No recordo qui m’ho va fer notar per primera vegada. I, com que no ho recordo, potser per aquell efecte que també ens converteix tota dita universal en ‘proverbi xinès’ i tota frase ocurrent en ‘aforisme fusterià’, jo ho atribueixo a la saviesa (solvent, contrastada) de la meva àvia Maria. Així doncs, tal com deia la meva àvia, per avaluar d’entrada les prèdiques d’algú, per saber de quin peu calça i si té el cul llogat o etcètera, fes-te una pregunta senzilla: de què viu?

És pràctic. No ho resol tot, és clar, però aclareix el panorama. O dóna pistes clau per a aclarir-lo.

Lligada amb aquesta pregunta, n’hi ha una altra que en realitat és la mateixa i que serveix directament per a col·lectius humans: això qui ho paga?

Quan va començar el desplegament material i mediàtic de la nova marca electoral de l’extrema extrema dreta espanyola, l’interrogant de la meva àvia va prendre especial consistència. I insistència. Els actes, la parafernàlia, les seus, els sous, tot fet a la manera de qui vol demostrar que no es moca amb mitja màniga, de què viuen? És a dir, això qui ho paga?

La resposta, més enllà de les coses que solen succeir en aquests casos (ara, i sobretot arran de l’èxit electoral a Andalusia, sembla que van passant el plateret entre el ram de la tauromàquia i de la caspa empresarial espanyola), ha estat d’allò més sorprenent: ho paga una organització d’origen i pràctiques fosques, una espècie de secta nascuda a l’Iran i amb seu a Albània.

Quines coses.

S’autoanomenen Consell Nacional de la Resistència Iraniana, que és la reconversió dels Combatents del Poble, Mujahidín Jalq (MKO, en les sigles en anglès): van començar com a guerrilla amb consignes d’aire marxista i enfrontant-se al Xa, van xocar amb el règim de Khomeini, es van anar, diguem-ne, dretanitzant, van pactar amb Saddam Hussein i van combatre al costat de l’Irac en la guerra contra l’Iran (raó per la qual, amb els milers de morts que acumulen, al seu país ja no els poden ni veure, encara que s’autoproclamin representants de l’oposició), quan els EUA van envair l’Irac, van pactar-hi de romandre-hi, en una caserna-castell. Després, i amb els mateixos EUA de mitjancers, van trobar acollida a Albània, on des d’aleshores tenen el campament, que és, de fet, una veritable base militar. Més coses que en sabem? Que Human Rights Watch ja en va denunciar, l’any 2005, les pràctiques sectàries, amb tortures i empresonaments i maltractaments de tota mena contra els qui critiquen l’organització o en volen sortir; que ja fa molts anys que ningú no n’ha vist el líder, Massud Rajaví, que tampoc no s’ha confirmat que sigui mort i que el relleu l’ha pres la tercera muller, Maryam Rajaví; que els atribueixen els assassinats de científics iranians del programa nuclear; o que exerceixen de poderós lobby amb polítics de tot arreu del món. Per rentar-se la imatge i perquè els traguessin de les llistes d’organitzacions terroristes (tal com van aconseguir). Per obtenir reconeixement. Per ser ells, encara que en realitat no tinguin cap representativitat, l’oposició oficial de l’Iran.

Això de ‘poderós lobby’ pot sonar a cosa complicada però, en realitat, s’acaba reduint a la famosa dita: pagant sant Pere canta. Perquè aquesta gent paga, i paga molt bé. Per assistir als seus mítings, per pronunciar conferències, per fer les coses que cal fer. Rudy Giuliani, per exemple, ex-batlle de Nova York, o John Bolton, conseller de Trump en seguretat nacional, que van pressionar perquè els EUA els traguessin de la llista de grups terroristes, han cobrat de l’MKO. Giuliani ho ha reconegut. Bolton calla. Mentrestant, se sumen centenars de milers de dòlars. Posem-hi vint mil d’avançada per un parlament de vint minuts. Vint-i-cinc mil en acabar. Amb viatge en avió privat. Coses per l’estil. A París, hi fan una trobada anual. Els ex-presidents espanyols Aznar i Zapatero hi han estat. María Teresa Fernández de la Vega. Alejo Vidal-Quadras, no cal dir-ho. No se’n perdia ni una. Ni quan era vice-president del Parlament Europeu ni després, en la seva fugaç aventura amb la nova marca de l’extrema extrema dreta espanyola.

Les darreres xifres ja situen en més d’un milió d’euros els diners que altruistes islamistes van anar donant a la marca verda, amb el conegut sistema de les petites i diversificades quantitats, ara mil cent cinquanta-sis amb vint-i-dos (que sembla que és el primer ingrés que els va arribar el mateix dia que van inscriure el partit), ara trenta-cinc mil no sé quants, ara seixanta, ara cent trenta i anar-hi anant.

És possible que un milió d’euros sigui la xocolata del lloro, per a aquesta gent. Perquè tenen diners a manta. A manta. Però no em negareu que fa pujar la mosca al nas, tot plegat. I que, després del de què viu i de l’això qui ho paga, sorgeix la tercera pregunta: per quins set sous?

Vull dir que quin interès té un grup sectari iranià a crear un partit d’extrema extrema dreta espanyola? Què pretén aconseguir a canvi?

No hi tinc resposta (la de l’inefable Vidal-Quadras, que tot és perquè li tenien ‘afecte i estima’, es comenta tota sola).

De fet, en comptes de respostes, se m’acudeixen més preguntes encara: qui el paga, el muntatge de l’MKO? Això se sap, si fa o no fa: en el seu moment van rebre finançament de Saddam Hussein; ara tenen pluja de milions de l’Aràbia Saudita.

Vet aquí l’Aràbia Saudita que, no és cap secret geoestratègic, es dedica a finançar tot allò que vagi en contra de l’Iran. I que, tampoc no és cap secret, té una llarga història d’amistat (desinteressadíssima, també) amb el règim monàrquic espanyol.

Tan necessitat de pedaços i de crosses, el règim monàrquic espanyol, en aquests temps de tribulacions i de crisis constitucionals que li ha tocat de viure.

PUBLICAT A  VILAWEB – 23/01/2019

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca