Diu l’etiqueta i la convenció que són la companyia transgressora per excel·lència. Sang i fetge i crits i cossos pintats. Més que això, probablement, però ara parlàvem de la convenció. D’aquí, potser, que hagi sobtat tant la penosa genuflexió que públicament han perpetrat qui en són els responsables i representants.
La seqüència és coneguda; els detalls, misèrrims: l’altre dia, La Fura dels Baus inaugurava, amb el seu Fausto, la temporada del Teatro Real de Madrid. Res de nou a l’oest. Al final, actors i tècnics van sortir a saludar. També com sempre. Només que de seguida hi va haver rebombori: algú va detectar que, entre els fureros, n’hi havia dos que duien, a la solapa, llaços grocs. I a aquest algú, i als altres alguns que s’hi van sumar, se’ls van despertat tots els dimonis.
Perquè, en fi, ja se sap, una cosa és ser ben progre i solidari i vagament compromès amb tantes causes llunyanes com calgui, o generals, innòcues, pau al món, yo soy esa, salvem la capa d’ozó o aquella orca del film, etcètera; una cosa, fins i tot, és dur vanos vermells, vestits negres, una samarreta de no a la guerra, tot això sí, que és just i acceptat i necessari; una cosa és això i una altra, els llaços grocs. Els llaços mai. Els llaços anatema. Els llaços fan córrer Àlex Ollé, director artístic de l’espectacle, i enfilar-se fins dalt de la llotja reservada als reis que tenen a espanya per dir-los, genoll en terra, cap cot, veu entresuada, que quin greu, que ho sento tantíssim, que perdonin ses insignes i democràtiques majestats, que ha estat un acte puntual, obra de dos treballadors que res no tenen a veure amb mi, ni amb la companyia, ni amb la bona gent que sabem quins són els límits i que els respectem (dos treballadors externs, hi afegeix de seguida l’implícit, que ja ho han deixat de ser). Així. Llagoterament. Tan indignament. Assenyalant amb noms i cognoms les dues persones que van gosar i van voler sortir allà al davant amb un símbol tan petit, tan clar i efectiu.
Ha dit, l’Ollé, que el teatre no es pot ‘instrumentalitzar per a això’. Per a això, no. I ha escrit una carta demanant perdó. I ha parlat amb els mitjans demanant perdó. Que ell no hi té res a veure però que perdó. Reverència. Perdó. Està desolat. Una altra reverència. Perdó.
Perquè, en fi, una cosa és ser ben progre i solidari i vagament compromès amb tantes causes llunyanes com calgui, o generals, innòcues, pau al món, yo soy esa, salvem la capa d’ozó o aquella orca del film, etcètera; una cosa és això i una altra, els llaços grocs. Els llaços mai. Els llaços anatema.
L’art, no és pas cap secret, sempre ha estat pagat pel poder. Miquel Àngel, Goya, Artemisia Gentileschi: els cardenals o els papes, els reis o els rics encarregaven, compraven, exhibien els trofeus. Significa això que no hi ha expressió artística que no estigui domesticada? No. La diferència, la transgressió (aquesta paraula que tants i amb tant d’interès s’autoatorguen) rau en els valors que traspua el teu art, en els valors que transmet i en la història amb la qual connecta.Qui comprava els quadres de Caravaggio? Els cardenals. Què traspuaven aquelles obres? La realitat. La humanitat. Aquell fer del rostre d’una dona del carrer una Magdalena; del cos d’un bastaix del port, un Crist inoblidable que pateix.
Això és transgressió. Per exemple. No pas l’escarafall purament formal, fer soroll, dir paraulotes, menjar fetge. S’ha vist nítidament en l’afer d’aquells dos llaços a Madrid. En les disculpes que han despullat a la llotja. En la carta que encara hi ha hagut després. En la lamentabilíssima retòrica del genoll en terra i del jo no vaig ser. Potser és que, al capdavall, hi ha transgressions que són simple artifici, la translació a escena del castell de focs que fa disparar el rei Sol una nit d’estiu al seu palau de Versalles, els saltimbanquis que surten després a impressionar la cort.
Aquests dies, per cert, en contrast punyent amb tant reverència, hi ha hagut l’afer dels reaccionaris contra l’Antoni Miró. A València. Perquè ha tingut la gosadia de plantar-hi un grapat d’escultures en acer Corten. I perquè en la seva celebració de la vida i del sexe i de l’art clàssic grec, els integristes hi han vist l’obscenitat que coven dins. Només hi faltava que, en entrar al nou espai que s’inaugurava justament amb l’obra de l’artista alcoià, hi trobessin, feta quadre, textures, color, pintada a la manera d’Antoni Miró, un bell tros de realitat. Ponts. Nus. Policies. Estelades.
L’art, aquí sí, somovent els vells fantasmes. A moltes bandes.
PUBLICAT AL SETMANARI EL TEMPS – 01/10/2018
Els comentaris estan tancats.