Hi ha vegades que fer la feina costa. De vegades, fins i tot, costa tant que és impossible. Va passar l’altra nit a València. O, vinga, diguem-ho tot: no va pas passar així en general. Perdoneu-me si avui personalitzo massa aquest escrit, però és que em va passar a mi, això: que no vaig poder fer la feina com calia. Com hauria hagut de poder. I de fer.

No cal mirar de cercar responsables externs, dir que és per culpa de la relació estranya que mantens amb la cosa tecnològica, tan útil, sí, ella, la tecnologia, i tan grapasses com et reconeixes quan t’hi has d’encarar, convençuda que enregistres un vídeo del moment precís en què passa tot però no t’has aturat a prémer el botonet del rec, o capaç de deixar com a esborrany aquell correu urgentíssim i  després renegar perquè no te’l responen, coses així i de més greus i enrevessades. En fi, deixem-ho córrer.

Que no pogués fer la feina de dissabte passat a València, al Palau de l’Exposició, va tenir una explicació més senzilla i més de fons.

Hi lliuraven els Premis Octubre. El reconeixement cívic era per als familiars dels presos polítics i exiliats. Hi havia hagut aquells cinc minuts llargs, intensos, d’aplaudiments, abans, al ritme de tres síl·labes: ‘lli-ber-tat! lli-ber-tat! lli-ber-tat!’ I després, un a un, van anar dient-ne els noms, i els de cadascuna de les persones que els recollia l’escultura platejada d’Alfaro: el fill, la muller, la germana, el germà, el company, la filla. A prop meu, sense deixar d’aplaudir, una dona només repetia, fluixet, com per a ella, com per deixar una sortida als sentiments: ‘Mare meua’. Cada vegada: ‘Mare meua’.

I va ser això: quan va arribar l’hora d’enviar algun vídeo, alguna explicació perquè la redacció de VilaWeb la pogués incloure a la notícia, jo era del tot incapaç de fer res més que no fos provar de mantenir el nus tens i la mesura, de no deixar d’aplaudir, de no fotre’m a plorar.

I des d’aleshores, des d’aquella nit a València, no me’ls trec del cap.

No els conec. Després, amb la Diana Riba, muller del Raül Romeva, que avui encara tenen tancat a la presó dels Lledoners, vam coincidir una estona. Abraçades. Històries. Castellers. Resulta que ta mare treballava amb la meva. No fotis. Sí.

Però no els conec. I ara, avui, em costa pensar en cap altra cosa que no sigui la seva dignitat.

Perquè aquí els tenim, dones i homes, joves i grans, persones amb interessos i gustos diferents, amb idees diferents, amb coincidències i divergències com vosaltres i jo si ara ens poséssim a parlar, persones que s’han trobat unides a la força arran del fet execrable: que, perquè han posat urnes, els tanquin el pare, la muller, el marit, el germà a la presó.

I ara ells en són la veu i la representació. Que potser mai no havien fet política. Ni entrevistes. Discursos. Que potser no en volien fer. I que avui, quan els posem una càmera al davant, responen amb tanta serenitat. Que llegeixen en veu alta les cartes que ens envia el fill, la mare, l’oncle. Que escriuen articles als diaris. Que van als actes. Que tot.

Tot.

I tenen la vida trasbalsada. Completament en doina. La feina, els fills, els projectes.

És difícil d’imaginar-se en quina coctelera d’emocions deuen viure, amb quants de sentiments confrontats es deuen haver d’encarar cada dia; com ho fan per tenir aquest dolor dins i mostrar enfora l’aplom que mostren, per encarar-se a la gravetat i mirar, alhora, de fer vida normal, respirar una estona, no oblidar-se de riure, dur la mainada a escola, comprar-los patins, jo què sé, les coses de cada dia, no? Les coses de cada dia fins i tot quan et demanes què coi fot el món, que roda i no s’atura? S’hauria d’aturar, no? S’hauria d’aturar i no ho fa.

Que petits, que minsos, que ridículs i poca cosa que són els jutges i els fiscals i l’espanya putrefacta que serveixen. Però no voldria tampoc que les darreres paraules d’aquest article fossin ells o la seva misèria. És només que cada dia que passa els veig més fastigosament esquifits. I que es tornen microscòpics si els compares amb l’alçada d’aquestes famílies, d’aquestes persones tan normals i tan dignes.

PUBLICAT A  VILAWEB – 31/10/2018

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca