Una brevíssima resposta, demanaven, des de la revista Esguard, l’altre dia: en tres o quatre línies, digues, si us plau, què esperes del govern Torra. En tres o quatre línies? Què n’espero? Si fos què en vull o què caldria, la cosa s’hauria resolt en una línia, en una sola paraula, fins i tot: independència. Què n’espero, però, obliga a un altre enfocament. I vaig escriure les tres ratlles: que no actuï amb paternalisme, tan senzill com això. Si determinades coses es diuen, es fan. I si no es poden fer, que no es diguin. El poble català és un poble madur, ho ha demostrat amb escreix, i mereix que el tractin com a tal, que li parlin amb claredat.

Això. Que potser no és gaire. Però que potser resulta que és important.

I després de pensar-hi, i d’escriure-ho, i de tot, ha passat això altre del nomenament dels consellers: amb el cicle que va de la restitució a la substitució bo i passant per aquell moment en què més o menys tothom entén que no serà i ja sonen els noms de recanvi però no es diuen en veu alta perquè cal repetir restitució (i es posen aquelles cares quan es critica la falta de paritat: no, però després ja n’hi haurà; ara després; quan sigui; tu ja m’entens; després).

I digueu-me susceptible, però sembla ben bé que no s’hagin acabat d’explicar amb claredat, aquests moviments. I si no s’expliquen, semblen hesitacions. O qualsevol cosa. Tothom pot sucar-hi pa, perquè els fets mal explicats són camp obert per a l’especulació.

Potser no és sobrer de recordar, recordar-nos, de tant en tant o tan sovint com calgui, que si hem arribat fins aquí és gràcies a l’empenta de la gent, d’allò que en diem poble. Que els polítics, d’aquest color o d’aquell altre, perquè ara no em va bé o perquè ara no toca o perquè on voleu anar a parar o pel que sigui, d’entrada van intentar de banalitzar, de menystenir, fins i tot de frenar aquella jugada nova, diferent i sí, agosarada, que van ser les consultes. Us en recordeu, oi? No fa pas tant de temps. I segur que molts de vosaltres hi vau ser, que molts de vosaltres les vau fer possibles, que les vau fer.

Quan els polítics van captar que les coses que passaven resulta que passaven de debò, i que cada vegada implicaven més i més persones, i més diverses, van mirar de posar-se al capdavant de la manifestació. Suposo que era inevitable que succeís. Però és que aleshores, a força de veure que feien com que ho dirigien, la majoria de nosaltres potser ens vam creure que anava així.

Per si de cas encara esperem que es treguin un as de la màniga, una d’aquelles estructures d’estat que no van fer.

Pot ser que hàgim oblidat que, en realitat, no van ser ells, sinó la gent, qui va marcar l’estratègia independentista: un cop constatat l’èxit de les consultes locals (jo, ho reconec, no ho hauria dit mai: sort que la intel·ligència col·lectiva és molt més perspicaç que el meu petit enteniment), fer la consulta general i, després, el referèndum. Perquè, ben mirat, fins ara, els partits no han estat capaços de construir cap estratègia. Han anat a remolc. Ho escric com a simple constatació. Perquè ho tinguem present. Per si de cas encara esperem que es treguin un as de la màniga, una d’aquelles estructures d’estat que no van fer, una proposta que vagi més enllà de repetir ‘fer república’ com anys enrere repetien ‘fer país’.

I ho escric també per apuntar encara dues coses més: una, per constatar que ni de bon tros no s’ha tancat la finestra d’oportunitat: de moment, ja ens ha permès més que duplicar els independentistes, i ha posat en qüestió la monarquia parlamentària espanyola com fins ara no havia succeït mai. De fet, avui, aquí, hi ha uns quants milions de catalans que experimenten directament i en vivència pròpia l’extraordinària pedagogia política de saber què és realment espanya, què és i què significa la repressió que és capaç de practicar i que practica espanya. Difícilment aquest estat desemmascarat tornarà a ser vist com a legítim a Catalunya. Aquest és un punt i a part importantíssim. Importantíssim.

I dues: perquè, arribats a aquest punt, hem de recuperar la iniciativa. Deixar d’esperar taumaturgs insignes i recordar que si hem avançat ha estat precisament perquè s’ha posat en marxa la voluntat i el treball i la intel·ligència col·lectiva d’això tan eteri i tan concret que anomenem poble (tan concret que s’explica en un vers: ‘El poble és tu i tu i tu’). I reclamar als polítics, simplement, que evolucionin ells també, que facin allò que fins ara no han fet, que facin, simplement, pel respecte que aquest poble es mereix, el que diuen que faran. O, més exactament: que diguin què faran i que facin el que han dit que farien.

No és cap joc de paraules, no. No és cap joc.

PUBLICAT A VILAWEB – 30/05/2018

Els comentaris estan tancats.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca