La fotografia, d’entrada, objectivament, segurament, no hauria d’impressionar. Un home calb, més aviat prim, barba blanca lleugerament afuada que acaba d’allargar-li l’expressió, camisa clara, sense corbata i amb el botó de dalt descordat. Els llavis prims, tancats, però amb ganes de dir alguna cosa. Segons com, sembla que somrigui, i segons com, sembla que no. Les celles circumflexes, grises, per sobre de les ulleres rodones de muntura prima de metall. Un vidre fosc i l’altre clar. I mira directament. Molt directament. Amb un sol ull.
He escrit que potser no hauria d’impressionar perquè el cas és que ho fa.
El passat 6 de febrer, Salman Rushdie va penjar a Twitter aquest seu retrat, un primer pla d’ell mateix sobre fons gris-cortina-làmpada-sostre. Unes línies en perspectiva. Una mica de llum rere la persiana veneciana. La taca fosca del vidre de les ulleres en contrast amb l’harmonia cromàtica del conjunt com un avís, una sorprenent distorsió. I, amb tot, no és aquest punt estrany, que crida l’atenció i que impressiona, sinó la mirada. La força i la fondària i la serenitat de la mirada concentrada en un sol ull.
“La fotografia de The New Yorker és dramàtica i poderosa, però així, més prosaicament, és com estic”, deia Salman Rushdie, al text que acompanyava el seu autoretrat a Twitter. S’acabava de publicar la primera entrevista (llarga, punyent, pregona: un text imprescindible) que dóna l’escriptor des que, l’estiu passat, va patir l’atac del fanatisme religiós en forma de dotze ganivetades. Un altre atac, vull dir. Perquè des que, l’any 1989, qui aleshores era el cap religiós de l’Iran, aiatol·là Khomeini, va fer públic un edicte que el condemnava a mort perquè havia escrit una novel·la, Salman Rushdie ha de passar els dies amagat, provant de protegir-se. Ho dic a consciència i sabent que tothom ho sap. O pràcticament tothom. Sabent que ho sabem i precisament per això: perquè no podem permetre’ns el luxe, la frivolitat d’acostumar-nos-hi. Ah, sí, Rushdie, el dels aiatol·làs. Saviano, el de la Camorra. Coses així, no? Coses que passen. Com si ens fossin part del paisatge.
Salman Rushdie explica al The New Yorker, i ens explica a nosaltres, a tothom, que no pensa fer el paper de víctima. D’aquí la mirada. D’aquí el prosaic desafiament. I no exhibeix les cicatrius però tampoc no les amaga: el tall al coll, el de la galta, l’ull que ha perdut. El llavi que es mou sense que ell ho pugui evitar i que no veiem a les fotografies (o potser sí i forma part de la força pregona del conjunt). La sensibilitat dels dits que no torna i que li fa difícil poder teclejar. N’hi ha més, de cicatrius: els malsons, el desassossec, el buit. Escriure no és tan sols un acte físic i ell, ara, no pot. No pot, maleïts sien. “M’assec a escriure i no passa res. Escric, però és una combinació de vacuïtat i desferres, coses que escric i que esborro l’endemà”.
Tenia una novel·la enllestida, quan el van atacar. Ara s’ha publicat: Victory City. Els crítics l’han aplaudida. I és una alegria gran. I són ganes de llegir-la. És aquesta i la propera que farà i l’altra: és la literatura, que perviu i sempre guanya.
PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 13/02/2023
Els comentaris estan tancats.