Ja s’han acabat les classes. I sé que això no és notícia, més enllà de l’anunci anual de rigor, tres segons de ràdio o d’informatiu, repeticions intranscendents perquè algú considera que cal descomprimir o oxigenar o com sigui que en vulguin dir. Com quan arriba l’hivern o la primera nevada, les rebaixes, etcètera. Ja ho té, el calendari, això: és cíclic. I cada any passa, si no hi ha cataclismes: que s’acaba el curs o que comença, rebaixes d’hivern o d’estiu, nevada o primers agosarats a la platja. En fi. I ara han tocat els viatges de final de curs. La selectivitat. Alumnes que entren a una llibreria (no vull dir per primer cop: no ho diré) perquè volen regalar alguna cosa al profe de valencià, a la tutora, la de mates, cada cas és un món però millor una novel·la, i que siga nova perquè si no ja la tindrà, o no, novel·la, no: és de ciències però llig poesia.

Ara m’etzibareu que això no és la norma i segurament tindreu raó. I què? Passa. Passa tan sovint, de fet, que algunes editorials i empreses de papereria fins i tot s’han empescat lots de regals per a l’ocasió. Senyal que hi han vist allò que en diuen un nínxol de negoci, no? Segurament.

El fet és que s’han acabat les classes i que no pas tots, però sí un nombre significatiu d’aquests joves que tan fàcilment i en totes les èpoques qualifiquem de passius i tòtils i mal educats (en totes les èpoques i a partir del moment en què hom deixa de ser jove, ja m’enteneu), noten l’impuls i la necessitat de fer saber als seus mestres que gràcies.

Tan senzill com això.

I tan immens.

L’altre dia algú va fer una piulada amb una fotografia de la meva escola. D’un tros de l’escola. Amb prou feines s’hi veu un bri de paret, les reixes que ja hi havia fa mil anys (bé, no tants; o sí; deixem-ho estar), els guarniments classicoeclecticomodernistes de la finestra, una pancarta. I és per aquest darrer element, que l’acabes de reconèixer, l’escola Heura: per la pancarta. Encara que, òbviament, no hi era quan hi anaves (ja hem convingut que han passat uns quants anys, diguem-ne, des d’aleshores). Perquè no és la pancarta sinó el fet d’haver-la penjada. I les paraules que hi ha escrites. Això, sobretot: per les paraules.

‘Aquí s’ensenya a pensar i no què pensar’.

Més que no pas una defensa davant dels atacs intencionats i ignominiosos, que suposo que també, un ja n’hi ha prou i deixeu-nos en pau i aneu-vos-en a cagar a la via, a parir panteres, a fer la mà expressat d’una manera molt més adequada al marc i al canal i al context, és una declaració de principis. I de pràctiques. I de tot.

I ara cadascú que enumeri els seus. Jo dic Hermínia i Albert i Rosabel, AnnaTorra (pronunciat sempre així, com si fos un sol nom), Coro i Jordi Vallèses

Parlo de la meva escola perquè és la que conec, perquè el seu record em va fer emocionar, després de tants anys (i da-li), en constatar l’automàtic reconeixement, en comprovar que continua com era: lliure i digna. Parlo d’una sola escola i posaria la mà al foc que n’hi havia un bon ramell, que es mostraven al món tan bellament vestides amb idèntica pancarta. Solemnement em trec el barret davant de totes elles. No pas dels edificis, és clar, encara que en ells ens és més fàcil de personificar, sinó dels homes i les dones que els han donat la vida que tenen: els mestres.

I ara cadascú que enumeri els seus. Jo dic Hermínia i Albert i Rosabel, AnnaTorra (pronunciat sempre així, com si fos un sol nom), Coro i Jordi Vallès. Des de la distància i els anys (que sí!) i els camins que fem i que ens regala o que ens estampa la vida, desmemoriada i despistada com sóc, que confonc i barrejo i oblido cares i llinatges amb facilitat esfereïdora, els noms i els gestos i les lliçons dels mestres de l’escola continuen on eren.

Ara algú dirà que hi ha de tot i tindrà raó: però és que parlem de mestres, avui, aquí, no pas d’ensinistradors ni de relliscadors del temps: de mestres, aquesta gent que ens ofereix perquè sí paciència, coneixements i finestres.

Perquè, sabeu? En aquella escola vam aprendre ortografia i taules de multiplicar, a tocar la flauta i a pelar potes de pollastre per ordenar-ne els ossets, a dibuixar amb perspectiva, coses així. Però, sobretot, ens van ensenyar, sí, a pensar. Sense el què: pensar. I a escoltar també. I a fer preguntes. Més que això: a no tenir por ni vergonya de preguntar. Una cosa tan poca cosa com aquesta. I tan gran.

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 09/07/2018

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca