Hi ha coses que, per dir-ho planerament, te les demana el cos. Perquè no tens la sang d’orxata o perquè no s’hi val o perquè qui t’has pensat que ets o qui t’has pensat que sóc o una combinació de tot plegat i algun altre ítem per mostra. L’edat també hi suma: el temps viscut que s’acumula i que de vegades et fa pensar que no, que mira, que hi ha coses que ja no tinc l’obligació d’aguantar i se me’n refot com t’ho prendràs però no.

En el camp personal, cadascú és lliure de manegar-s’ho com vulgui. O de fer tant com pugui amb les cartes que tingui. O de reivindicar el dret a l’atzagaiada, fins i tot. Al capdavall, som humans i, per tant, contradictoris i fets d’arestes i de matisos. Podem dir-ho amb un dels versos enormes de l’enorme Ausias Marc i retratar aquesta nostra multiplicitat en impecable decasíl·lab: ‘A temps he cor d’acer, de carn e fust.’

En el camp col·lectiu, de decisió política, però, ni l’estirabot ni la còlera, per justificat que sigui l’un o per justa que sigui l’altra, no hi poden tenir espai. Quan tens un projecte polític, i vols que arribi a bon port, has de procurar marcar el ritme i l’agenda i el tot. És elemental però les coses elementals també ens les hem de recordar, de tant en tant.

Sovint.

O sempre.

És cert que, L’art de la guerra, de Sunzi, s’ha mig convertit, a còpia de ser rebregat en cursets accelerats per a executius, en simple aliment per a citacions dels sobrets de sucre. Però és que resulta que aquesta obra de consells tàctics i de fons, escrita al segle VI ane, continua essent precisa, aguda, útil. També per a la batalla política. O especialment, en aquest nostre ara i aquí, per a la batalla política.

Quan els representants de l’experiment mediàtico-espanyolista que és Ciudadanos es van presentar a Tortosa tot cercant una brega que el poble no els va oferir, me’n va saltar una, de màxima de Sunzi, exacta i descriptiva, que encaixava perfectament en la manera de fer dels tortosins davant la provocació interessada. I és aquesta: ‘El guerrer expert governa l’enemic i no deixa que l’enemic el governi.’

És exactament això. Exactament.

I sé que és més fàcil de dir que no de fer, però és això, tan senzill i tan clar: governar l’enemic i no deixar que l’enemic et governi. Prendre la iniciativa, no caure en el camí que ell et traça, evitar de servir els seus interessos.

I és realment admirable com el poble, desconeguts units en la complicitat de ser poble, gent diversa enllaçada en poble, reconeguda en poble, activa una espècie d’intel·ligència col·lectiva i aplica amb efectiva normalitat el consell de Sunzi: a Tortosa o, més recentment, a Barcelona, en aquella plaça de Sant Jaume que es va blindar amb fermesa i naturalitat per canviar la història que els altres pretenien d’escriure. De maneres diferents, perquè cada circumstància requereix adaptació, segons també el terreny i segons les pròpies forces i segons la inventiva i segons les coses que Sunzi tan bé explicava. De maneres diferents i impecablement. Amb èxit.

És important, per tant, de no caure en els paranys que el contrari prepara, continuar amb el programa  que el contrari prova de desballestar. Que no vol dir no plantar cara: vol dir no canviar el propi camí, la pròpia actuació, en funció del so que toca el contrincant i per simple (i justa) necessitat de respondre-li la barrabassada. Ell, l’estat, els seus grupuscles feixistoides, han provat i proven i provaran de dur-nos als terrenys que dominen, de desviar-nos del nostre objectiu.

No ho han aconseguit fins ara. Potser és que, sense saber-ho, som un poble expert en Sunzi.

PUBLICAT A  VILAWEB – 19/09/2018

Els comentaris estan tancats.