“No m’agrada perdre ni als jocs de taula. De petita, quan jugàvem al parxís, una àvia meva feia trampes i jo m’hi tornava redoblant l’aposta entremaliada. És després que et fan trontollar l’esperit competitiu i et fan sentir com si no n’haguessis de tenir, com si això fos una cosa d’un altre gènere, com si els que guanyen haguessin de ser sempre uns. I les altres ni tan sols estiguéssim avesades a una idea de victòria.”

L’Anna Ballbona té un talent literari que ja no ha de demostrar (que sí, que cada dia és un repte fins i tot per a les plomes més reconsagrades i tot això i allò, però que quan al sac hi ha Conill de gàbia —visca la poesia!— o No soc aquí —visca la novel·la!—, doncs mira, i tant que podem dir blat!), i tanmateix, com que vol i pot, ens el desplega al davant dels nassos en noves formes encara. En aquesta forma que ha escollit ara per a explicar-nos històries, això que en diem no-ficció i que a les seves mans es converteix en un teixit dúctil, transpirable: “No sé si el llibre traspassarà les barreres de l’esport però m’agradaria”, escriu Ballbona. “No tot ha de tenir un sol gènere ni ser tan estanc!”

Elles competeixen (Ara llibres) hi ha narrativa literària i memòria i reflexió i històries trenades d’una vintena de dones que expliquen somnis i dificultats i aprenentatges i xocs i gestes i de tot en el món de l’esport (aquell prec de la Laia Esquís, campiona mundial de bicitrial, als seus pares quan amb prou feines si tenia quatre anys: traieu-me les rodetes!). I és un llibre potent per això, per les històries que s’hi relaten; per la sacsejada que comporta conèixer-les; pels raonaments que inciten, directament o en pòsit (perquè un cop has acabat el llibre hi continues pensant); per les referències que susciten (o que Ballbona fa que suscitin) i que tant evoquen Atwood i Dovlàtov com el Vaquilla; per les derivades en relat personal de la mateixa autora, en record reelaborat o divagació esportiva o literària (el gust, igualment, sovint, de llegir simplement per deixar-se endur i llegir); però també per la forma. Que si t’agrada l’esport no l’hauries de deixar passar, però que si no et fa ni fred ni calor, tampoc. Perquè és la vida, la vida que passa sense que ens n’adonem i la que fem evolucionar també, això que ens hi descriu l’Anna Ballbona, en aquest llibre. La vida vital. Vitalíssima. La vida que costa i que de vegades es fa dura, i les barreres que hi posen, i la ràbia que fa que encara sigui així. La vida bella i viscuda amb passió. La vida que ens obre pas.

Elles competeixen hi ha les històries de la Núria Picas i la Laia Sanz i l’Anna Quintana i l’Aliona Bolsova i l’Alexia Putellas (llegiu-ne l’epíleg, també: els punts sobre les is), amb aquelles ganes, totes, de deixar de ser pioneres per esdevenir, simplement, campiones normals. (I ara que l’he escrit, us demano que em perdoneu el “simplement” i que l’entengueu en el seu context, tanco parèntesi) I hi ha també això altre, que incumbeix tothom: “Quan va començar a jugar a futbol, la Montse [Ordeix Morillo] era l’única nena i li passaven poc la pilota. Quin tic-tac encallat ha d’haver-hi en el cor d’una societat perquè una colla de nens assumeixi —sense pensar-ho ni sense dir-s’ho, només perquè sura en l’ambient— que s’han de passar la pilota entre ells i que la nena no juga? Tenir la pilota o no tenir-la: també és aquesta la qüestió? O una altra manera de resumir-ho: qui l’ha tingut sempre i qui no se’n vol desprendre.” Perquè aquestes coses, aquestes negacions que provoca l’ambient tenen correcció. I d’això es tracta, també: de copsar l’anomalia que significa la discriminació que, de tan repetida, ja passa per banal, i, sobretot, de corregir-la. En el cas de l’escena que va haver de viure la jugadora del Llerona quan encara era tan sols (que no és pas poc) una xiqueta boja pel futbol que regatejava com ningú i que sabia veure que aquell gol de Rakitic contra el Madrid que obria el marcador (any 2017, el Barça va guanyar 2-3) l’havia fet, a més a més, “amb la cama dolenta!”, en aquell cas, dèiem, hi va haver un entrenador que va posar les coses a lloc perquè tothom toqués la pilota. Tan senzill com això, de vegades.

Tan senzill i tan clar com aquest llibre, que no és de lament sinó de lluita. Perquè, tal com explica Ballbona, ha pres el to de les seves protagonistes: que exposen clarament barreres injustes i dificultats, batalles encara pendents de guanyar, i que són, sobretot, testimoni poderós d’un imprescindible agafar les regnes de la vida.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 07/03/2022

Els comentaris estan tancats.