Que no tenen res a veure, però que mira, el calendari, les recopilacions, les lectures, les converses, coses que potser hem après i coses que no, etcètera: volia escriure la carta (política) als Reis (que passaran la setmana vinent i el més calent ho tinc, ai, a l’aigüera!), i pertot arreu m’hi han anat emergint les celles en accent circumflex, el vèrtex dels ulls sortits, la crispació de cara (insuperable sempre, la descripció de Josep Pla), l’interrogant, el dubte, la constant incitació que ens ha significat i que ens significa Joan Fuster.

Que no sé si mai va escriure sobre els tres Reis de l’Orient, però que, entre els centenars, o milers, d’articles que va publicar, bé podria ser.

Fa un parell de dies que he tornat a ensopegar amb aquell seu apunt que començava i acabava amb una lúdica crida de vida (“Per Nadal, torrons”), i on deia: “Jo, que em dic agnòstic per a no exagerar, sóc partidari decidit de la perduració del Nadal. Els botiguers en són més que jo, és clar.” I que continuava: “La gent necessita unes ‘festes’ de tant en tant. L’excusa és secundària.” Sí! Per fi! Gràcies! A punt he estat d’escriure “Tota la raó!”, ara mateix, en acabar la transcripció, però he frenat a temps de recordar aquell seu aforisme, el que avisa que “Tots, si arribem a tenir raó, la tenim a mitges.”

Conseqüència de l’any solemne que hem dedicat a Joan Fuster: que hem pogut aprendre o refrescar un reguitzell d’aforismes que ens són destil·lats de filosofia, dards per al cervell, estímuls de lectura o, com ara ha estat el cas, brida per a l’efusió superlativa.

Suposo que aviat vindrà l’hora de fer-ne balanç, de l’Any Fuster, i de segur que hi haurà forats i mancances i llistes de coses que s’haurien pogut fer i que han romàs als llimbs o a mitges o que directament, en fi, no s’han fet, o no com tocava, o no com considerem que tocava. Però la qüestió, concreta, palpable, constatable, és que hem celebrat, celebrem encara, un any Fuster desbordant, que hi ha hagut i hi ha encara actes de tota mida i condició (institucionals i no-institucionals i anti-institucionals), que aquests actes s’han dut a terme de cap a cap del país (del país real, del país necessari, del país que també escrivim en plural i que ens abasta de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó), i que si ens ho haguessin preguntat fa tres, cinc, deu anys, probablement no n’hauríem donat ni un cèntim, però que resulta que hi ha hagut Any Fuster, i que ha superat les fronteres autonòmiques (fronteretes: tot el que fan les autonomies, fins i tot el que fan de bona fe, s’hauria d’escriure en diminutiu per allò dels límits i les supeditacions), i que fins i tot ha aconseguit que els tres governs autonòmics col·laboressin. I que ho fessin obertament!

Si no fos per allò de l’agnosticisme i la racionalitat característics, per l’explícita aversió a convertir-se en figura d’estampeta, ara podríem alçar les mans al cel com feien els antics i cridar: “Miracle!”

En fi, que volia fer la carta (política) als Reis i que m’hi ha comparegut Fuster, i que m’ha recordat això de la perspectiva i dels torrons i que (segon miracle!) m’ha diluït la tendència, el perill d’esdevenir alguna mena de rèplica en metre setanta-poc del barrufet rondinaire (que en el fons és entranyable perquè és un barrufet, però que res més: no fa res més).

Perquè ja l’havia començada, la carta (política), i en realitat semblava una llista de greuges i d’enfadamentes.

Que no diré res que no sapigueu, o que no sentiu, i tant hi fa si sou més dels uns o més dels altres o més dels de més enllà o de cap: probablement m’entendreu, si dic que cada vegada que surt “el tema” (i val a dir que darrerament surt menys precisament per això, per estalviar-nos l’efecte barrufet rondinaire que deia) feina tinc a mantenir la paciència. “El tema”, és a dir, què passa amb la independència. O, més exactament, amb l’independentisme. I estic emprenyada, sí. Amb els uns i amb els altres i amb els de més enllà i amb la resta i amb mi mateixa també. Emprenyada per haver de viure en aquest atzucac, evidentment, però, sobretot, per l’aire espès que s’hi respira. Per això, quan anava escrivint la carta (política) als únics reis que té el país amb la idea de demanar que s’acabi això i allò altre, en realitat hi feia una relació d’això i d’allò altre: les posicions rígides; els discursets moralitzants que divideixen els independentistes entre “bons” i “dolents”; les accions cada vegada més autojustificatives (quan, una vegada triat “bàndol”, la consigna és mantenir la banderola i hom s’oblida d’avaluar el resultat de les accions); la retòrica que substitueix l’acció i que es perd en les paraules fins que deixen de tenir significat real; els insults; etcètera. I m’he adonat que, així, tan sols m’estancava en el barrufetrondinairisme.

I ha passat allò de Fuster.

I he recordat què va dir un amic dels pares i de l’edat dels pares, a mig sopar, la Nit de Nadal. Ell, que encara està més emprenyat que jo, i que encara en vol parlar menys que jo, va recordar que sí, que tot, però que no ens podem permetre d’oblidar que això que hem fet és una bestialitat, i que ell ha vist, literalment ho ha vist en la vida que ja ha viscut, com l’independentisme ha passat de ser subterrani a absolutament assumit, públic i majoria social. I que no és cap broma: poques idees han tingut tant d’èxit, al nostre país, com la del dret, i la necessitat, de la independència. I que això ho hem sabut fer bé. Molt bé. Amb l’ajut de l’estat espanyol (que mai no falla en la seva incapacitat d’evolució, i que si canvia és cap a l’extrema-extrema dreta), però també, sobretot, amb la feina des de l’independentisme en la seva pluralitat: en positiu, amb flexibilitat per a la reinvenció i l’ampliació (socialment, ideològicament i territorialment).

Vet aquí la perspectiva. Ser conscients de la bestialitat que hem fet en tan poc temps. De l’èxit immens del Primer d’Octubre. De la partida perduda de després. De tot. Però principalment de la bestialitat que hem estat capaços de fer.

Acabo l’article i me’n vaig a escriure la carta. Em sembla que serà curta. Ells ja l’entendran: “Estimats Reis de l’Orient: enguany tan sols us demanaria una cosa: que des d’ara siguem els emprenyats i els esperançats també.”

(No em puc estar de copiar el final del text nadalenc de Joan Fuster com a post scriptum o al·legoria: “Canteu, balleu, mengeu, emborratxeu-vos! ‘Jesús és nat, al·leluia!’ Forniqueu! Al·leluia, valencians! Al·leluia! I oblideu-vos de l’Estatut i de les collonades de l’‘autonomia’. ‘Per Nadal, torrons’.”)

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 28/12/2022

Els comentaris estan tancats.