho analitzar. I valorar. I fer-ho valer.

PUBLICAT A  VILAWEB – 07/11/2018

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca