No recordava, l’altre dia, que, abans que li veiéssim la cara definitiva i que s’aprovés gràcies al PP i etcètera, la monyonya aquella de la llei de l’audiovisual resulta que ja s’havia presentat com l’enèsim blindatge de les fites importants que malgrat tot s’aconsegueixen a canvi d’aprovar les cosetes que el govern més progreblibliblà de la història necessita.

Tinc una memòria fatal. A més a més, confonc els noms i les dates i ho barrejo tot en macedònia. En fi. Cadascú es coneix les seves faltes, i si ara ho escric, això, el cas de la meva samfaina de records, és tan sols perquè la setmana passada, en parlar de la cosa de l’audiovisual que han acabat perpetrant a Madrid (i que, oh sorpresa, arracona el català i consagra el negoci de les grans empreses), em vaig descuidar d’esmentar aquesta dada clau: que no fa pas tant, cinc mesos i mig, com passa el temps, el vilipendi audiovisual resulta que no ho era. O, més gros encara, resulta que en realitat constituïa un èxit del qual hom es podia vantar i arran del qual hom es podia penjar medalles, allò de dir blat abans que sigui al sac perquè el que compta no és què conté realment sinó què anuncies que contindrà.

Una mica com això dels pressupostos que després no s’executen, tu ja m’entens.

Per sort, els fets, la vida real, no depenen de la meva vel·leïtosa memòria, i tenim una cosa que se’n diu hemeroteca o arxiu documental o simple cerca de Google que posa ordre als desgavells de la falta de retentiva. I hi he trobat això: que el desembre passat es presentava el grandíssim acord que blindava el català al món audiovisual i que era per això, pel blindatge (aix!) que comportava, que es justificava el vot afirmatiu al pressupost. Part de l’estira-i-arronsa amb el PSOE. La cabra que es venia.

(Obro parèntesi aquí al mig per fer un incís d’urgència, una petició o, si convé, una súplica: que deixin de blindar, si us plau, que deixin de fer servir aquest verb a tort i a dret perquè ja l’han convertit en anunci d’impotència i trencadissa, i ara, només de sentir-lo, la pell s’eriça. Gràcies.)

La qüestió, però, és que tot just un grapat de mesos després de la proclama triomfal, d’aquell tenim agafat el PSOE per allà on li fa mal perquè l’aritmètica parlamentària i perquè etcètera, la llei que han aprovat a Madrid no té res a veure amb els anuncis que se’n feien. Hi té tan poc a veure, que els mateixos que la publicitaven com a èxit i justificació hi han votat en contra. Però no ha passat res. Cap cataclisme. L’afront ha tirat endavant malgrat aquesta negativa. Els pressupostos ja fa mesos que són al sac i la llei ha sortit ara gràcies a l’abstenció del PP.

I que ja fa un temps que ballen al compàs i que gràcies al PP tira endavant la modificació de la llei de “seguretat nacional”, i que ja hi consensuen la nova llei d’informació classificada i la que afecta el CNI, i que no dubto que me’n deixo alguna al calaix. Coses com ara la de negar la comissió d’investigació per l’escàndol amb Pegasus pel Catalangate. La llista s’allarga.

Perquè aquí sí que hi tenen una taula de diàleg permanent. De diàleg i de connexió i del que faci falta. No pas aquella que aviat farà un any que no es reuneix (i que quan s’ha reunit, en fi, deixem-ho córrer) perquè ara no em va bé, perquè ara m’incomodes, perquè abans Castella – la Manxa i avui Andalusia i demà m’afaitaràs, no: la taula de veritat i la de sempre, la que els supera escaramusses i conjuntures electorals, la que diu que la monarquia no es toca i els magnats de les teles manen i que els fons reservats i que espanya nya-nya

Com que sempre va bé tornar als clàssics, deixeu-me acabar amb una frase de la gran Isabel-Clara Simó. La va escriure l’any 2008, perquè s’acabava de morir Josep Palau i Fabre i aquí gastàvem el temps parlant d’unes eleccions que hi havia a Madrid tots disfressats d’aquell “sóc un home seriós, jo”, d’El petit príncep. I na Simó ens recordava la diferència entre les qüestions veritablement importants, que “s’ha mort un poeta molt singular, el millor especialista en Picasso del món i un dramaturg excepcional”, i la mera borumballa, aquelles eleccions dins de la sínia, la gran incògnita que nítidament resumia: “O manarà el PP, i hi haurà més Espanya, o manarà el PSOE, i hi haurà més Espanya.”

És que a l’hora de la veritat, i tal com els fets descaren, calcen del mateix peu. Són Patacot i Mandinga, carn i ungla, cul i merda.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 01/06/2022

Els comentaris estan tancats.